18 juny Dia 29

Si les reflexions d’aquest diari incorporessin títol, avui l’hauria encapçalat com a “Diafonia en re sostingut”. Crec que resumiria d’una manera musical el que ha estat aquesta etapa, en què hi ha hagut molt soroll inútil, gens harmoniós, i que l’aportació a la societat ha estat “res”, de manera sostinguda. Ens vam dir i ens vam prometre al principi d’aquesta crisi que seríem millors, que estrenyeríem els vincles solidaris, que apostaríem pel quilòmetre zero (bé, en això els qui vivim a La Sagrera hem estat condemnats a no anar més d’un quilòmetre enllà…), que sabríem valorar el que de debò pagava la pena… No res; meres paraules. A mida que ha anat passant el temps, tot allò s’ha anat enfonsant. Fins i tot, aquest matí quan he sortit a córrer m’he adonat que, un cop ha començat el futbol enllaunat, aquell protagonitzat per privilegiats que poden saltar-se les zones sanitàries perquè són activitat essencial i que tenen les proves PCR que vulguin perquè, fins i tot i eludeixen les normes, els en tornaran a practicar els que calguin, la pràctica esportiva s’ha tornat a reduir. ¿On són aquells que el 2 de maig inundaven els carrers corrent amb tan poca destresa que impedien els habituals poder progressar?
Insisteixo: aquesta etapa és un re sostingut. No hem après res. Les reflexions que haguem pogut fer no sembla que ens hagin fet millors, vist que el nostre entorn és pràcticament el mateix. Només les mascaretes aporten un toc, depressiu, al nou paisatge, on l’ajuntament tampoc no sembla haver fet els deures. Més enllà de posar unes tanques a uns determinats carrers (La Sagrera exempta, per suposat) perquè els ciutadans puguin passejar el cap de setmana amb més distància social, l’única variació que he detectat és l’absència de la grua municipal. ¿Hi ha algú que n’hagi vist alguna aquests mesos, a banda de les que retiraven motos ben aparcades del carrer València per instal·lar-hi un carril bici? N’ignoro els motius, però aquí en deixo constància d’aquesta observació.
Bona entrada a la Fase 3, que no durarà res…

Jordi Vilagut