29 juny L’Hipocondríac
Hi vaig o no hi vaig? No sé si m’hauria de posar la camisa de mudar i la corbata groga o la camisa sense coll. A qui li agraden les corbates, avui en dia? Potser a ella. Potser sí. Té, i ara tinc mal de cap: m’ha agafat de cop. Imagina’t que li encomano el virus dels nassos. Justament ara que a les notícies diuen que ja va de baixa. Imagina-t’ho. Ostres, ara crec que tinc mal de coll. A veure? Empasso, res. I si dic “ah” ben fort? Ara sí que em fa mal, i el pit, quina pressió! Deixa’m inspirar i expirar a poc a poc perquè potser tot plegat és l’angoixa. El més probable és que no tingui res. Sempre em passa el mateix, però qui em diu que aquesta vegada no tinc el virus de debò? Si es posa malalta i es mor per culpa meva això no haurà tingut res de romàntic, res de res. Abans sí que podia jugar una mica amb allò de “estic malaltó, si vols passar-me a veure…” i fer-me una mica el xaiet, però ara? Ara ni pensaments de veure ningú, si tinc tos. Calla, de tos no en tinc. M’hauria de despreocupar. La corbata groga segur que l’impressionarà molt més. La corbata groga amb l’americana blau marí. Ostres, però potser creu que és massa.
Ves, i ara tusso. He tossit, quin horror, què he de fer? Dec ser un irresponsable. No la conec en persona i ja la vull matar. A veure, pensem-hi fredament, Joan Miquel: només és un sopar. Ens traiem la mascareta per menjar i prou. Després l’acompanyo a casa amb la boca ben tapada i m’estic de qualsevol altra cosa. Les possibilitats d’infectar-la són baixes. Puc anar amb compte i prou. D’acord, doncs crec que em posaré la camisa sense coll, més informal. Semblaré més despreocupat i això ja agrada. Ai, quin mal de cap. Espera, que m’estiro un moment, a veure si em passa. No sé si és bona idea començar d’aquesta manera… Si es posa malalta i amago que li he encomanat, hauré de dir mentides tota la vida. Ai, sisplau, què he de fer, doncs? Com a molt tard a mitja tarda l’hauria d’avisar, si no em trobo bé. Si l’aviso més tard s’enfadarà. Però, realment, estic malalt?
No ens precipitem, són només les cinc i, fins les sis, encara li puc trucar. Pensem-hi. Com em trobo? Si m’aixeco em sembla que estic millor. Escombro la cuina i a veure què passa. Què ha de passar? Doncs res, i ja són dos quarts. No m’he quedat sense aire ni res, però també és veritat que no estic fi del tot, jo juraria… Ostres, ja són tres quarts: m’he de decidir. Corbata groga o camisa sense coll? Si hi vaig i després l’han d’ingressar serà gairebé com si l’hagués assassinada jo, però, si no hi vaig, què faré la resta del vespre? En realitat, em trobo bé i tinc ganes de sortir. Només tinc una punxadeta de no res que diria que no és res, però mai se sap i és clar…
Les sis.
Pip, pip, piiiiip. Sí, Bàrbara, ets tu? Sí, hola, hola, mira, soc en Joan Miquel. Sí, sí, tot bé, però avui em sembla que no vindré. No, no, és que no em trobo bé, estic malalt. Sí, una llàstima, una febrada… Estic convençut que és la covid. Des d’aquest matí que no m’he pogut llevar i no voldria pas encomanar-te. És clar, sí, un altre dia, ja et tindré al corrent. Apa, adeu, adeu. Clic.
Ara ho veig tot més clar, el proper dia, la corbata groga.
Alba Romanyà Serrasolses