30 oct. 6:01

Les sis i un minut. Així podria resumir-se la crònica d’una gestió incompetent que, ara que som en dates de difunts, no només provoca morts d’éssers estimats sinó, també, defuncions de negocis que ens aboquen, i ens abocaran, a una ruïna de la que costarà anys, potser lustres, potser dècades, a espolsar-nos de sobre.

Les sis i un minut. Set mesos i mig després d’aquell confinament, ens estem precipitant a una situació que si no ens sembla pitjor que aquella és perquè no hi ha prou audàcia entre la classe governamental (d’aquí, d’enllà i de més enllà) per adoptar mesures dràstiques sense que això passi factura electoral. Perquè si llavors el virus no sabia de fronteres, ara són les fronteres les que no saben de virus. És més: cada dia demostren la seva capacitat de superar-se en la seva inacabable ignorància, perquè amb la seva actuació demostren ara més desconeixement que a finals d’hivern.

Qui vigila els vigilants?

Les sis i un minut. I continuem en mans d’incompetents i, el que és pitjor, dels que silenciosament amenacen en convertir-se en els nostres botxins. Com el que vaig poder comprovar dijous, a les 10 de la nit, poc abans d’arribar a La Sagrera amb un tren de Rodalies que sortosament anava més buit que ple i en el que vaig poder comprovar com un element al qual havien dotat d’uniforme, amb la inscripció Grupo Sureste, i que suposadament havia de vetllar per la seguretat en el comboi, s’adreçava a un personatge de similar complexió física i aparent perfil ajustat al dels vigilants de la Renfe, i el saludava sense embuts intercanviant una forta encaixada de mans. Qui vigila els vigilants? Aquesta és la metàfora que ho resumeix tot, com les sis i un minut.

Les sis i un minut. Perquè en abandonar l’estació, emprenyat amb aquesta exhibició execrable, vaig acabar d’encendre’m quan vaig comprovar que un operari encarregat de transportar la mercaderia del camió al magatzem del Mercadona feia cas omís de l’obligació d’equipar-se amb mascareta. Dubto que el fet de conduir un “toro” l’eximeixi d’aquesta norma, sobretot tenint en compte que la màquina és descoberta i que altres vehicles que podrien considerar-se anàlegs no gaudeixen d’aquesta exempció. Però si ja sorprèn que, per alguna estranya raó, aquesta cadena de supermercats compta a la ciutat amb patent de cors per fer nocturnes i inusuals operacions de descarrega que no he vist fer a altres empreses de distribució, no crec que aquesta desconsideració d’aquest operari envers la resta de ciutadans pugui considerar-se greu. I menys si tenim en compte que el procediment utilitzat és tan qüestionable com perillós, fins al punt que jo mateix he estat testimoni de com, en una ocasió, un ciclista fou envestit pel “toro” del Mercadona; precisament per l’escassa cura observada en els riscos laborals que aquesta tasca comporta.

A La Sagrera, com passa amb les actuacions d’aparador, passen de llarg

Les sis i un minut. En aquest país on es tanquen botigues de 24 hores per evitar que es vengui alcohol a partir de les deu de la nit quan ja estava prohibit, un es pregunta quin rigor s’observa amb la prohibició de vendre alcohol o tabac a menors (per cert: continua estant prohibit fumar a la via pública com van dir?).

En aquest país on el consum d’alcohol al carrer era prohibit, sorprèn que de sobte es dicti una norma on es veta el botellot. La Guàrdia Urbana, poc després, s’afanya a donar xifres de sancions imposades per aquesta raó. Tanmateix, no desglossa els llocs on s’han denunciat aquestes infraccions. Si se’m permetés una aposta, gosaria dir que la majoria s’haurien situat al centre de la ciutat o a les platges. A La Sagrera, com passa amb les actuacions d’aparador, passen de llarg. I així ens va…

Les sis i un minut. La pandèmia va creixent; al mateix ritme que la incompetència governamental. Una incompetència que té a veure tant amb la ignorància, com amb la incapacitat com amb la pèssima comunicació. Durant mesos ens han enfarfegat d’informació. No diré informació inútil, però si molta palla i poc gra. La gestió de la comunicació ha estat tan incompetent com la mateixa gestió de la pandèmia. Molt faristol, moltes paraules i poca efectivitat en el missatge a transmetre.

PCR, Futbol Club

Les sis i un minut. Abans d’ahir ens deien blanc, ahir la consigna es tornava negra, avui passem a gris, i demà potser tornarem a blanc. Les mascaretes que un dia eren inútils ara són imprescindibles. L’oci nocturn que es va quedar a les portes de reobrir ara és un focus perniciós de contagis. Ara som a un pas d’un nou confinament quan fa quatre dies se’ns deia que podríem anar al Camp Nou a veure el Barça, una d’aquestes empreses que veu com els seus “empleats” se’ls rebel·len quan els “amenacen” amb una mena d’ERTO que ja voldríem molts dels qui anem resistint com podem aquesta etapa. Com també molts dels qui esperen poder-se fer la prova del PCR voldrien el mateix tracte que els astres de la pilota. Fins i tot m’arriba que als nanos de la Masia se’ls fan PCRs periòdicament, en un programa que durarà, almenys, fins al desembre. M’arriba un dia abans que un familiar molt proper a qui fa 5 dies li van fer la prova encara no té els resultats… ni sap encara amb certesa quan els podrà tenir. Un dia abans que m’assabenti que una altra persona a qui el 28 d’octubre li van dir que s’havia de fer un PCR i que fins dilluns 2 de novembre a les 4 de la tarda no li podran practicar. Però és clar, cap d’aquestes persones no és futbolista, com tampoc no ho és el fill d’una bona amiga que ja porta dos confinaments i dos PCRs i encara espera la trucada d’algun rastrejador.

Les sis i un minut. I amb això que arriba el 29 d’octubre i, després que es filtrin les noves normes de la Generalitat per tot arreu abans que compareguin les autoritats, es planta davant del micròfon el flamant (porta menys un parell de mesos l’home en el càrrec) conseller d’Interior. Un personatge que, fins ara, em mereixia cert respecte perquè es mostrava com un home assenyat; si més no, transmetia aquesta imatge. Però aquest dia, amb la seva compareixença, aquesta figura va retratar la gestió governamental; no només la de la Generalitat, sinó la de totes les Administracions. Pot semblar un tema menor, però penso que és la imatge que exemplifica la incompetència i la ignorància d’aquests “responsables” que haurien d’estar liderant la lluita contra la pandèmia. A preguntes de la premsa, sobre els horaris del confinament perimetral, el senyor Miquel Sàmper es permeté el luxe d’embolicar la troca. Si ja anem prou desorientats amb les normatives, que ja no sabem si ens afecten aquí, allà o més enllà; si ja ens resulta impossible saber si aquell decret es manté efectiu o ha estat substituït per un de nou; si ja prou feina tenim a saber si resulta més favorable comprar-se un gos o una segona residència… va el conseller i diu que el confinament comença a les 6 i un minut… i acaba a les 6 i un minut.

Un ministre que ja triga a dimitir

Les sis i un minut. No en teníem prou amb el desgavell comunicatiu exhibit fins ara que arriba el senyor Sàmper a reblar el clau. Quan el que cal és simplicitat, ve aquest polític a aportar més desorientació. Ve aquest conseller a subministrar-nos la imatge que il·lustra la nefasta política comunicativa; la nefasta gestió de la comunicació davant aquesta pandèmia. La nefasta gestió que està provocant que, fins i tot, resulti comprensible que hi hagi qui no observi les normes perquè les normes són incomprensibles. En especial si veu que tot un ministre de Sanitat és el primer a saltar-se-les i no dimiteixi. Potser ho farà a les sis. Potser espera un minut més a meditar-ho.

Jordi Vilagut