LA TRABUCADA

Buscant-li un nom a aquesta secció setmanal semblava escaient “El Mirador” com es va anomenar durant quinze anys la meva columna a 20 Minutos, però el títol de “La Trabucada”, que va encapçalar durant uns quatre anys la que escrivia a Ciutat Nord m’ha semblat oportú de recuperar-lo per La Sagrerina.

Una trabucada suggereix un tret de trabuc, amb gran espetec, amb molt de remor i poca precisió sobre els objectius, els trabucs i les colles de trabucaires son avui un element de la nostra festa popular i tradicional

Però trabucar també té altres sentits, com trabucar les paraules, per embarbussar-se, confondre-les, dir-les corre cuita; trabucar un objecte és capgirar-lo, o en un líquid és abocar-lo, vessar-lo. Trabucar una balança és fer-ne caure el pes cap un cantó o l’altre, trabucar és canviar l’ordre de les coses.

Aquesta és la intenció, trabucar, de manera alegre i desenfadada. dir-ne moltes, ràpidament, mirar que tots els temes tinguin alguna cosa a veure o es puguin relaciona amb la l’actualitat de La Sagrera, posar-los a la balança i que el lector inclini cap on creu que ha d’anar l’agulla i, si no vol trencar-s’hi el cap, almenys que passi una bona estona i que al llegir-ho li serveixi de reflexió.

Respecte a l’autor… em dic Joan Pallarès-Personat, des dels 16 anys, el 1969, vinc publicant articles regularment i des de 1983 fent ràdio. La història i en especial la de La Sagrera, de la qual he publicat alguns llibres, és on més em centro i des de poc abans de la pandèmia, vaig començar a col·laborar també en mitjans digitals.     

 

  • Els traficants del Franquisme

    A primers dels anys seixanta, sent un nen, vaig començar la meva vida excursionista i durant dècades, els muntanyencs teníem tres grans enemics:  les urbanitzacions, els trialeros i els domingueros. ...

  • Quan se’ls hi enganxa la cadira

    Va per endavant que considero la pandèmia una realitat vigent, només que l’enfoquen d’altra manera, tenim millors eines i en sabem més, però de l’experiència passada només quatre gats han après la lli...

  • Recordar també és viure

    La gent no canvia, algun animal muda de pèl, però continua sent la mateixa bèstia, la guineu és sempre guineu i amb els anys, guanya en astúcia....

  • “Cara” o Creu

    La polèmica cada any en la concessió de les Creus de Sant Jordi on quan no surten amb un ciri trencat, en trenquen mitja dotzena, m’ha fet pensar amb un familiar meu que la té i no en parla mai, la de...

  • La senzillesa és molt elegant

    Fa un parell de mesos, quan encara no havia arribat la calor, esmorzant a una granja del barri, menjava tranquil·lament la meva torrada quan sentia com a la taula del darrera un home parlava d’aliment...

  • Vanitas vanitatum et omnia vanitas

    Aquesta setmana he assistit a un lliurament de premis i guardons d’una institució cultural prou reconeguda del nostre país. Els premis fa pocs anys que s’atorguen, és lliuren sempre el mateix dia, coi...

  • Qui té pressa, perd el temps

    La forma més segura de perdre el temps, és tenir pressa. La pressa és la pitjor companya en qualsevol feina o viatge, la manera més eficaç d’amargar-nos la vida i, massa sovint, la pressa és el reflex...

  • La cultura del no

    Des de 1964 fins que vàrem ser molt grandets, durant dècades ens esgargamellàvem cridant, més que cantant: No, jo dic no, diguem no. Nosaltres no som d’eixe món! ...

  • De savis i de pedants

    Ni la cultura ha d’anar necessariament acompanyada d’una gran intel·ligència, ni per ser intel·ligent cal tenir una gran cultura ni grans estudis, sinó seny, sentit comú i dir-li al pa, pa, i al vi, v...

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies