12 març Ens queixem de vici

Després d’unes jornades virulentes, arran de l’empresonament d’un raper el nom del qual no penso esmentar perquè tampoc no voldria contribuir a promoure algú l’activitat del qual no em resulta en absolut seductora, s’ha recuperat a la ciutat una relativa tranquil·litat, que en el cas de La Sagrera, feliçment i de manera especial per als comerciants, no ha estat estroncada. Tot i això, aquesta mateixa setmana he observat com una botiga de telefonia mòbil ha estat assaltada, una matinada més (i pel cap baix en van quatre en el darrer any i mig), malgrat estar situada en un punt no gens discret del barri, com és l’avinguda Meridiana, a l’alçada de Pare Claret.

Un caldo de cultiu que va fent xup-xup

Que s’hagi recuperat una aparent tranquil·litat no vol dir que els problemes s’hagin resolt. Es detecta a l’entorn un caldo de cultiu que va fent xup-xup i que, en qualsevol moment, pot esclatar de nou i amenaça en fer realitat allò de, si no en volies, n’obtindràs dues tasses. 

El context de pandèmia, òbviament, no ajuda gens. Després d’un any de limitacions, amb períodes més laxos i altres més restringits, qui digui que no n’està fart d’aquesta situació ens està mentint. A tothom li afecten aquestes circumstàncies, malgrat que hi hagi qui tingui més recursos o més capacitat per fer front a aquesta problemàtica.

Diversos experts han al·ludit al jovent i a com els està repercutint aquesta crisi. Davant aquesta asseveració, recolzada en criteris científics, sempre apareixen els habituals detractors que, basant-se en l’experiència personal i intransferible, es neguen ni tan sols a tenir en consideració les veus autoritzades. “Es queixen de vici”, gosen dir molts; alhora que hi afegeixen tesis tan tronades com “si haguessin patit una guerra…”, “mal acostumats estan…”.

“No tenim res a perdre”

A la joventut la podrem criticar tant com vulguem. Que gaudeixen de comoditats que a nosaltres ens van estar negades ningú no ho posa en dubte. Però que en pateixen d’altres que nosaltres no vam haver de sofrir, també. És cert que hi ha molts joves que tenen moltes aspiracions i poca capacitat de sacrifici; com també és veritat que per molt sacrifici que facin les oportunitats a què poden aspirar son gairebé nul·les. En qualsevol cas, i ens agradi més o menys, de com és el jovent d’avui en dia en tenim molta responsabilitat, per no dir tota, les generacions precedents. Si la joventut és exigent, si pateix desídia o si està mal acostumada és conseqüència de com els hem fet pujar i de la societat que els hem construït. I, vista la situació, en què més de la meitat dels joves es troben en situació d’atur i que, amb tota la raó del món, surten als carrers amb una pancarta que diu “no tenim res a perdre”, hi ha moltes coses que no hem fet bé.

Més inversió en educació i menys en repressió

Si hem delegat absolutament en la classe política la construcció del nostre entorn i ens hem cregut que n’hi ha prou amb personar-nos davant les urnes cada quatre anys ens hem equivocat. Aquests mateixos polítics són els que, quan es planteja la possibilitat d’incrementar la plantilla policial, es posen d’acord siguin del color que siguin. ¿Com no s’han de posar d’acord si la primera missió dels agents, lluny de mirar de servir la ciutadania, rau a protegir les autoritats del descontent dels governats? Són els mateixos polítics que, invariablement cada setembre, critiquen l’existència de barracons en comptes de posar en valor la noble, sacrificada i gens fàcil tasca dels mestres. Possiblement si invertíssim més en educació ens caldria invertir menys en policies i en presons. I possiblement el nostre entorn seria més amable, més digne, més solidari i, en definitiva i sens dubte, millor.

Ens queixem de bici… i de patinets

Resultarà difícil revertir tot el que no hem fet bé. Sobretot perquè el món cada cop gira més de pressa. Els canvis al nostre voltant se succeeixen i la irrupció de nous invents i nous hàbits provoca freqüents grinyols que se’ns fa difícil apaivagar.

Tenim proves fefaents ben al voltant, al nostre barri. Fa uns anys vam voler convertir una via ràpida amb més amable, amb menys circulació, menys fums i menys soroll. Es van reduir els carrils per al trànsit rodat i es van eixamplar les voreres. Ara aquestes voreres, concebudes per als vianants, han estat envaïdes pels qui han abraçat noves maneres de desplaçar-se; menys contaminants, menys sorolloses… però que amenacen també en ser perilloses per les males pràctiques de, tot sigui dit, una petita minoria. Ens queixem de vici? Bé, ens queixem de bici… i de patinets. Perquè de la queixa hauria de partir la futura millora.

Jordi Vilagut