03 juny Dia 14

He de confessar que dilluns m’esperava un més alt nivell de trànsit, de cotxes que sortien de la ciutat per anar més enllà, tant se val on. És clar que una cosa és poder anar a fer un arròs i una altra d’excursió, i davant les limitacions, absurdes i desconcertants, molta gent va optar per fer la Pasqua a casa. Això sí; aquest dimarts el nivell de trànsit ja era pràcticament el mateix que l’habitual a principis de setembre, quan encara no han començat les escoles. Ho he pogut constatar en sortir amb els auriculars per escoltar la ràdio i el brogit de la Meridiana m’obligava a apujar el volum amb què podia sentir els locutors a les darreres setmanes. També ha crescut el nivell de desconfiança entre el personal; o potser hauríem de parlar amb malfiança, quan circules pel carrer i es creuen les mirades, en especial entre els que porten mascareta i els qui no. El nivell d’incivisme és el de sempre: la mateixa gent que fa cas omís dels rètols que informen de les normes a observar i que només llegeixen els qui denuncien aquests comportaments. És a dir: un procés comunicatiu que falla perquè l’emissor ignora qui n’és el receptor: des dels qui no respecten el descans nocturn dels veïns fins als que obvien que els orins i excrements dels gossos malmeten els jardins. Alguns amos semblen escudar-se en el mòbil per no veure el cartell que, de tan gran i tan a prop, amenaça amb caure’ls a sobre; com també troben en el dispositiu l’excusa per no constatar la descarregà del ca. Després, s’asseuran tranquil·lament al banc del costat. Repeteixo: s’asseuran (en plural). Perquè ha arribat un moment que ja no se sap qui és l’amo. I tan amples… El nivell de civisme és el de sempre: continua anant a menys.

Jordi Vilagut