22 gen. El civisme és cec; l’incivisme, també
Si la setmana passada al·ludíem a l’educació com a element clau per promoure el civisme, en aquesta ocasió també voldríem esmentar la voluntat com a pedra angular sobre la qual s’edifiquen els valors que ens haurien de facilitar una societat més digna i amable. Encara no havien passat quaranta-vuit hores des que havíem compartit amb el veïnat de La Sagrera l’anterior article que un servidor va tenir ocasió de viure dues experiències diametralment diferents que m’han donat peu a aprofundir en aquest tema que, pel que he pogut constatar, desperta força sensibilitats al nostre voltant. La qual cosa no em sorprèn, tot sigui dit.
La mirada perduda
La primera d’aquestes experiències no és nova. N’he estat testimoni desenes de vegades. He apujat la persiana de casa i allí al davant, pràcticament sempre al mateix punt, hi havia aquell senyor amb el seu gos. El ca, després d’uns quants tombs sobre si mateix tot ensumant una zona que deu tenir més que interioritzada, ha arronsat les cames posteriors per defecar. Sempre la mateixa operació, a la qual hi contribueix el seu amo, aparentment indiferent a escassos tres metres d’ell, amb una mirada que hom podria pensar que és perduda i amb una actitud estoica. És llavors, quan un cop l’animal recupera l’erecta posició, que l’home, amb aquella mateixa mirada perduda, posa la mà a la cartera que sempre du penjada i n’extreu una bossa per recollir la deposició. Ho fa sense variar el seu posat, sense acotar el cap. Podria fer-ho amb els ulls tancats perfectament, perquè aquest senyor, aquest autèntic i compromès ciutadà, és invident. La seva ceguesa, però, no l’impedeix veure que, més enllà, hi ha altres veïns a qui podria molestar trepitjar, o simplement contemplar, la merda del seu pigall. Tota una lliçó per a aquells que no hi volen veure. Tota una lliçó per als qui no tenen més ulls que per a mirar-se al mirall.
Les incíviques restes d’una festa
Tanmateix, encara no ha passat una hora des d’aquesta esperançadora imatge que la meva confiança en l’espècie humana es torna a posar a prova. En una àrea destinada a l’esbarjo cívic, i fins i tot a la pràctica esportiva (una activitat de la qual ja en parlarem un altre dia però que no està gens adequadament incentivada), comprovo les incíviques restes d’una festa que, molt probablement, es va saltar no solament la prohibició de la ingesta alcohòlica en la via pública i la d’embrutar l’entorn, sinó també dues que fan referència a l’actual i preocupant context a què ens enfrontem: el toc de queda i l’ús d’elements que, per raons d’estricta seguretat i higiene, han quedat fora de servei.
Situacions que susciten entre el veïnat la indignació i la mala llet
Miro de fer una descripció el més acurada possible de l’escenari perquè se m’entengui: una taula de ping-pong habilitada en una plaça del barri, que presenta una cinta d’aquelles policials que serveix per acordonar zones i, fins i tot, un cartell collat amb brides on s’especifica que no es faci ús d’aquesta instal·lació (i que sortosament ha estat respectat), es desperta amb els següents elements: una ampolla (de tres quarts de litre i buida) de whisky, una altra de llimonada (litre i mig i igualment buida), quatre llaunes de cervesa (obertes i apostaria que buides) i un gotet de plàstic que probablement va contenir un cafè. La taula es troba a menys de tres metres d’una paperera, sota la qual observo un got de plàstic (d’aquells pròxims al mig litre de capacitat) idèntic a un altre que hi ha a l’escocell d’un arbre situat exactament a la mateixa distància que la taula. Un episodi del que, fa un parell de setmanes, anomenàvem incivisme de provocació, que és aquell en què uns individus opten per, deliberadament, generar situacions que suscitin entre el veïnat la indignació i la mala llet. I un incivisme de provocació tolerat i alimentat per unes autoritats que, amb la seva actitud desidiosa, contribueixen a perpetuar. Perquè també podem considerar una provocació comprovar com els agents destinats a vetllar per la convivència i les bones pràctiques ciutadanes dimiteixen de les seves funcions i, davant les constants infraccions que s’esdevenen a la via pública, opten per fer els ulls grossos. Perquè no hi ha pitjors cecs que els que no hi volen veure…
Jordi Vilagut