25 nov. Cuidar la cultura és cuidar l’ànima de la societat

“Busquem alternatives per seguir desenvolupant una cultura segura que continuï nodrint l’ànima de les persones”

La cultura i l’ètica es donen la mà. La suma de dues mirades que busquen el mateix objectiu: la transformació social.

Al març, de cop, ens vam veure tancats a casa, en un confinament que distava del que havíem viscut fins llavors. D’un dia per l’altre vam deixar de ser lliures, i en aquells moments d’incertesa, neguit i vulnerabilitat la cultura se’ns va presentar com un pont a l’exterior, una via per seguir somniant i vivint emocions que, en certa manera, ajudaven a cuidar l’ànima.

El sector va respondre posant-hi el cor, el cos i tots els seus recursos, fent-nos arribar propostes que van entrar a casa nostra per portar-nos a un món que ens havien robat i per demostrar que la cultura transforma vides, transforma persones, transforma, en el fons, la societat. Transformar una societat en transformació per orientar aquest canvi cap a un model més humà en què les persones siguin realment el centre.

Però quan vam començar, a poc a poc, a recuperar espais d’interacció social, el primer que es va limitar va ser la cultura, aquella cultura que ens havia salvat en els moments més durs, i no vam protestar. Per què? Perquè realment no és important en la nostra vida? I, si és així, per què no ho és?

Durant els últims mesos hem viscut en la constant incertesa: ara ens tanquen, ara ens obren… No sabem com s’han pres aquestes decisions, però creiem que no es poden prendre de manera arbitrària, que s’hauria de garantir que al llarg de tots aquests processos de presa de decisions s’incorpora la perspectiva ètica.

Posem-nos en el lloc de qui ha decidit suspendre les activitats culturals en diferents moments durant aquesta crisi. La decisió s’ha pres i comunicat a la societat. Sense diàleg, sense opció a la reflexió compartida. De la manera en què habitualment es prenen les decisions.

Per això us volem proposar aquest exercici. Si haguéssim incorporat una mirada ètica durant tot el procés, hauríem arribat a la mateixa decisió? No ho sabem, però podem plantejar-nos les qüestions que hauríem tingut en compte:

En primer lloc, hauríem reflexionat sobre els valors en conflicte. D’una banda, preservar la cultura (i totes les persones que viuen de l’activitat del sector), aquella cultura que ens ha salvat i salva cada dia, i, de l’altra, la salut pública, limitar al màxim la interacció social. Però és a les activitats culturals, en les quals es dona aquesta interacció? No és en altres entorns, on ens trobem i apropem de manera massiva?

En segon lloc, podríem dibuixar diferents alternatives. Possiblement no tot és blanc o negre; entre suspendre tota l’activitat cultural i no limitar-la hi ha moltes opcions entre les quals, possiblement, podríem trobar una solució. Perquè… la societat que volem és una societat sense cultura?
Una vegada dibuixades aquestes alternatives, ens podríem fer preguntes sobre cadascuna d’aquestes per identificar-ne la millor: és coherent amb el model de societat que volem impulsar? Té en compte les diferents parts implicades? I els més vulnerables? Quina és la decisió amb la qual puc anar a dormir tranquil·la?
Una vegada seleccionada la millor alternativa i presa la decisió, podríem establir un procés de comunicació i aplicació que respecti i incorpori totes les veus afectades.

I tot això, des de la construcció de processos de reflexió compartida, de diàleg inclusiu i sincer en què participen totes les parts implicades.

Però sembla que tot això no s’ha tingut en compte. I ens hem trobat, amb un bloqueig de l’activitat cultural que posa en risc tot un sector i, també, la mateixa societat. Perquè, hem mesurat quin és el cost que té en la salut mental el fet de no tenir accés a la cultura o de que aquest sigui limitat i reduït?

Segurament la resposta és que no i és un assumpte que no podem obviar, perquè tot això passarà i ens trobarem amb un sector greument colpejat que no podrà aportar a la societat el que aquesta necessita.

No serveix de res dir que volem promoure uns valors de transformació social, de cura de les persones, de construcció d’un món diferent, si aquests no s’apliquen en el dia a dia.

Cuidem la cultura, busquem alternatives per seguir desenvolupant una cultura segura que continuï nodrint l’ànima de les persones. Perquè la necessitem, ara més que mai.

*Marta Esteve, directora de la Fundació Carulla, i Nekane Navarro, consultora en gestió ètica i sòcia fundadora de Beethik.

Autor: hanseligretel – 23/11/2020

No t'ho guardis per a tu sol!


Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies