05 oct. El tren de la vida
La vida no és més que un viatge amb tren. Ple d’embarcaments i desembarcaments, esquitxat d’accidents, sorpreses agradables en alguns embarcaments, i profundes tristeses en d’altres.
En néixer, vam pujar al tren i ens hi trobem amb algunes persones que creiem que sempre estaran amb nosaltres en aquest viatge, els nostres pares.
Lamentablement, la veritat és una altra. Ells baixaran en alguna estació deixant-nos orfes del seu afecte, amistat i la seva companyia irreemplaçable. Tanmateix, això no impedeix que pugin altres persones que ens seran molt especials.
Arriben els nostres germans, els nostres amics i els nostres meravellosos amors. De les persones que agafen aquest tren, n’hi haurà les que ho facin com un simple passeig, altres que només trobaran tristesa en el viatge, i n’hi haurà d’altres que, circulant pel tren, estaran sempre a punt d’ajudar a qui ho necessiti.
Molts, en baixar, deixen una enyorança permanent, altres passen tan desapercebuts que ni tan sols ens adonem que van desocupar el seient.
És curiós constatar que alguns passatgers, els que ens són tan estimats, s’acomoden en vagons diferents del nostre. Per tant, se’ns obliga a fer el trajecte separat d’ells. Per descomptat, no se’ns impedeix que, durant el viatge, recorreguem amb dificultat el nostre vagó i arribem a ells, però, lamentablement, ja no podrem asseure’ns al seu costat, ja que hi haurà una altra persona ocupant el seient.
No importa, el viatge es fa d’aquesta manera, ple de desafiaments, somnis, fantasies, esperes i comiats … Però mai retorns.
Llavors, fem aquest viatge de la millor manera possible. Tractem de relacionar-nos bé amb tots els passatgers, buscant en cada un el millor que tingui.
Recordem sempre que, en algun moment del trajecte, ells podran dubtar i probablement necessitarem entendre’ls, ja que nosaltres també moltes vegades titubarem, i hi haurà algú que ens comprengui.
El gran misteri, a la fi, és que no sabrem mai en quina estació baixarem, molt menys on baixaran els nostres companys, ni tan sols el que està assegut al seient del costat.
Em quedo pensant si, quan baixi del tren, sentiré nostàlgia.
Crec que sí. Separar-me d’alguns amics dels que vaig fer en el viatge serà dolorós. Deixar que els meus fills segueixin solets, serà molt trist.
Però m’aferro a l’esperança que, en algun moment, arribaré a l’estació principal i tindré la gran emoció de veure’ls arribar amb un equipatge que no tenien quan van embarcar.
El que em farà feliç, serà pensar que vaig col·laborar que l’equipatge creixés i es fes valuós.
Fem que la nostra estada en aquest tren sigui tranquil·la, que hagi valgut la pena. Fem-ho, perquè quan arribi el moment de desembarcar, el nostre seient buit deixi enyorança i bonics records als qui romanguin de viatge .
Anna Maria Casanovas