12 febr. Llibertat d’expressió

Devia ser l’any 1977 quan, una tarda de dissabte, un grup de militants i simpatitzants del PSUC van realitzar una pintada a un mur de la plaça dels jardins d’Elx, a tocar de l’antic carrer Oliva. La meva memòria arriba fins on arriba, i del que recordo és que aquella acció va donar una nota de color a una part de la plaça d’aspecte fosc i brut, alhora que reflectia el moment d’obertura política que semblava anunciar-se.

Puc constatar que hi havia una senyera a una banda i una bandera roja a l’altra; i algú podrà desmentir-me però gosaria dir que incloïa un fragment d’una de les cançons més populars d’en Raimon. La resta diria que representava un munt de gent rere una pancarta la llegenda de la qual tampoc no encerto a rememorar; un lema, això sí, reivindicatiu i que convidava a espolsar-se de sobre la caspa i a mirar el món amb una altra mirada.

Un mínim de dignitat

El que sí recordo és que aquella acció artística i reivindicativa va romandre durant molt de temps en aquell mur. Malgrat encara no haver-se celebrat eleccions municipals democràtiques, a cap autoritat del consistori se li va acudir ordenar-ne la seva “retirada”; ni a cap agent de la guàrdia urbana decidir que aquella obra no procedia. Fins i tot els que no combregaven amb aquelles idees mostraren un mínim de dignitat i el respectaren.

Ara, però, en un context en què se’ns ven un suposat govern que hauria de ser el més progressista de la Història i en què a la Casa Gran se les donen de ser els qui més reivindiquen la llibertat d’expressió ens trobem que, en poques hores, uns operaris de la brigada municipal tenen llicència per esborrar un mural de denúncia contra un dels majors lladres de l’Estat i, de retruc, posar en relleu que un noi lleidatà és a punt de ser empresonat a un país d’una Unió Europea. Un país d’una Unió Europea que té com a cap de la diplomàcia un altre lleidatà, tot i que ben diferent: un d’aquells paràsits que s’amorren a la mamella del poder i ja no la deixen anar amb dècades i que són capaços d’empassar-se una vegada i una altra el ridícul constant allà on passen, perquè per a ells el més important és continuar asseguts a la poltrona.

Els murs on es reclama llibertat d’expressió se’ls combat i se’ls “blanqueja”

Quan escric aquestes línies a l’ajuntament encara continuen les investigacions i en Batlle encara no ha estat capaç de dir aquesta boca és meva. Si hagués estat per penjar-se una medalla, aquest altre vividor hauria fet mans i mànigues per aparèixer als mitjans, a base de cops de colze i d’allargament de coll per sortir a la foto. És clar que, per surrealista, el primer raonament per part de l’equip de desgovern local, al·ludint a què els operaris de la brigada obeïen les ordres de la Guàrdia Urbana. Sorprèn que uns agents d’aquest cos, sempre tan acomodats als seus cotxes, s’haguessin pres tantes molèsties mentre fan els ulls grossos amb aspectes que s’esdevenen al nostre voltant i que, diria, són bastant més greus.

Però així estem: amb la ultradreta que avança a passes gegantines a la nostra societat mentre des de les institucions, en comptes de combatre-la, se la blanqueja. I els murs on es reclama llibertat d’expressió se’ls combat i se’ls “blanqueja”

També a l’hora d’escriure aquestes ratlles, que confio no tinguin conseqüències per a La Sagrerina ara que arriba al seu primer aniversari (però no se sap mai), sento que “el Gobierno más progresista de la historia” vol redimir-se i ara fa veure que vol canviar la llei per evitar empresonaments com el d’en Pablo. Ja van tard. Ja fan fàstic.

Jordi Vilagut