10 maig La metgessa

Vaig arribar a la consulta i ja hi havia gent esperant-me, carai!, l’escriptora ja els hauria pogut fer arribar una mica més tard, total, a ella tant se li’n dona. Així podria posar-me la bata blanca tranquil·lament, engegar l’ordinador, mentre vaig a buscar un te fastigós de la màquina, però no, ha decidit que avui em tocava córrer, els escriptors fan de nosaltres el que els dona la gana. Em dic Eva, sóc metgessa d’un ambulatori de Barcelona, sempre tinc gent esperant a la saleta, és una maledicció, abans d’obrir la porta de la consulta agafo la llista, m’arreglo la bata, respiro fondo i obro; la imatge a vegades és dantesca, gent estossegant-se els uns als altres, virus per aquí, virus per allà. L’hivern fa estralls, però l’estiu és pitjor encara, gent suada que si les toques t’hi quedes enganxada. L’altre dia va venir una noia amb una irritació a la vulva, una mica més i em moro de la pudor de peix podrit. Vaig saber mantenir la compostura.

És clar que vas saber mantenir la compostura, jo et dic com has de ser i com has d’actuar i no tu. T’he fet perfecta, de cara als teus pacients, ets guapa, alta, cabells rinxolats, 40 anys, ulls grossos i verds i veu greu, enigmàtica i súper professional.
Ah, no!, això d’enigmàtica què vol dir?
Doncs això mateix, que la manera de mirar, amb aquests ulls verds i aquesta veu, et fa enigmàtica i suggerent, què més vols…
Que diguis que sóc intel·ligent! Sembla que estiguis fent una novel·la porno de metges i infermeres, ara m’enfado.
No, dona, la intel·ligència ja la dono per descomptada, has fet una carrera de metge, no pots ser ximple.
Bé, és igual, faràs de mi el que voldràs. Així doncs, vaig obrir la porta de la consulta per cridar el primer pacient.
—José Antonio García García, passi, després passa la Lolita i després vostè, Joan.— Amb cara de complicitat, fa anys que tinc els mateixos pacients i mira, me’ls estimo, són com xaiets, quan vénen amb aquella carona, que es posen a les teves mans, aquella entrega total, que els podries fer fer el que volguessis, que ho farien tot per tal que els guarissis. Si no tornen, vol dir que o bé s’han mort o bé vas encertar en el diagnòstic.
Després de tres hores de fer auscultacions, veure gargamelles i altres meravelles, va entrar l’última dels pacients del dia.
Vaig obrir la porta i vaig veure com s’aixecava del seient al sentir el seu nom,
—Victòria Planes, ja pots passar.
La Victòria va seure i mentre buscava el seu expedient mèdic li vaig preguntar què li passava.
— Res, a mi res, he vingut pel teu pare, fa anys que no et veu i ara està a l’hospital per una intoxicació de Salmonel·la.
— I tu?, qui ets?
—Sóc la seva secretària.
Va! Escriptora, com pots dir que és la seva secretària? Això no s’ho creu ningú. A veure, una tia jove, espectacular, rossa espaterrant, el meu pare no sap què són les secretàries, acaben totes al seu llit.
Perfecte, i què vols que hi posi, que és la meuca del teu pare? Ostres, Eva, la novel·la l’escric jo! D’acord, posaré que és la nova companya del teu pare, va, tornem-hi.
—Sóc la nova companya del teu pare.
—Com?, però si ets una criatura! Quants anys tens?
—Vint-i-un, i no sóc cap criatura, el teu pare ho és tot per mi, ara tindrem un fill— ho va dir com qui diu que va de viatge a les Malvines a contemplar els pingüins— Estem molt enamorats.
I a sobre em fas tenir un germà? Escriptora, no creus que amb quaranta anys em podries fer mare?
D’acord, esborrem això del teu pare, no m’acaba de convèncer i tornem a quan crides la Victòria Planes.
—Victòria Planes? Passi, si us plau.
La noia era espectacular, cos de bandera, rossa espaterrant, mentre caminava cap a la consulta l’Eva va tenir un moment de fascinació trencat pel rosec de la cadira quan s’enretira per poder-hi seure.
Un moment! Escriptora, ara qui parla?, tu escrius, però jo explico el que em passa.
Molt bé, he tingut una relliscada, no hi ha narrador omnipresent, perdona.
La noia era espectacular, cos de bandera, rossa espaterrant, mentre caminava cap a la consulta, vaig tenir un moment de fascinació trencat pel rosec de la cadira quan s’enretira per poder-hi seure.
Mentre buscava l’expedient mèdic a l’ordinador vaig preguntar què li passava.
— Vull fer-me una operació d’estètica facial.
—Però jo no veig que li faci cap falta —està per sucar-hi pa, vaig pensar.
Escriptora! No cal que tothom sàpiga les meves tendències sexuals! Insinues que sóc lesbiana?
Per què no? Quin mal hi ha? Espera’t, encara no sabem per què es vol fer la cirurgia estètica…
—Vull ser lletja, estic farta de sentir-me el desig dels altres; vostè mateixa, quan m’ha cridat, li he vist als ulls, segur que no hauria pensat mai sentir-se atreta per una dona. Però vagi on vagi, estigui amb qui estigui, els acabo seduint, enamorant i ja no ho aguanto més!
No hauria pensat mai que ser bell pogués resultar tan esfereïdor, m’ha fet sentir culpable d’haver sentit fascinació, la veritat és que tenia raó, mai hauria pensat que m’agradessin les dones. I no se m’acut dir-li res més que:
—L’entenc, no puc negar que està com un tren d’alta velocitat, ai què estic dient! Escriptora! Què coi em fas dir, semblo una estibadora del port i no una doctora.

—Perdoni’m, m’ha sortit sense pensar, jo no sóc així, no m’ho tingui en compte.
—Ho veu!
Vaig anar cap a casa pertorbada pel que m’havia passat, de seguida li ho vaig explicar a en Manel, aquestes coses com més de pressa les treus del pap menys mal fan, si calles, no saps quin forat poden arribar a fer. Aquella nit vam fer l’amor com bojos, no hi ha com tenir estímul i imaginació, visca la fantasia!
Escriptora, potser això últim no calia, no?
Li dóna una mica d’humanitat al text, la majoria de gent fan l’amor com qui treu la pols al tocador i dies extraordinaris en tenen pocs, diguem-ho clar!
D’acord, amb en Manel fa anys que som parella, som fastigosament ben avinguts, no hem tingut mai cap motiu per deixar-nos, els amics se separen i nosaltres seguim pensant que aquestes coses només els passen als altres; ens sentim cada cop més cofois de la nostra relació, però més sols i estranys. No, no tenim fills, no em veig fent de mare, veig les altres dones que tenen criatures, estressades, amargades i sotmeses, encara que no vulguin, ja no són mestresses de la seva vida i el seu temps els pertany als altres, m’imagino que pels pares deu ser més o menys el mateix. Molts cops, sobretot quan anem a visitar alguns amics que han sigut pares, m’he preguntat si realment m’estimo en Manel, potser no és el meu mascle alfa i per això no m’ha despertat l’instint maternal?

En Manel és un home tocat i posat, tot ha de ser perfecte, ple de manies, jo l’aguanto per què ja m’he fet a la seva manera maniàtica i ja no me n’adono, potser és que ja m’hi he tornat també. Em torna boja l’olor de colònia  aftershave Williams, la seva olor de net, tan curós amb el seu aspecte que a vegades penso si no m’enganya amb un altra,  en aquella empresa on treballa que a vegades sembla una casa de barrets. Això sí, de portes en fora tots els directius són súper responsables i van amb aquella cara d’estar per sobre de tot, que fan por de veure. En Manel és un d’aquests, si no el conegués i fos una treballadora seva, em faria cagar de por.

Escriptora!, pobre Manel, ell ha de mostrar una actitud dogmàtica i amb un posat d’altivesa amable.

Doncs què hi poso, què és un deixat poca-solta? Lligaria amb tu, una persona així? No t’agrada que tingui aquest punt metrosexual? Directiu d’empresa amb prou poder per seduir?

D’acord, però faldiller no, eh? 

D’acord, només quedarà a la imaginació de cada lector si et fot les banyes amb tothom qui pot.

Quan vam començar la nostra relació, ja em va deixar clar que no volia nens, que no tenia cap vocació de pare i que no volia sentir-se malament per no tenir ni temps ni ganes de cuidar una criatura. Potser me’n vaig fer tant a la idea que no ho he desitjat jo tampoc, almenys de moment….
L’únic vici que té (que jo sàpiga, és clar) és la bicicleta. Cada diumenge agafa aquella andròmina i cap a Montjuïc, diu que allà hi troba quelcom d’especial, que és la seva muntanya màgica, com diu ell: — Carrego piles i cap a casa. —Quan diu això, no sé per què em ve al cap la Tonyi, una pacient que treballa a Parcs i jardins, i que una vegada va venir per agafar una baixa per un ensurt, bé, la pobra estava desbrossant els canyissars que hi ha als voltants del cementiri de Montjuïc, quan entre la malesa va trobar dos homes amb els pantalons avall empalmats, i ella que no sabia si anar cap amunt o cap avall amb la desbrossadora, la màscara i les proteccions. Es veu que és un punt de trobada sexual gai que surt a les guies i tot. Des d’aleshores quan en Manel torna, sempre inspecciono tots els detalls, mira, per si de cas.

Ja hi tornem a ser amb el rotllo homosexual? Escriptora, però a tu què et passa? El col·lectiu LGTB et dona comissió? 

Escolta!, també em foto amb els heteros, no t’ho prenguis malament, que només són anècdotes, mira, deixaré en Manel tranquil i seguiré perquè vegis que no tot són gais.   

L’altre dia a la consulta va venir un noi d’uns trenta anys, la seva xicota gaudia insultant-lo, pegant-li i vexant-lo, era el primer cas de violència feminista que em trobava. M’ho explicava amb les llàgrimes als ulls i em deia que se sentia molt malament, que l’havia intentat deixar i que no podia, que després ella li demanava perdó i durant uns dies era la persona més encantadora, fins que alguna cosa es tornava a girar, qualsevol excusa era bona per fer-lo sentir culpable, poca cosa i que sense ella no era res, alguna vegada havia anat a la comissaria de la policia per denunciar-la i en veure la reacció dels mateixos policies acabava tornant a casa sense fer res. Sabeu què era el que li feia més mal?, que li deia que la tenia petita.
—Doctora! em diu que la tinc petita!, i miri, vostè creu que la tinc minsa?— amb els pantalons avall, vaig veure un aparell reproductor com no n’havia vist mai cap abans, grossa com una llonganissa de Vic.
Anem a veure Escriptora, i la càmera oculta on era? Va, home, va! però com se t’acut inventar-te una cosa així. A més a més, frivolitzar amb un tema tan sensible com aquest, no tenies una altra història millor?
Tens raó, aquestes coses no són per riure, però m’ha semblat que si no fa gràcia quan és a un home, tampoc a una dona i per desgràcia els és el pa de cada dia.
Ara resulta que m’estàs utilitzant per fer un relat de denúncia social. Bé doncs, pot ser interessant, va, segueix.

Mira, vull escriure una cosa amena, divertida i les denúncies socials no en tenen res de divertit, tot ho critiques, no hi ha res que t’agradi? Ostres, t’he fet guapa, intel·ligent i amb un marit que no saps si és carn, peix o mar i muntanya però és també un personatge de categoria, un pobre home, no ho és. Va, que la propera història jo crec que et sorprendrà. 
La gent que ve a la consulta es pensa que els seus mals són més grans que els dels altres, sempre hi ha aquell que quan li expliques el teu mal, ell té el mateix però multiplicat per mil, si li expliques una desgràcia, ell  n’explica una de tan grossa que la teva et sembla una minúcia; home, és d’agrair l’actitud, te’n vas a casa més content de com n’has sortit, fins i tot, ja no penses en el teu mal, penses en el súper mal de l’altre i et dius a tu mateix: — Ai pobre, veus, quina sort que tinc! T’estàs morint, però amb sort, eh?

Escriptora, això em recorda la meva tieta Rosa, li encantava explicar els seus mals i els dels altres. Quan li vaig dir que feia la carrera de medicina va estar molt contenta, tant que cada dos per tres em trucava per explicar-me una nova dolència i si no la de la veïna de la veïna, es passava el dia a la saleta d’espera del metge, si no es feia la prova del tiroides se la feia per l’esclerosi, va morir amb 102 anys perquè el cor va dir prou, per no tenir, no tenia ni la vista cansada!

Un dia em va fer anar a casa seva, per telèfon semblava que s’estigués morint, jo, burra de mi, vaig córrer com si em faltessin cames. Quan vaig arribar me la vaig trobar bevent una infusió de maria!

Escriptora ! i d’on va treure la maria, si us plau, que és una dona gran..

Eva, si t’esperes potser sabràs com ta tia tenia maria.

Quan em va veure esbufegant em va dir:

— Ai Eva, no havies de venir tan de pressa, ara ja estic millor, mira, els xicots d’aquí al costat, sí dona, aquí on vivia l’Angelina, al cel sia, pobra, ara hi viu una colla de nois i noies molt trempats, de vegades fan molt enrenou, però a mi m’agraden perquè sempre són molt amables, m’ajuden amb la compra quan veuen que vaig molt carregada, de vegades els porto galetones i xerrem una estona, l’altre dia, quan els vaig explicar que no em trobava gaire bé, em van donar aquestes herbes i nena, em va tan bé, m’animen tant… Que en vols una mica? Eva, això als teus pacients potser els aniria la mar de bé!

Jo ja no li vaig dir res, vaig pensar: que es foti les herbes i em deixi tranquil·la!

La tieta Rosa, al final va canviar l’ambulatori per la casa ocupada, fins que un dia van aparèixer els mossos d’esquadra i els van fer fora a tots, a ella inclosa. El dia del seu funeral semblava una Assemblea de la CUP.

L’altre dia va venir una dona que feia poc a qui se li havia mort el marit. Va començar a explicar que bonic havia sigut l’enterrament.

—Doctora, vostè no sap quin enterrament més bonic, va quedar tan bé, estava tan guapo, més que quan era viu i tot. Pensi que no sabia que hi havia tanta gent que l’estimava, a la sala no hi cabia ni una agulla, li hauria agradat tant veure-ho!

I el capellà ens va deixar a tots bocabadats, va dir coses tan boniques, que si el nostre germà era bondadós, afable amb els seus (que no sé qui eren els seus, perquè amb la família era un tirà), que si era just amb els seus treballadors (del fons de la sala es va sentir fluix però clar, un malparit) que si Déu segur que l’acollirà amb els braços oberts, perquè a Déu li agraden els homes que han sabut estimar, va arribar un moment que no sabia si era l’enterrament del meu marit o m’havia confós de sala. Va ser preciós. 

— Que me n’alegro. — Escriptora! Com pots fer-me dir que me n’alegro.

Però si estava tan contenta, el mort que s’ha tret de sobre !

Bé, si tens raó, mentre m’ho explicava no li queia ni una llàgrima, semblava que estigués parlant d’un casament i no d’un funeral, però d’això a dir que me n’alegro…

Quan va morir la meva àvia, tot van ser plors i esgarips, va ser tal la magnitud de la tragèdia que a mi i a una cosina meva ens va agafar un atac de riure en el pitjor moment, vam haver de sortir de la sala amb la cara de desaprovació dels nostres pares, vam tenir la sensació que l’àvia era amb nosaltres i no en aquella sala, que l’àvia era la qui ens havia fet riure i sortir d’aquell antre de mala mort, i mai tan ben dit, vam agafar la meva moto i vam anar a la platja on de petites ens havia portat l’àvia tantes vegades i allà, amb una pau interior que mai abans havíem sentit, vam recordar l’àvia i vam plorar molt i vam riure, sí, ens vam petar de riure.

Escriptora, ara m’has agradat, m’he emocionat i tot, si fos algú de veritat, una àvia com la que deixes entreveure, és el somni de qualsevol mortal.

— Però, si no n’he dit res ! Només que s’havia mort.

Doncs, crec que ja trigues a fer un homenatge a les àvies que gaudeixen dels seus nets. La meva àvia hauria de ser d’aquelles que, amb germans i cosins ens portés al riu a banyar-nos i ens ensenyés a fer barquetes amb  joncs i  ens portés a buscar bolets i maduixetes i descobrir el nom de les flors i dels camins i que al vespre ens acotxés un per un, amb un petó al front i un conte inventat que li demanéssim repetir, però que mai més tornés a ser igual. 

— Bé, no tinc més remei que acceptar la teva proposta d’àvia, a mi també m’agrada. Però ara hem de fer passar el proper pacient, si no avui no podràs tornar a casa.

— Flora Gutierrez, passi si us plau.

El futur sempre ens inquieta, ser doctora i veure tantes malalties i desgràcies, fa que  intenti no pensar-hi gaire, es pot dir que visc al dia, però entre tanta gent que passa per la consulta sempre hi ha qui viu del futur dels altres i intenta predir el teu, encara que no l’hi hagis demanat. La Flora Gutiérrez es va presentar a la consulta amb un constipat d’aquells que fan història, no sé per què l’esoterisme va lligat molt sovint amb les cures naturals, però la Flora ja s’havia begut tota la farigola de la serra de Collserola i no va tenir més remei de venir a la consulta.

Mentre era allà asseguda davant meu, no parava de mirar-me als ulls, semblava que volgués descobrir alguna cosa de mi, un interrogatori visual que feia posar nerviós al més pausat.

— Doctora, vostè fuma?, ho hauria de deixar, té la pell molt castigada i a les ninetes s’hi veu un trencament, no sé si és per malaltia o per una qüestió emocional, li va tot bé amb la parella? Hi veig poca passió, com si li faltés amor.

Em vaig trobar pensant en mi mateixa, en el Manel, en la meva vida sexual ensopida, pitjor encara, se’m va aparèixer en Jordi, el meu antic xicot mentre fornicàvem. La imatge era grotesca i no m’agradava que es repetís una vegada i una altra a la cara inquisidora de la Flora.

—Troba a faltar alguna cosa a la seva vida, algú del seu passat — va seguir dient el que veia en mi— Aquest algú tornarà, de fet ja ha tornat, l’està veient.

Va ser tal l’impacte que vaig treure corrents la llibreta de receptes i l’hi vaig allargar sense poder mirar-li la cara, li vaig dir que tenia al·lèrgia i que deixés la farigola, que s’havia de prendre un antihistamínic durant deu dies i, obrint la porta, la vaig fer sortir tan amablement com vaig poder.

Acalorada com estava, vaig mirar quants pacients quedaven per visitar, perquè sempre hi ha el que ve d’urgències i com que no és dels teus habituals no els coneixes. Va ser aleshores que vaig sentir una veu coneguda que em cridava amb un nom que ja ningú em deia.

— Meva (amb veu sensual i fluixet) meee-vaaaa.— aquella fórmula carinyosa de dir el meu nom només la feia servir en Jordi, era la seva manera de dir “carinyo, reina, amor, princesa”, a mi em feia sentir gos falder i no ho suportava!

De cop, el meu cap es va posar en alerta i els meus pits tensos, no volia mirar per on venien els passos i la veu que em cridava. No m’ho volia creure, en Jordi s’acostava cap a mi amb cara alegre i divertida. Vaig fer veure que no el veia, ni el sentia, i quan ja estava a tocar, li vaig tancar la porta als nassos. Per una vegada la Flora no tenia raó, no tenia cap ganes de veure’l. Guapo, sí molt, aspecte d’italià, sempre ben vestit, divertit, carinyós i seductor, tant, que mai et podies relaxar, sempre havies de fer de dona lleona que defensa el tros de carn aconseguit, no, allò no podia tornar a la meva vida, aquell tros de carn estava caducat.

Escriptora, vols que et digui, trobo que vas millorant, m’agrada que no m’hagis fet una bleda que cau a les temptacions així com així i això que el meu antic xicot fos un adonis malparidot, seductor i compulsiu, també m’ha agradat; encara que no ho vulguem reconèixer, aquest tipus de mascles ens fan brillar, treuen de nosaltres la feminitat i instints més primaris. Ara bé, si no saps reconèixer el seu rol, poden acabar amb tu.

Gràcies, he estat temptada de fer passar en Jordi i muntar l’orgia de la teva vida, segur que hagués donat per a molt, però no crec que al lector madur li interessi gaire aquest tipus de detalls. A més a més, t’he fet interessant i intel·ligent i no seria gaire coherent amb el personatge.

Això que tinc una vida sexual ensopida, no hi estic gaire d’acord. Potser sí que a vegades no és gaire apassionant, però això a les parelles que porten anys ja els passa i no crec que sigui tan dolent. Dono més importància a l’estabilitat emocional. Ara sona a excusa, però si no fos així, ja li hauria posat les banyes fa temps, ja que d’ocasions no me’n falten. Aquí a la consulta tinc companys i companyes que no se’n saben estar, la Rosa per exemple, tot i que té una vida formalment tranquil·la, de tant en tant ha de viure una pel·lícula amorosa, si no, no se sent viva, li agrada explicar-m’ho, és com si necessités tenir  emocions fortes de tant en tant. Jo no sabria viure d’aquesta manera, l’enamorament per a mi va ser un calvari que no vull tornar a repetir ni que em donessin molts milions. Quan en Jordi i jo ho vam deixar, bé, quan en Jordi em va deixar, vaig tenir un daltabaix tan gran que pensava que mai més podria trobar ningú. La sort de tenir bons amics em va fer sortir del forat i trobar en Manel. No sé què passarà demà, no sé si amb en Manel podrem seguir tan bé com ara, però miro de no pensar-hi gaire i intentar ser feliç.

Escriptora, sembla un eslògan o un text d’autoajuda, sí que sóc formal! 

Cridaré al següent pacient, aquesta tarda tinc molta gent, sembla que s’hagin posat d’acord, escriptora, fes que passi algú senzill, avorrit. Laia Fernández, Xavi Fernández, Núria Fernández, Òscar Fernández, Coi! tots és diuen Fernández? Escriptora, no hi ha un altre cognom més original ? No ho sé, Orobitg o Valdecasas.

—Què li passa? Res? Així per què ha vingut ? Escriptora, he dit avorrit, però no tant!

— Joan Coll, passi, què li passa?

— Doctora, perdoni, el que li diré no sé si és gaire normal, però estic desesperat, la cosa és que vaig començar a pensar-hi com un joc, quan estava avorrit, jo visc sol, i fins ara es pot dir que no he tingut gaires necessitats, sóc un home de baixa intensitat, la sexualitat no m’ha interessat mai gaire però d’un temps ençà, que m’ha agafat una obsessió per les seves tetes.

— Com diu? 

— Sí, per les seves tetes.

—Per les meves tetes!

— Per les seves, no! 

— Ha dit que té obsessió per les meves tetes!

—No, no, no em referia a les seves, que també són boniques, verge santa!  

— A veure, vostè per què ha vingut?

— Estic obsessionat amb les tetes de la verge Maria.

Escriptora! I jo què li recepto, a aquest paio? 

 — Sr. Coll, vostè a què es dedica?

— Sóc el rector de la parròquia de Sant Sever.

—Ah! I fa molt que li passa això, només són els pits de la verge Maria? o hi ha més pitram que li faci gràcia?

— No, no, només són les seves.

—No hi torni, amb les seves, que em penso que parla de les meves! Ja sé que vostè i la verge són com cul i merda, però m’està posant els mugrons tensos.

No! No! Escriptora, t’estàs passant d’irreverent! 

 — Vejam, què té d’irreverent que un senyor tingui obsessions pels pits? Si tu fossis monja, no t’agradaria saber com era el penis de Jesucrist?

—Circumcidat, segur ! 

El senyor rector surt de la consulta i l’Eva es posa dreta, agafa la llista i mira cap a la sala d’espera.

—Encara tinc pacients i no he trucat al meu pare, si no recordo malament, el meu pare, quan era petit va fer d’escolanet i després el van dur al seminari, no en parla mai, a mi em va prohibir fer la comunió amb l’amenaça que si ho volia, ell em fotria un hòstia que em faria combregar de cop, això sí, un dia em va regalar un rellotge preciós amb una nota que posava: no cal fer la comunió per rebre regals. T’estimo massa. Encara el guardo. Va! Que a aquest pas no acabaré ni demà passat!

Maria Esteves! Passi, si us plau, què li passa?

Núria Picornell