30 maig Sense bancs

L’estiu de 1967, quan el “desarrollo” portà més focs que mai als boscos, l’administració va engegar una campanya on la televisió pública “la única y verdadera”, en les hores de màxima audiència projectava un anunci amb les imatges d’un incendi forestal dient en veu greu: “Cuando un bosque se quema, algo suyo se quema”, que l’humorista Jaume Perich va reblar, anys desprès, amb l’afegitó “Señor Conde”.

Encara que els boscos siguin del Comte o d’un fons voltor, a tothom li sap greu que cremin, un banc no és més necessari que una farmàcia, un banc més bé simbolitza el capitalisme, el despotisme illetrat, però vivim com vivim i mentre no canviï el model, les oficines bancàries fan tanta falta com les ferreteries.

Quan tanca una oficina, com l’afegitó del “Señor Conde” d’en Perich, qualsevol pensa que potser que en el millor dels casos han prejubilat a un treballador que ja n’estava fart, altre l’han afegit a la roda de nòmades bancaris que roden com ànimes en pena d’oficina en oficina; un petit propietari ha perdut un llogater i l’Ajuntament, que cobra per tot, deixarà d’ingressar l’IAE i la taxa que els hi cobra per tenir un caixer automàtic, a un preu si és interior, més car si és directe al carrer, uns seriosos caixer automàtics que no només paguen religiosament els seus impostos, sinó que són un exemple de honradesa: Mai, mai, mai, s’ha donat el cas d’un sol caixer automàtic que hagi fet un desfalc.

Aquestes dies, l’antic Banco de Santander, abans Banco Hispano Americano, al 158 del carrer Gran de la Sagrera, al bloc pobre dels tres edificis de 1915, fets per el mestre d’obres Joaquim Rivera Cuadreny, coneguts com Ca la Filomena, ha tancat. De sobte un dia ja no van aixecar la persiana i una cartell diu que vagis a la Meridiana, l’únic lloc on hi ha vida econòmica i financera de La Sagrera, el nostre Wall Street local.

Ara només queda l’antiga Caixa de La Sagrada Família, desprès Caixa de Barcelona i, des de fa anys, La Caixa, una oficina microscòpica, d’aquelles que si entres de cara has de sortir de cul, perquè ni et pots donar la volta, amb un caixer automàtica sovint amb cua, i cap més a 800 metres al voltant.

Si un sagrerenc agafa el Bus 34 a la Parada d’Escòcia Meridiana, aquesta oficina serà la única que veurà en més de set parades, fins que al cap de gairebé tres quilometres, arribi al carrer Mallorca amb Rogent, al Clot.

Un bon amic meu, Fra Valentí, frare caputxí reconegut expert en herbes remeieres, sempre m’explica que el prenien per boig quan va abandonar un futur prometedor a Caixa de Manresa per vestir l’hàbit de Sant Francesc: de la Caixa de Manresa no en resta res i els caputxins continuen.

Fa trenta o quaranta anys, les oficines de bancs i caixes es multiplicaven com els bolets, ara moltes tanquen gairebé a la mateixa velocitat que obrien, algunes fent gran soroll, espantant als treballadors, d’altres, com aquest cas del Santander de La Sagrera, com una pluja fina, discretament de puntetes i sense moure soroll. Son maneres de fer, però el resultat és el mateix.

Ara a La Sagrera, almenys a redós del carrer Gran, ja només resten els bancs per seure, pocs i espaiats, uns bancs que de tant en tant la guàrdia urbana, arbitrariament, en fa retirar algun. No voldria donar idees, però al pas que anem, encara acabaren pagant per seure-hi.          

Joan Pallarès-Personat