16 juny Dia 27

Aquest dilluns he sentit l’alcaldessa de Barcelona reconeixent que la ciutadania està desorientada i ja no sap en quina fase està. Probablement és la mostra de sinceritat que tothom estava esperant, davant la deplorable gestió comunicativa d’aquesta crisi pandèmica per part dels polítics de tots colors. Com tampoc no han estat capaços de controlar que les normes que establien es complissin. La deplorable imatge de les platges de dissabte només és un auguri del que probablement passarà la nit de Sant Joan, quan l’ajuntament es rendeixi i reconegui la seva impotència per contenir les masses que enviaran la sorra per convertir-la, un any més, en un abocador que constata dues coses: el fracàs del sistema educatiu (i aquí, en bona part, exonero de responsabilitat els professionals del magisteri) i la inexistència d’una política municipal de civisme. Els incívics, a més, ara podrien actuar amb més impunitat encara… si fessin servir la mascareta. És clar que en un país on la impunitat es practica a cara descoberta, amb guants blancs, corona i corina els referents no són precisament exemplars. Tampoc gaire exemple han donat els empresaris, els grans empresaris, que havien de donar fórmules magistrals per sortir d’aquest atzucac. La seva recepta l’hauria pogut donar un alumne de primària: fiar el futur a les ajudes de Brussel·les. Es deuen haver quedat descansats. Si al sector públic es denota manca de lideratge, a les grans empreses el lideratge estava sobrevalorat. Sort de la societat, de la bona i solidària gent, que sabrà tirar endavant malgrat tot aquest desgavell…

Jordi Vilagut