31 des. Què no trobarem a faltar

A escasses hores d’entrar a l’esperançador 2021, any en què celebrarem trenta-cinc anys (sí, ja n’hauran passat trenta-cinc) des que s’inaugurà el Parc de la Pegaso, em disposo, una setmana després d’expressar què trobem a faltar allò que no trobarem a faltar.

Els meus primers anys de vida transcorregueren just davant d’una de les entrades d’Enasa; no aquella majestuosa que encara es conserva, sinó la més pròxima a la boca de Metro de Fabra i Puig. Recordo que en sonar la sirena una munió de gent eixia de la fàbrica i, des de la finestra estant, aquell accés al suburbà esdevenia un autèntic formiguer que engolia a gran velocitat el personal de la planta d’on sortien els cèlebres camions.

Una maqueta de com podia haver estat el parc

Més endavant, a mida que les instal·lacions es van anar enderrocant, la curiositat m’havia empès a endinsar-me, perillosament, per aquell laberint de runa en el que per a mi era una intrigant descoberta. I després participaria a múltiples festes i iniciatives reivindicatives per reclamar una escola per al barri i, també, un parc. Fins i tot una de les activitats que vam impulsar al Grup d’Esplai girà al voltant de com havia de ser el futur parc de La Sagrera, la qual cosa ens portà a visitar tots i cadascun dels parcs que, a principis dels 80, hi havia a la ciutat. El projecte culminà amb una exposició al flamant centre cívic de la Barraca, on fins i tot vam instal·lar una maqueta del que la canalla hauria volgut que fos aquest equipament.

La meva memòria no és capaç de determinar què hi havia en comú entre la voluntariosa proposta infantil i el pla finalment executat, obra de l’Enric Batlle i en Joan Roig. El que sí puc assegurar, tanmateix, és que no contemplava una caserna de la Guàrdia Urbana. De fet, és una idea que ni s’havia arribat a plantejar, perquè diria que a cap altre parc dels visitats n’hi havíem trobat cap.

El parc podia evitar els comportaments incívics

Aquesta presència, òbviament, no constitueix, ni ha constituït, cap destorb. Fins i tot, no érem pocs els veïns que consideràvem que aquella proximitat del que es considerava la policia de barri amb el parc podia propiciar la preservació d’aquest espai i evitar els comportaments incívics. Il·lusos…

Amb els pas dels anys, hem pogut comprovar, i lamentar, la progressiva degradació d’aquest espai que hauria de ser de convivència. Àrees on hi predominava la flora han estat definitivament depredades per espècies animals, la canis Barcino, aquesta espècie invasora que, en connivència amb una altra amb la que marida molt bé, l’homo non civilis, han estat capaces d’eradicar la presència d’altres usuaris del parc. Persones que han optat per evitar visitar aquest espai per no disgustar-se veient com es van malmetent tots els elements que configuraven inicialment aquest pulmó de La Sagrera. Ignoro si els arquitectes que el projectaren l’han continuat visitant i quina és la seva impressió en veure com s’ha anat transformant el seu pla i constatant com s’ha anat allunyat de la seva visió.

No he vist un guàrdia trepitjant el parc si no ha estat per acompanyar una autoritat

Perquè, més enllà de l’emblemàtic pop instal·lat l’any passat i que constitueix una gran atracció per al públic infantil (i fins i tot podria admetre el miniparc de trànsit, tot i que em fa l’efecte que els semàfors, per l’habitual deixadesa municipal, ja no funcionen), el parc ha fet marxa enrere. I gosaria dir que els agents que ocupen la caserna adossada a l’equipament no han fet res per evitar-ho, perquè m’atreviria a dir que no he vist mai un guàrdia trepitjant el que és estrictament el parc si no ha estat per acompanyar alguna autoritat amb motiu d’algun acte estrictament electoral o no.

I ara, veient que un dels projectes que hi ha a Barcelona és construir una nova caserna de la Guàrdia Urbana a La Sagrera, i abans de saber quina serà la seva ubicació (si és als terrenys que cobreixen l’estació de l’AVErgonya podem esperar asseguts) penso que quan aquest cos abandoni el parc ni ens n’adonarem. Perquè no podem trobar a faltar allò que, habitualment, no trobem fent-nos costat.

Bon Any Nou, La Sagrera! Bon 2021, Bona Gent!

Jordi Vilgut