19 juny Dia 30

Avui, un cop ens hem espolsat de sobre el maleït Estat d’Alarma, posem fi a aquest petit diari del desconfinament, que només ha pretès ser un ull crític del que s’ha esdevingut al voltant en aquest darrer mes. La fi d’aquest petit diari ha estat un pèl sobtada, perquè a tothom ens ha sorprès aquest ràpid pas de la Fase 3 a una etapa que ningú no sabem com anomenar-la, perquè ni serà normalitat ni, malauradament, serà nova.
Vull aprofitar aquest darrer full del diari no només per passar pàgina d’aquest període que preferirem oblidar sinó, també, per transmetre un missatge d’ànim i d’esperança. Amb el record de les persones que ens han deixat al llarg d’aquests tres darrers mesos, afrontem el futur amb tot l’optimisme que ens puguem permetre i mirem d’invertir el millor de cadascun de nosaltres per fer aquell món que havíem imaginat els primers dies de pandèmia. Recuperem tots aquells bons propòsits i mirem de portar-los, en la mesura del possible, a la pràctica.
Practiquem la solidaritat. Els mesos que venen no seran fàcil i haurem de demostrar generositat; i resiliència, encara. L’estiu farà segurament més suportable la situació, però en tornar de vacances el panorama segurament no serà el més desitjable. Estiguem preparats per l’escenari i, sobretot, disposats a abordar-lo amb la millor versió de nosaltres.
I, sobretot, no oblidem que al nostre voltant tenim una gran riquesa. Perquè aquesta maleïda pandèmia no ha estat capaç d’endur-se ni La Sagrera ni Barcelona.
Ni el Museu Dalí, ni el Moianès, ni en Jordi Savall, ni en Jaume Plensa, ni la Cobla Sant Jordi, la Mediterrània ni els Lluïsos de Taradell; ni el Reus Esportiu, el Voltregà o el Manlleu; ni en Kilian Jornet, ni en Lluís Llach, ni l’Anna Veiga, ni en Joan Massagué ni en Josep Baselga ni en Manel Esteller; ni els volcans de la Garrotxa, ni els vins del Priorat, ni les calçotades de Valls, ni les fogueres de Sant Joan, ni el Virolai, ni Camprodon, ni la Passió d’Olesa, ni la tramuntana que bufa a l’Empordà ni el Mestral que infla les veles; ni les fonts de Montjuïc, ni Jesús Moncada, ni Mercè Rodoreda, ni Quim Monzó, ni Salvador Espriu, ni Martí i Pol ni Jaume Cabré; ni la pera de Lleida, ni els torrons d’Agramunt, ni Ramon Mirabet, ni la Fundació Tàpies, ni la Carme Ruscalleda, ni el sincrotró de Cerdanyola, ni el caganer del pessebre, ni el Nàstic de Tarragona, ni les fonts del Llobregat, ni el Món Sant Benet, ni els gegants de Solsona, ni l’Elèctrica Dharma, ni els gossos d’atura, ni la ratafia, ni la Diada de Sant Jordi, ni els Randellaires del Ripollès, ni el Park Güell, ni les gambes de Palamós, ni els musclos de Sant Carles de la Ràpita, ni els pastissos de xocolata de l’Àger, ni l’Ona Carbonell, ni la Devesa de Girona, ni l’arc de Berà, ni els raiers del Pallars, ni les aigües de Boí o els campanars de Taüll, ni el Montseny, ni les Rambles de Barcelona, ni l’hoquei patins, ni el Museus de la Tècnica de Terrassa, ni el Club Natació Sabadell, ni l’ase català, ni la botifarra de Vic, ni el porró, ni la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, ni el formatge Montbrú, ni el Joventut de Badalona, ni el mató de Montserrat, ni les illes Medes, ni la Seu Vella de Lleida, ni Scala Dei, ni els Comediants, ni Dagoll Dagom, ni el MACBA, ni la Nau Bostik ni el MNAC; ni l’estany de Banyoles, ni els mestres que inverteixen il·lusió en les noves generacions, ni els cuidadors que vetllen pels nostres avis, ni els metges que humanament fan meravelles malgrat les retallades, ni els bombers que valentament ens defensen, ni el Banc d’Aliments, ni la Costa Brava, ni Montserrat, ni la Pedrera, ni Aigüestortes, ni els castellers, ni el Palau de la Música, ni la Sagrada Família, ni el Delta de l’Ebre, ni el Barça, ni la Vall d’Aran, ni la Serra de Busa, ni Scala Dei, ni els cargols a la llauna, ni la fageda d’en Jordà, ni Santa Maria del Mar, ni Sant Pere de Rodes, ni Cadaquès, ni els monestirs de Ripoll, Santes Creus o Poblet, ni els ports de Besseit, ni Blaumut, Sopa de Cabra o els Amics de les Arts, ni Sitges i el Cau Ferrat, ni la Damm ni la Moritz, ni les ensaïmades de la pastisseria Formentor, ni les postes de sol a la Segarra, ni les sortides al Cap de Creus o a Cambrils, ni l’ANC, ni Òmnium, ni la presó de Busa,
Hi ha algú que dubti que, amb tots aquests ciments, no es pot edificar un món que pagui la pena?
Bon estiu a tothom! Molts ànims a tothom! Gràcies per seguir-nos a La Sagrerina!

Jordi Vilagut