22 febr. Soc un psicòpata?

Aquesta pregunta me l’he plantejat en moltes ocasions.

Vaig començar tenint una mica de mania a algunes persones que em trobava en el transcurs del meu dia a dia.

El primer que em va fer tenir aquests foscos pensaments va ser el típic cregut que es creu que el món gira al voltant d’ell, i en realitat és un pobre imbècil que no ha arribat a res a la vida ni arribés mai.

Cada vegada que el veia em venien uns desitjos irrefrenables de matar-lo. Però no simplement matar-lo. Volia fer-lo patir abans de morir de les formes més sàdiques i horribles que un ésser humà pugui imaginar-se.

Que em demanés, millor em pregués que el matés ràpidament per deixar de patir.

Però no. Em dedicaria a mantenir-lo amb vida i gaudir de cada segon d’agonia.

Gaudiria segon a segon dels seus crits, dels seus supliques, en poques paraules, de la seva desesperació i desesperança abans de morir.

Després vindria la part més avorrida. Netejar tota la sang, vísceres i resta de porqueries que ha deixat aquest caracollons abans de palmar.

Però bé, ja sabem que tota diversió comporta després un rutinari treball de neteja.

Però no només aquest idiota ha passat per l’escorxador de la meva imaginació.

Molts altres i altres han tingut el privilegi de patir i morir entre les meves mans.

La següent va ser una veïna meva.

Era una dona d’uns 57 anys. Casada amb un repugnant personatge, brut i sempre de mal humor.

Tenía també dos insuportables fills que es dedicaven a fer impossible la vida a la resta de veïns. A sobre vivien damunt del meu pis, el que el feia encara més tortuós.

En la meva imaginació, em veia matant-los a tots. Això sí, els mataria un a un, perquè la resta arribés al límit de la bogeria contemplant el seu sofriment i la seva desesperació.

No els mataria ràpidament. La gràcia d’això és veure’ls patir, suplicar que no els matis. És graciós veure com s’arrosseguen per la seva trista i insípida vida. No s’adonen que el fons els faig un favor.

De debò alguna vegada en la teva vida no has desitjat matar algú i que ningú s’assabentés.

És sincer amb tu mateix, odies a més persones de les que t’imagines. A la teva imaginació les has matat, torturat i fet bogeries amb elles. Però només en la teva imaginació.

He parlat anteriorment com si aquestes morts haguessin ocorregut en la meva imaginació.

El problema és que ja no és distingir entre realitat i ficció.

¿Les he matat només en la meva ment o les he matat també a la realitat?

Segueixo veient als meus molestos veïns? La veritat és que fa temps que no sé res d’ells. No se’ls veu per l’escala i la resta de veïns no saben res d’ells. Uns diuen que s’han canviat de pis i altres que s’ha anat a cuidar un parent. Sincerament, no m’importa. Del primer imbècil que parli, ja no he tornat a veure-ho mai. Casualitat? Potser sí.

Plantegem-una cosa. Si en veritat fos un assassí en sèrie, no em faria res gens ni mica. Soc dels que penso que hi ha molta múrria en aquest món que sobra.

I jo em presento voluntari per netejar-la, i gaudir alhora amb això.

El problema és que no sé si ho soc o no.

Caldrà preguntar a la família molesta caracollons Xulito.

Serà difícil. Ells s’han canviat de pis i l’altre a desaparegut.

O no? No importa, altres ocupessin el seu lloc.

Per cert, no us he dit a què em dedico. Tinc una cadena de funeràries, el que em facilita molt, però molt, desfer dels cossos.

Ja sabeu, si no hi ha cos … No hi ha delicte.

Jo sincerament, més que un assassí em considero una persona que es dedica a eliminar les persones que, segons el meu savi criteri, es dediquen a fer que la

societat en què vivim sigui menys agradable.

Porto a terme un treball semblant a la selecció natural. Elimino el que sobra.

Llàstima que, per a mi entendre, sobra més o menys el 90% de la població.

Per això no tinc clar com abans vaig dir si soc o no soc un psicòpata.

Per a la societat suposo que, si ho seria, però segons el meu entendre, no ho soc.

Tot va començar quan era petit.

Era un nen bastant repel·lent. Ja sé que és lleig que jo mateix ho digui, però vist des que ara és cert.

Era un nan molt esprimatxat, lleig de nassos, i suposo que, a causa d’això, antisocial.

En resum, la típica persona que mataria ara mateix. Sona fatal, però és així.

Va ser una infantesa terrible. A casa hòstia va, hòstia ve. I a l’escola, una tortura diària.

Un podria pensar, “és normal que hi hagi sortit així”. Bé, sí i no.

Hi ha nens que viuen tota la seva infantesa sota el jou dels seus pares i companys de col·legi.

En part si va ser el meu cas com abans els relati. Però jo aquests problemes els solucionava a la meva manera.

Que un company es ficava massa amb mi. Simplement buscava els seus punts flacs i els utilitzava per ridiculitzar davant dels altres. Quant a aquesta gentussa els treus el seu orgull de matxots … No queda res. Es converteixen en una merda.

Així em vaig desfer dels meus enemics. No va fer falta vessar sang.

Amb el meu pare va ser molt diferent.

Amb el sí que vaig haver de fer servir maneres més expeditives per treure-me’l de sobre.

El maltractava a la meva mare i em maltractava a mi. Era un pollós borratxo que sempre que arribava a casa es dedicava a consolar les seves frustracions i mal humor amb la família.

I jo em vaig afartar.

Quan vaig complir 17 anys vaig decidir posar fi a això d’una vegada per totes.

Tothom al barri sabia que era un home que s’envoltava d’amistats molt poc recomanables. En altres paraules … Gentussa.

Sempre estava ficat en baralles i embolics. Així que utilitzi una de nanses baralles per solucionar el nostre problema, meu i de la meva mare.

Un dia el vaig seguir quan es dirigia a una de les seves etapes, esperant que es fiqués en alguna baralla. I efectivament, com sempre, ho va fer. Cosa que aprofiti per dur a terme el meu pla i desfer-me d’aquest inútil.

Tornava a casa després d’una tremenda baralla amb un altre borratxo com el, que després em s’assabenti que es deia Carles. El tal Carles era l’amo de la taverna, i l’havia amenaçat de mort davant de la resta de bar. Venia fet pols. Talls a la cara, als braços. Coixejava de la cama esquerra … En resum, només li faltava el toc final, que lògicament i per al meu plaer, li donaria jo.

Aprofita que transitava per un carrer solitari, i més a aquestes hores, em vaig posar una màscara qualsevol i vaig sortir al seu pas. Servei de la meva butxaca un ganivet de grans dimensions i li propini unes quinze punyalades. És veritat … em s’acarnissi amb ell. Però enteneu.ho, hi havia molt odi acumulat, anys d’odi. Un cop a terra mig mort, li tallo els testicles i li retallo el penis per seguidament ficar-se’l a la boca. Això per les vegades que va forçar a la meva mare.

Abans que expirés, em vaig donar el gust de llevar-me la màscara i mirant fixament als seus ulls, dir-li …. – Adéu papà, dona-li records de part meva al diable. Espero que et podreixis a l’infern cabró de merda.

Seguidament li gravi a la cara amb el ganivet el nom de Carles.

Així simplement acabi amb aquest problema. Ho sento pel tal Carles, ja que el ganivet l’havia agafat del seu bar i jo, lògicament havia fet servir guants.

El van condemnar a no sé quants anys per assassinat … Que es foti.

Aquí és on vaig començar a adonar-me el plaer que em donava matar. Un plaer indescriptible.

Després de donar-li passaport al meu pare vaig estar més de 10 anys sense gaudir.

És em va fer dur, però un dia va aparèixer la víctima propícia, bé, les víctimes propícies per ser concret.

Estava assegut al cinema veient una de les pel·lícules que més m’agraden, El Padrí, de mestre Francis Ford Coppola, un geni.

Estava ficat de ple veient aquesta joia, quan de sobte van entrar al cinema un grup d’uns quatre desgraciat disposats a fastiguejar a mi i a la resta de cinema la pel·lícula.

Van començar a cridar i molestar la resta dels espectadors, llançant-los crispetes i insultant-. Fins aquí ja m’havien tocat els nassos, però el súmmum és quan la van prendre amb mi.

Que, si era més lleig que un yeti, que perquè la meva mare no havia avortat per no tenir aquest adeséssiu. I tot seguit el llançament de crispetes.

Jo aguanti estoicament durant tota la projecció, però quan acabo i abans que acabessin els títols de crèdit i s’encenguessin els llums, vaig decidir abandonar la sala abans que ningú.

Em vaig dirigir als lavabos i vaig esperar estoicament a què aquests quatre elements apareguessin.

Sabia que anirien abans d’abandonar l’edifici, ja que s’havien begut durant la projecció més de dues llaunes de cervesa cada un i això cal treure-ho.

Un cop van entrar al lavabo, es van adonar que els llums no funcionaven.

Va ser de l’últim és el que es van adonar.

Quan vaig sortir jo del lavabo, me’n vaig pujar la caputxa de la meva dessuadora i vaig sortir tranquil·lament per la posta de cinema en direcció a casa meva.

L’endemà va sortir a la portada del diari.

Havien trobat quatre cossos horriblement mutilats als lavabos d’un cinema.

Els quatre tenien els ulls arrencats i havien estat degollats.

Siguem sincers, ¿per a què volien els ulls aquesta escòria?, Si ni tan sols eren capaços de veure una meravella com la que estava projectant a la sala, i més, no deixar veure tranquil·lament a la resta de la gent. A més, que nassos, jo feia molt de temps (que …) amb el mico, i em van donar l’oportunitat de gaudir com un nen.

Lògicament, vaig cremar la dessuadora i la resta de roba que portava i vaig seguir amb la meva vida.

Vaig trobar feina en una funerària. Em casi amb la filla del cap, que tenia una cadena d’elles, i en morir el, passi a ser el propietari de totes elles.

La resta de la meva història ja ho sabeu.

Bé, us deixo. Acabo de veure un excompany meu de l’escola que m’amarg la vida el que va voler i més. És hora de tenir una conversa seriosa amb ell.

Per cert, tu, què estàs llegint aquest relat, crec que et conec d’alguna cosa. Ja em recordaré, i quan ho faci, ja et faré una visita cordial.

Anna Maria Casanovas