30 maig Dia 10

El retorn a la normalitat es constata en les petites coses quotidianes. Una d’elles és comprovar que la informació esportiva que ens ofereix la televisió pública catalana torna a estar integrada gairebé al cent per cent pel futbol. En aquestes darreres setmanes havíem assistit a la “descoberta” de modalitats ignotes i d’atletes desconeguts que, de sobte, saltaven a la primera plana. Igualment sense adonar-nos, el trànsit als nostres carrers s’ha anat incrementant; i no només de vianants, patinadors, ciclistes i runners, que també. No vull ni pensar què passarà demà passat, Dilluns de Pasqua Granada, quan els sagrerencs i els barcelonins veiem ampliada la nostra àrea de mobilitat fins a uns límits que els darrers dos mesos han estat inexplorables. Amb les prohibicions s’esperonen els desitjos. Potser vetar el civisme seria la solució a molts dels nostres problemes. Avui l’incivisme ja es practica amb tota impunitat. Si el coronavirus m’ha convertit en determinades franges en una mena de James Stewart la meva finestra indiscreta m’ha permès comprovar com un individu baixava dimarts (no a deshora, sinó a les quatre de la tarda) una calaixera i la llençava directament al contenidor de rebuig. El mateix paio, dos dies després, dia de recollida de trastos (però quatre hores abans de la franja que corresponia), deixava repenjat el mobiliari de dues o tres cambres a la façana; això sí: de la finca del costat, per no pertorbar el pas dels veïns de la seva comunitat tot i que ignorant els de l’altra. L’endemà, poques hores després del pas del servei setmanal, algú ha deixat un moble al costat dels contenidors. I així cada dia; amb impunitat; amb la “vella” normalitat.

Jordi Vilagut