15 juny Dia 26

Ens han esborrat els somriures. Si la mascareta amaga un dels trets més definidors del nostre rostre, les conseqüències derivades de la situació han aconseguit esvair la felicitat que se’ns dibuixava a la cara. Es percep en la majoria dels qui desafien el contagi i exhibeixen el semblant sense miraments. Però també els ulls dels qui fan coberts delaten que un sentiment de tristesa plana a l’ambient. Ja sigui per la pèrdua recent de familiars i amics, ja per com el confinament ha colpejat l’ànim, ja perquè l’economia domèstica s’ha vist sacsejada… Hi ha poques ganes de somriure. I, en canvi, molts nervis en l’entorn. I desig d’expansió, com ho delaten les platges de Barcelona on s’ha imposat la insensatesa malgrat que algun regidor, d’inicials E.B. (metàfora irònica de no anem bé), afirma que és comprensible. És el que rebenta d’aquesta “bonisme”, on tot és comprensible, fins i tot la temeritat. La mateixa temeritat que aquest diumenge denunciava la Llucia Ramis, periodista mallorquina que visqué durant un temps al nostre barri. Referint-se als seus orígens, i al·ludint a aquest estrany “pla pilot” que transporta turistes alemanys a Mallorca mentre ella no pot anar-hi a visitar els seus familiars, planteja si aquestes illes que viuen del turisme estan disposades a morir per ell. És quelcom que també caldrà replantejar-se a la nostra ciutat; aquesta ciutat on tot avança a un estrany ritme: mentre el tren que hauria de ser d’alta velocitat triga més dècades del previst a arribar a La Sagrera, si del que es tracta és de carregar-nos el nostre patrimoni, amb quatre dies engeguem les màquines i ho arrasem tot. Vam dir que seríem millors; vam dir que canviaríem els nostres valors i, lamentablement, el que hem fet és anar enrere i reforçar els nostres grans errors.

Jordi Vilagut