02 juny Dia 13

El passeig a la franja matinal m’ha permès constatar que hi ha més cues davant l’estanc que davant la farmàcia. Tot i això, res a veure amb la que es forma davant el menjador social… abans que la instal·lació obri per repartir les bosses amb els àpats. Continua havent-hi un desequilibri de gènere escandalós: el 95%, pel cap baix, són homes.
Passejant, sota les mascaretes hi detecto, en general, tristesa. Els ulls que apareixen per sobre d’aquest element que anul·la la nostra identitat facial delaten que, en general, la gent no afronta el futur amb entusiasme. Més alegres es veuen les persones que ocupen les taules dels bars i que es lleven el complement protector de la cara per poder gaudir de les seves consumicions. Però no compensa el majoritari sentiment de preocupació que s’aprecia en els semblants que circulen pel carrer.
La utilització d’aquest element, d’altra banda, ens dificulta el reconeixement dels altres. Alguns, tanmateix, sembla que en comptes de tapar-se boca i nas es posin una bena als ulls i l’aprofiten com a coartada perfecta per a la trista pràctica de simular que no et veuen i passar de llarg sense saludar. Poc em preocupa, perquè prefereixo no ser saludat per qui no vol saludar-me. En canvi, agraeixo qui em fa notar la seva presència quan em passava desapercebuda. I aquests sí que em preocuparia deixar de saludar…. o que pensessin que no he volgut saludar-los.

Jordi Vilagut