14 juny Dia 25

Què queda d’aquells primers dies de confinament? Què queda ara que esgotem els darrers dies de desconfinament? Què queda d’aquelles consignes en què en sortiríem reforçats? En queda res d’aquells sentiments en què expressàvem que canviaríem els nostres valors? En queda res d’aquelles frases en què la societat sabria atorgar importància al que de debò compta. La impressió és que aquella estúpida frase de l’“ha vingut per quedar-se” no és en absolut aplicable a cap d’aquells bons propòsits. En tot cas el que ha vingut per enquistar-se és la misèria; econòmica, per suposat, comprovant com els bancs d’aliments engreixen el nombre d’usuaris al mateix ritme que els bancs veuen aprimar els comptes dels que no arribaven ni a la categoria de petits estalviadors; però també la misèria moral, comprovant com les regles que (ens) havíem donat me les salto si molt em convé. Parafrasejant Marx, el més gran, tinc aquests valors, però si no li agraden n’hi puc oferir uns altres. Com a resident de La Sagrera no pots anar d’excursió a Montserrat. Però aquest dilluns et portarem uns alemanys a Mallorca i, fins i tot, potser uns “baturros” a Salou. I el que passi més enllà, en el temps o en l’espai, tant se val. Fins i tot, les fases (que ens havíem donat) ens les saltarem si cal i sortirem en estampida a la “nova (sub)normalitat”. No mirem més enllà si la realitat ens és adversa. Fem oïdes sordes i els ulls grossos si pren cos l’amenaça del rebrot a la tardor i la pandèmia causa estralls a l’Amèrica Llatina i el món sencer assoleix les xifres més altes de contagis. Però tranquils: el Barça guanyarà aquesta Lliga…

Jordi Vilagut