11 jul. Del que et diguin no et creguis res i del que vegis, només la meitat

Recordo, amb molt mal gust de boca, tantes coses que fa cinquanta anys no només estaven mal vistes socialment, sinó prohibides i penalitzades, amb persones innocents a la presó i no parlo només de política, sinó de temes com la infidelitat matrimonial, la orientació sexual o reunir-se lliurement.

Va venir la despenalització de l’adulteri, la derogació de lleis “de perillositat social”, la llibertat de reunió, manifestació, el divorci, l’avortament, ara l’eutanàsia, no hi ha dubte que la societat ha canviat força, en molts aspectes ha millorat, en d’altres no soc qui per entrar en temes de consciència, però ha penalitzat altres fets i ha estat incapaç d’evolucionar en el que en diem fer justícia.

El rebuig i la repugnància massiva davant les darreres execucions al final del franquisme, van provocar l’abolició de la pena de mort, però el sistema penitenciari, no ha millorat més enllà de les instal·lacions, la finalitat de la reinserció està tant lluny com ho estava fa cinquanta anys.

Tenim una teòrica llibertat d’opinió, però en la de informació no se fins a quin punt ens podem sentir afortunats. Fa mig segle i amb censura, llegint entre línies i contrastant diaris, podies esbrinar veritats i estar mínimament informat, més encara si d’una manera o altra tenies accés a la premsa estrangera.

Avui les xarxes socials són el camí més segur cap a la desinformació i la toxicitat total, el rumor mal entès, pitjor intencionat i la mentida per plaer, són a vuit de cada deu informacions, i aquí no parlo de les opinions, que sovint són més que pujades de to, insultantment intransigents, però que en tot cas reflecteix i defineix al qui les expressa i també a qui les rebota i difon.

Tant a les xarxes socials, en modestos digitals o en diaris de gran tiratge, a la ràdio o a la televisió, amb milions d’audiència, mentir, difamar, sembrar odi, no només surt gratis, sinó que és estimulat amb el pretext que tot val per guanyar audiència, no hi fa res que no sigui cert, que una notícia falsa destrossi la vida de persones o de famílies senceres, no hi fa res que malmeti la convivència, l’incivísme surt de franc, només els més poderosos, o col·lectius de finançament obscur, assoleixen amb diners arribar als tribunals, obtenir-ne o no una petita satisfacció, però el mal moral, que és molt més dolorós que el físic, ja està fet.

Bona part de la societat està convençuda de que el món és de qui més crida, i no saben que l’altra part de la societat és sorda dels dos ulls i cega que les dues orelles. Són contradiccions del sistema tribal, tenir sempre enemics, viure a la que salta, opinar constantment a la contra i sobre tot, veure a les bones obres carregades de males intencions, justificar les trampes i les mentides per treure’n profit propi, transmetre-ho als fills en lloc d’educar-los en valors i combatre a mort a tothom que perceben que no és com són ells.

Abans s’afirmava que el temps era el millor amic de la veritat, ara fins això caldria posar-ho en dubte, perquè la toxicitat de la mentida és tant gran que la veritat està tocada de mort… potser no sigui cert, només és una opinió.

Joan Pallarès-Personat