04 juny Dia 15

Quan començava la crisi de la Covid-19, ens parlaven d’aplanar la corba. Ens enfrontàvem a un escenari en què la malaltia amenaçava amb enfilar-se de manera vertiginosa i es va recórrer al confinament perquè l’evolució de la pandèmia fos més lleu i el pic fos el menys allunyat possible del terra, per tal d’evitar el col·lapse hospitalari, en especial a les Unitats de Cures Intensives. Crec que si poguéssim obtenir un gràfic on es reflectissin els missatges enviats per les xarxes al llarg d’aquest període comprovaríem probablement que allà no hi va haver “confinament”. Els primers dies els mòbils bullien, amb l’enviament de whatsapps, tuits o posts. Intercanviàrem tants missatges… Els irònics es barrejaven amb els que insuflaven ànims. Amb el pas de les setmanes, tanmateix, potser embafats d’aquell ambient voraginós, potser esgotats per l’obligat confinament, extenuats per la sobreinformació, tal vegada desanimats en comprovar la trista realitat que ens deixa aquesta situació per la pèrdua de familiars, amics, veïns, feina, oportunitats, il·lusions… les comunicacions han caigut amb el mateix vertigen amb què s’havien enfilat. El contingut, també, ni sol ser tan enginyós, ni tan divertit ni tan animós com al principi. Meditem-hi, ara que ja podem anar al bar (per cert, aquest matí, a quarts de vuit, he comprovat com a les terrasses la gent es prenia les cerveses com si fos l’hora del vermut o darrera hora del dia; repeteixo: quarts de vuit del matí), que aviat podrem gaudir del futbol (els asos de la pilota podran canviar sense problemes d’àrea sanitària perquè són activitat essencial) i que encara no sabem del cert quan la canalla del nostre barri podrà tornar a escola. El mirall d’un país que camina cap a una nova normalitat que no se sap gaire bé què tindrà de normal…

Jordi Vilagut