29 maig Dia 9

Quan quelcom va malament sempre és susceptible d’empitjorar. L’anunci de la fugida de Nissan és un cop que remata tothom, no només els treballadors directes. Si els treballadors indirectes multipliquen per 7 els qui operen a les plantes catalanes de la companyia japonesa, indirectament tots quedarem afectats de què 25.000 persones es quedin sense feina. Una cosa porta a l’altra, com també l’anunci va comportar unes mobilitzacions improvisades (malgrat que el rum-rum ja feia setmanes que hi era) on la distància social es va obviar. Es comprèn la indignació i, fins i tot, la reacció. Però a vegades caldria més intel·ligència, i sobretot per part dels qui lideren la protesta, que haurien pogut preparar millor la resposta. Una crema de pneumàtics que contamina greument el medi ambient només aconsegueix la imatge que busquen els mitjans audiovisuals per il·lustrar el malestar sense haver d’emprar mil paraules. Una imatge que no ajuda, precisament, a atraure empreses alternatives que podrien valorar l’arribada a casa nostra i oferir nous llocs de treball. Vagi des d’aquí tota la solidaritat i suport als qui, a partir de desembre, seran nous aturats; però també cal que reflexionin sobre la idoneïtat de deixar-se endur per aquells que tampoc no han estat capaços d’assolir una negociació exitosa. A tot això, poques vegades podrem celebrar un Dilluns de Pasqua Granada com aquest. Després d’onze setmanes, podrem sortir de la ciutat. Això ja no ho para ni Déu. Potser seria millor que Déu ens agafés… confinats.

Jordi Vilagut