19 juny De pagar ningú no se n’escapa

M’agradaria parlar de l’epidèmia com d’una història llunyana, hi ha esperança que sigui així, a Catalunya amb quatre milions de vacunats en primera dosi i més de dos amb pauta completa, podem viure amb menys angoixa que durant els darrers quinze mesos.

Set-cents mil catalans han passat la malaltia, han mort, oficialment, vint-i-tres mil, encara hi ha mig miler de persones hospitalitzades, un terç a intensius i veig companys que n’han sortit i que físicament no tornen a ser els mateixos.

Els especialistes estan capficats per les mutacions més agressives que presenta el microbi, mentre molta gent, amb alguns representants polítics al capdavant, semblen haver-se begut l’enteniment i res els hi plauria més que un anunci oficial del final de la pandèmia organitzant una desfilada de la victòria, ni que fos rua cívic, acabant en una macro festa, enlloc d’un record per les víctimes… som així i encara gosem dir-nos humans.

A Catalunya hi ha avui vint-i-cinc mil vidus, o vídues, o orfes, vint-i-cinc mil famílies adolorides i mai no podem arribar a calcular el cost social, tot i les xifres comparatives, estimant el que s’ha deixat de guanyar, el dèficit arrossegat, els llocs de treball perduts, les alces dels preus i els centenars de famílies, milers de persones, que han anat a la misèria i mai més no tornaran a recuperar-se i el que és pitjor, alguns, en mig de la desgràcia, han especulat i  s’han lucrat de la situació.

Paradoxalment fins alguns serveis funeraris que no donaven l’abast, també s’han acollit a l’ERTO per als seus treballadors, però el principal beneficiari de la pandèmia hauran estat les arques d’hisenda.

El govern i el parlament van aprovar mesures excepcionals que li permetien ultrapassar els límits constitucionals i el drets i les llibertats personals, tancar territoris, confinar zones i persones, limitar la mobilitat i els horaris d’activitat, a més dels ERTO i altres decisions econòmiques, però ni davant de la situació excepcional, cap de les mesures adoptades va rebaixar ni un pèl, ni en aquestes circumstancies doloroses i d’emergència, l’IVA per als serveis funeraris, que s’ha mantingut, com sempre, en un 21%.

Ministres i portaveus, des del primer moment i amb molta faramalla, anunciaven xifres i mesures, cada dia sorprenien amb un nou joc de mans, però amb pandèmia o sense, morir va seguir sortint car.

A tot l’estat i fins al dia d’avui es reconeix oficialment la xifra de uns vuitanta un mil morts i tot i que no costa el mateix un enterrament en un poble que en un altre, arreu les famílies dels difunts han tingut de pagar religiosament, encara que el comiat fos civil, o pagant ni tant sols han pogut fer un comiat.

A quan puja tot plegat? El 21% de IVA que han recaptat les arques d’hisenda, pel cap baix i només de morts oficials de Covid, puja més de quaranta milions de euros. Dolorós, però cert.

No seria d’estranyar que al pas que anem, aviat veiéssim una campanya publicitària on en un anunci representant un taüt, a sota es llegís ben clar i en lletres grosses: Descansi en pau, però pagui l’IVA. Gobierno de España.

Joan Pallarès-Personat