20 jul. 1974

Estava allà entre tanta gent, però em sentia en la més absoluta soledat. Totes aquelles persones parlant de coses que a mi, amb sinceritat, no m’anaven ni em venien. Et vas acostar a mi amb suavitat i amb aquella mirada en vaig tenir prou per comprendre que no estava allà per què sí, estava allà perquè ens havíem de trobar. Aquells cabells rinxolats rossos fosc, però, que quan t’hi tocava el sol m’enlluernava, aquells ulls clars, penetrants que no podia deixar de mirar, aquell parlar suau i segur. A partir d’aquell moment caminaria amb tu a tot arreu. Tu eres una persona pública, escrivies, feies política, feies classe a la Universitat i sempre t’envoltaves de gent “important”. Mai hauria imaginat tenir-te al meu costat i que en moltes coses em fessis cas. Jo de la classe obrera, lluitant sempre per les causes justes, em trobava dormint entre llençols de seda, amb persones que podien ser mon pare o ma mare servint-me el cafè i les torrades de bon matí. Em feia una mica de vergonya anar a segons quins llocs on em trobava fora de joc, t’hi acompanyava perquè m’ho demanaves, però a mi l’òpera, els sopars del foment del treball, els acompanyants de Sra. de tal o Sr. de tal em fastiguejaven i m’avorrien. Aquelles converses llargues i pesades on no s’aprofundia mai gaire per no donar pistes del que hom pensava, normalment sempre s’acabaven amb acudits més o menys graciosos. Sort que sempre m’acabaves recompensant.; sortíem dels teus compromisos i anàvem a trobar-nos amb la gent amb qui havia crescut i après tot el que sabia; al Bar d’en Pep acabàvem rient, parlant sense embuts, de política, amor, literatura i del que s’escaigués en aquell moment. Em considerava una persona afortunada, podia viure bé amb la persona que estimava entre dues realitats socials, la teva i la meva.

Tornava de la fàbrica cada dia amb els meus problemes proletaris i misèria intel·lectual i et veia estudiant i treballant entre un munt de llibres per a mi incompressibles i em sentia tan poca cosa, amb la meva roba de feina bruta i gastada m’acostava a fer-te un petó i mai vas tenir ni un sol gest d’enuig o de rebuig, al contrari.

—Amor, ja ets aquí? —amb quina tendresa ho deies—vés a dutxar-te i posa’t ben elegant que avui tenim un sopar a l’Ateneu Barcelonès.

Jo et mirava amb tanta admiració que no podia més que treure’m la roba i començar a tocar-te els cabells, aquells cabells rinxolats que sabia que tant t’agradava que et remenés, feia que perdessis la concentració en els llibres i acabéssim a sobre l’escriptori o a terra o jugant i rient, fèiem l’amor. M’agradava el tacte de la teva pell sempre neta i les teves mans suaus de no haver fet mai una feina ruda, jo en canvi per més que ho intentés sempre tenia sutja de fàbrica i la pell gastada i amb durícies, cops i mals de tota mena de les llargues jornades de treball.

Al llit, m’acabaves dient:

—Amor, per què no deixes de treballar a la fàbrica? Amb mi ja no et cal.

—No, no deixaré la fàbrica, a mi m’agrada anar a treballar ben d’hora i trobar-me entre els meus companys i companyes, compartir la carmanyola i les inquietuds per un futur millor. He nascut amb el toc de sirena, he mamat entre el soroll dels telers i els meus avantpassats s’han deixat la pell entre bobines de fil— Però rere aquella resposta hi havia les meves pors i inseguretats. Què faria jo tot el dia sense res per fer? I si mai s’acabava el teu amor? Podria tornar després a la meva vida senzilla i bruta un cop m’acostumés a la vida benestant? Per què jo? Tenies per triar d’entre gent culta i interessant, et cansaries de mi algun dia? A voltes m’inquietava quan passaves massa hores amb algun estudiant o persona del teu ambient, distesament parlant, discutint, rient o el que era pitjor quan no ho veia, però ho podia imaginar. La fàbrica feia que no penses en aquelles coses i poses els peus a terra. Un cop, quan vaig arribar a casa no hi eres, vaig preguntar a la Balbina si sabia on eres, si havies deixat dit res.

—Ha marxat aquest matí ben d’hora i ha dit que no l’esperéssim per dinar, ara del sopar no n’ha dit res—I la Balbina amb el plomissol de treure la pols va seguir feinejant. Aquell dia jo tenia reunió de partit i no podia especular amb el temps, havia de dutxar-me, canviar-me de roba i sortir corrents cap al casal parroquial, el senyor rector era els anomenats capellans obrers i ens cedia els espais parroquials per fer les reunions clandestines. Era març de 1974 i les coses estaven molt calentes tant econòmicament com políticament, teníem dictador moribund i el seu relleu, un rei, personatge del qual no sabíem quina flaire respirava. La crisi industrial a causa de l’augment dels preus del petroli i de la inseguretat política era espectacular. L’oligarquia es venia les empreses públiques a canvi de llocs als consells d’administració. Les empreses públiques tenien plantilles sobredimensionades per una cosa que s’anomenava “enchufe” o paternalisme oligàrquic, quan la multinacional la comprava ja no tenia cap obligació de seguir mantenint a tota aquella tropa que es pensaven que mai, mai, mai els passaria res encara que no fotessin ni brot, per tant els obrers acabaven pagant els plats trencats d’aquelles magnífiques operacions. No era el meu cas, jo treballava a Fabra i Coats, una fàbrica de fils per cosir, al barri de Sant Andreu del Palomar, fins aleshores treballar allà era com un petit privilegi, però en tombar de la dècada dels setanta la fàbrica passaria pels mateixos problemes que la resta d’indústries de la ciutat i del país. La reducció de plantilles i d’instal·lacions feia preveure que mai més tornaríem a l’esplendor de temps passats. La reunió clandestina era la primera que teníem després de l’assassinat oficial de Salvador Puig Antich. L’ambient que es respirava a la reunió i a tot arreu era de por, incertesa i esperança amb un canvi de règim que es veia a prop, però que no acabava d’arribar mai, no es moria mai; feixuc, pesat, dens, així vivíem, respiràvem i alguns morien. Vaig entrar a la sala, estava plena de fum i de gent xerrant mentre encenien cigarrets sense parar, en Manel se’m va acostar i portant-me a part em va xiuxiuejar a l’orella:

—Els del partit estan preocupats per les teves relacions personals, no els agrada que vagis a les reunions culturals i lúdiques de la patronal i la burgesia col·laboracionista.

—Què vols dir? Què es pensen que hi faig jo allà?! La patronal no saben que sóc aquí i que sóc de la classe obrera! Perquè no pensen que tenen una oportunitat de saber o intentar saber! No penso renunciar a la persona que estimo per què no pertany a la meva classe! On anirem a parar!

—No! No volia dir això! No t’ho prenguis malament, ja saps que hi ha gent que veu fantasmes o no n’hi ha. Mira, vés amb compte, no sabem qui són els talps de la policia i segur que hi són, això fa que tinguem aquesta mena d’esquizofrènia col·lectiva, que ens fa recelar de tothom fins i tot de la nostra iaia. Estàs nedant entre dues aigües i jo no voldria estar a la teva pell.

—Gràcies, Manel, faré el que em convingui i el que em doni la gana.—vaig agafar el meu sarró i vaig fotre el camp d’aquella reunió. M’havien tocat el vora viu i no podia seguir entre aquella gent que m’estaven posant entre dit per les meves relacions socials i personals.

Quan ja estava caminant per l’avinguda, pensant que mai més no tornaria a posar els peus al partit, xutant tot el que es posava al meu davant amb les mans a les butxaques i amb la sensació de tenir el món en contra meu, vaig veure encara lluny una columna de “Tocineras” furgons policials, que semblaven dirigir-se cap allà d’on jo procedia. Vaig girar cua, em vaig posar a córrer altre cop cap a l’església, les meves cames no donàvem més de si i sentia les sirenes cada cop més a prop i aquella avinguda era terriblement llarga, els arbres semblava que m’esperonessin a córrer més, la placeta i l’església la veia a tocar i tenia la sensació de no arribar mai, finalment esbufegant vaig arribar altre cop al local parroquial i vaig cridar:

—Els grisos! Vénen cap aquí! —i en aquell mateix instant sentíem el megàfon que ens advertia que no oposéssim resistència, que sortíssim amb les mans al clatell i d’un en un. En Manel tenia raó, hi havia algú que passava la informació a la policia, però qui? Tots estàvem presos pel pànic. Amb els nervis xocàvem els uns amb els altres recollint tot el que trobàvem que ens podia delatar, era molt curiós el capteniment que teníem que feia una mena d’incomunicació entre nosaltres, com alieneats. Quan la histèria érem nosaltres, va aparèixer el rector per una de les portes interiors.

—Veniu!! Sense fer soroll pujarem al campanar i jo sortiré per la porta del local.

Vam pujar tots per l’escala de caragol fins que les campanes no ens deixaven avançar, érem nou persones esporuguides, callats gairebé sense respirar anàvem sentint tot el que deia el rector i la policia.

—¿Señores, que buscan en la casa de Dios y a estas horas de la noche?

—Nos han informado de una reunión política clandestina.

—¡Virgen Santa! Por Dios, como va haber estas cosas en un lugar sagrado! Si ustedes quieren pueden entrar a mirar de arriba a bajo, solo yo estaba en este lugar fumando y leyendo después de estar con los grupos de preparación al matrimonio que no hace mucho que han salido. Igual el que les ha informado se ha confundido?

El Sergent de la policia va entrar al local i va veure que no hi havia ningú tal com havia dit el rector, però abans va demanar que el deixes veure darrere la porta, el rector va deixar que la policia voltés pels diferents locals parroquials, un dels agents va començar a pujar l’escala del campanar, nosaltres ens vam sentir acorralats, però quan tan sols portava un tram d’escala va ser cridat pel seu superior, i cridant va dir:

— Aquí no hay nadie!

Per no ser acusats de no creure’s a l’autoritat eclesiàstica van treure tots els furgons policials que envoltaven la parròquia i van marxar. Ens vam abraçar tots, sempre recordaré aquell moment d’alegria, mai m’havia sentit tan feliç. El rector va sortir per comprovar que no havia quedat cap agent i que podíem sortir tranquil·lament.

Vaig encarar altre cop el camí cap casa amb la sensació d’alliberament i amb ganes d’arribar i estimar-te, fer-te petons i deixar anar tota la contenció feta. No vaig tenir temps d’arribar al metro, dos policies de paisà em van agafar per l’esquena amb brutalitat.

Nuria Picornell