21 des. Al vol (sencer)

La Mercè surt al balcó del seu piset del carrer Princesa. Mira el cel i no hi veu ni un núvol, només una gavina que vola silenciosa. En canvi, els aucells engabiats del veïnat refilen a més no poder.

Tan bé que s’hi ha trobat sempre al seu pis…amb els mobles comprats amb en Pere, fa més de cinquanta anys: cadires de fusta fosca entapissades de verd, el bufet amb el mirall ampli i les flors cisellades a l’entorn, els quadrants de ganxet confeccionats en llargues tardes d’hivern. Quadres, fotografies de una vida, gerros, figuretes, regals d’alguns amics o d’alguna veïna.

“-A veure quan es decidirà a ploure. Tant que convé”-pensa.

És d’estatura mitjana, vuitanta anys ben portats, cabell tenyit castany clar, quasi ros. De la fesomia se’n desprèn un aire dolç. Quan vivia el marit i ella sortia per anar a la perruqueria sempre li deia:

-Ves, que no te’l tallin gaire.

Ara es pot tallar el cabell tant com vol. El problema no és el cabell, és l’amo de la finca, i les seves cames que, de mica en mica, van perdent força. Són tres pisos i un entressol que ha de pujar a peu. No vol anar a una residència, i no vol renunciar a sortir. El carrer li es vida: la granja, l’herboristeria, la botiga de queviures, i la d’espècies, i aquells nois tan agradables de la verdura… sí, els ecologistes que s’ho cultiven tot ells. Li agrada recórrer els carrerons estrets, però ha d’anar amb compte perquè sempre hi ha un vandàlic a punt d’estirar el bolso.

L’amo no vol saber res del que li proposen els inquilins: posar ascensor. Hi ha espai suficient, li diuen, però ell els vol tots fora i vendre la finca. Per això tampoc fa cas de les altres queixes: rates, humitats, brutícia…

Aquesta tarda la Mercè ha d’anar al Centre Cívic. Hi ha un recital de poesia i no hi pot faltar. Ella també en dirà una “La puntaire”. La repassa dos cops al dia davant del mirall del bufet.

Quan arriba ja troba als amics de la tertúlia poètica dels dilluns. Es saluden contents de retrobar-se. Està nerviosa perquè és una poesia llarga i te por d’encallar-se. La memòria ja no és la d’abans. Quan li toca pujar a la tarima té la boca seca, però tira endavant.

Sonen els aplaudiments. Ara sí, mira el públic. Quanta gent! De públic no en falta mai. Quins nervis! L’ha dit bé? Baixa els esglaons i, emocionada, rep la felicitació de la colla. En acabar hi ha un pica-pica. S’estalviarà el sopar.

Torna cap a casa que ja són quasi les deu. Obre amb un gest ampli la porta del carrer i nota una oposició. Té un sobresalt, hi haurà algú amagat? Encén el llum i veu una bossa de viatge entre la porta i la paret. És de pell color blau-gris, amb nanses del mateix color, i cremallera d’aspecte resistent amb una tanca metàl.lica en un extrem.

-Mira, algú se l’ha deixada. Que en són de descuidats aquests estrangers!

La escala ha canviat tant! Primer els argentins, després altres sudamericans, els filipins, ara els de les pateres, quin galimaties! Dels d’aquí només en queden la meitat. I alguns, com els seus veïns de dalt, que valdria més que no hi fossin. La bruixa de la Jacoba i el perdonavides que l’acompanya sempre, el Blas. Li tiren porqueria al seus balcons, i si es queixa , ella li envia el pinxo a buscar brega. De bones a bones no s’hi pot parlar. Ells no fan mai res.

Agafa la bossa que mira com pesa, i se l’endú a dalt pensant que l’endemà la donarà a qui sigui “no fos cas que algun barrut els la prengui”. A casa es canvia la roba, s’asseu al sofà, davant la tele. De tant en tant la mira de reüll. És prou maca la bossa, li agrada el color. “Com pot ser, tanta distracció?”, pensa. Què hi pot haver? Roba segurament, però pesa força. A veure…”. Amb un cert neguit obre la cremallera, la tanca metàl.lica, i…

-Verge Santa! – exclama astorada.

Un tou de bitllets de cinc-cents euros omple la caixa.

-Això és un robatori, segur!. Ai Mercè, ja t’has embolicat!

Torna a seure, ara a una cadira, encara no recuperada de l’ensurt. Va al bufet, agafa un vaset i una ampolla de vi dolç.

-A la salut d’en Pere, que al cel sia!

I se’n recorda del que deia ell sovint. “Hi ha ocasions que s’han d’agafar al vol. No et pots queixar que no tens sort i que no et toca mai la grossa, i no aprofitar una bona ocasió”.

-Ai Senyor! Si això deu solucionar la vida a qualsevol!

I al cap de poc:

-Amb aquests diners podria canviar de pis, trobar una planta baixa i pagar-la durant molts anys…Però aquesta pasta té amo! No hi renunciaran així com així.

Li pesen les cames, l’esquena li fa mal.

-He d’anar al llit.

I al llit vinga donar voltes, sobre tot al cap.

De matinada la desperten uns cops a la porta, i uns crits:

-La maleta! Saque la maleta! Abra!

I unes paraules en una llengua desconeguda.

-“No us obriré pas” pensa. “Ja podeu anar trucant”.

  Sent que piquen a d’altres portes, i això la tranquil.litza.

L’endemà, quan surt de casa, es troba a baix a l’entrada un home amb trajo fosc, que la saluda amb educació:

-Senyorrra! Sabemos que tiene escondida una maleta que no le pertenece. Me la tiene que devolverrr ahorrra mismo.

-Dispensi, està equivocat. Deixi’m passar que tinc pressa.

-Yo no entenderrr.

-Yo no maleta. Adéu.

Se’n va amb el cor en un puny. A la granja demana un suís amb dues ensaïmades. Li convé posar benzina al motor. Això l’ajudarà a pensar.

I si li rebenten la porta? Podria dir a algú que els hi guardés uns dies, però llavors caldrà repartir, i s’ho ha trobat ella. “Pensa Mercè, pensa”. La podria treure de nit, però si la troba algú per l’escala, o la veuen pel carrer, ja ha begut oli. Com se’n podria desempallegar? La xocolata calentona i la nit de dormir poc fan el seu efecte. Una son dolça li acluca els ulls, reposa el cap entre els braços…

Està en una caseta blanca amb la porta enrivetada de blau clar. Als costats de la porta, rosers, lliris de Sant Antoni, blauets, clavells. I al davant, a banda i banda d’un caminet, un hort. Cull enciams, mira els tomaquets…i una ombra negra s’acosta…

-Mercè. Es que està a punt de caure. Es troba bé? Vol que l’acompanyem a casa?

-No, no. Ai, dispensi, m’he adormit, oi?

Li passen per la ment unes paraules. “…una maleta que no le pertenece. Me la tiene que devolverrr…”

A la nit fa un pensament. Reparteix els diners en bosses de plàstic. Empaqueta bé cada una i ho posa dins la bossa. Quan tot està silenciós, i veu els llums apagats, l’agafa amb una ma i en l’altra una lot d’en Pere. Sense obrir el llum de l’escala, puja a dalt del terrat. Però al passar pel replà del pis superior, sent una porta que s’obre. “Ja està, la Jacoba!” No s’atura, gira ràpidament el tombant de l’escala, que no li vegi la bossa.

-Mercè, que no es troba bé?

-Sí, sí em trobo rebé.

-Ah!, “bueno”. Com que a aquestes hores vostè no surt mai…

-Només vaig a recollir un llençol.

-Vol que l’ajudi?

-No, i ara, gràcies. Ja ho puc fer jo sola. Bona nit.

-A mi no em costa res, eh?.

-No, no cal. Bona nit.

S’assegura que la veïna ha entrat al seu pis i ha tancat la porta. Segueix pujant i quan arriba al terrat, obre el seu quarto de mals endreços, ben tancat amb clau, i ho va posant per dins alguna caixa, al darrera de canonades, a dins d’un sac. Agafa la bossa ara buida, mira per la barana al carreró del darrera que no hi passi ningú, observa que no hi hagi cap finestra oberta, i la llença.

-No volieu la maleta?, doncs ja la teniu.

  

Aquesta nit dorm millor. L’endemà s’aixeca de bon humor i quan entra a la cuina, sempre neta i endreçada, li rellisca veure una rata que s’amaga darrera l’armari. Esmorza i decideix anar ben d’hora a la perruqueria.

Surt al replà i abans de tancar la porta, algú li subjecta els braços pel darrera i li tapa la boca. Pel davant li passa l’home del trajo fosc i entra al pis. Se sent arrossegada a dins i voldria cridar, però no aconsegueix desfer-se d’aquella manassa. Sent obrir portes i calaixos i al cap d’uns minuts que se li fan eterns, torna l’home fora de sí.

-Donde estarrr maleta? Donde!

– Yo no tengo maleta. Yo nunca viajar. Nunca. No maleta. Ha visto que no tengo maleta.

La deixen anar bruscament, i se’n van corrents.

Troba el pis regirat. Calaixos oberts, altres a terra, un escampall de roba i objectes, el llit desfet.  Se’n va cap a l’escala i un “Ajut!” li queda ofegat a la gola. S’hi repensa. El cor li batega desbocat, cames i mans li tremolen, s’acosta al bufet i omple un vaset d’Aromes de Montserrat, la cremor li baixa fins l’estómac i la reanima una mica.

-Que la Verge i tots els sants m’amparin! Pere, ajuda’m! Hauré d’anar a la policia, o millor, entregar-ho tot. Si tornen…es que em poden fer mal! Hauria d’anar a casa d’algú estar-m’hi uns quants dies, però de qui? I ho hauré d’explicar tot. No, això no!

Agafa un monederet i les claus i se’n va.

Al sortir al carrer, veu al de les erres i a un altre a la vorera del davant mirant com dos rapinyaires la seva entrada. La segueixen amb la vista, sent de nou el tremolor a les cames. “I ara què faig?” Passa pel davant de la perruqueria. “Al menys aquí podré seure fins que em trobi millor”. Entra, i  mentre espera el seu torn, s’obre la porta i entra la Jacoba amb cara de pascues.

-Mireu que he trobat al carreró del darrera de casa. Una bossa de viatge nova!. Està una mica tacada aquí, però es que és ben nova! I de pell!

-I on aniràs amb aquesta maleta tan grossa? Si hi cabries tu sencera! –li diu la Melani, l’aprenenta equatoriana.

-Doncs per mi i el Blas quan ens n’ anem de vacances a Las Canarias, diu amb aires de gran volada. Em pots agafar?

-Sí, sí.

-A veure! –continua la Jacoba-, la sort s’ha d’agafar al vol, no es veritat?

La Mercè se la mira amb un somriure mig dibuixat als llavis i la felicita per la troballa. Després se’n va als rentadors que ja li toca.

Quan surt, els veu tots dos palplantats a la vorera del davant. Ara no la segueixen ni li diuen res. “Tu diràs!”. S’imagina quin dia tan accidentat que tindrà la Jacoba.

Es recorda del senyor Costa, el gestor. “Me’n vaig a veure’l de seguit. Com més aviat em tregui els diners de sobre millor”. Ara és el moment.

Núria Serra