22 juny 35 anys de l’atemptat d’Hipercor viscut des de Tarragona per una sagrerenca

Aquella tarda del 19 de juny de 1987 feia calor, encara que comparat amb les temperatures actuals, era molt moderada. Sempre, a prop de les 16 h, les redaccions dels mitjans de premsa escrita començaven a prendre cos i els qui érem responsables de les corresponsalies també iniciàvem les hores de dedicació més intensa amb la màquina d’escriure, a teclejar les nostres cròniques, les que podíem, perquè algunes a vegades fins tard no teníem tota la informació o sorgia un fet nou que obligava a canviar totes les previsions del consell de redacció del migdia. També era l’hora en què començàvem a dictar les cròniques que ja teníem elaborades a les teclistes.

Jo era corresponsal de l’Avui i començava a dictar per telèfon les meves notícies a alguna de les teclistes que m’ho agafaven des de la redacció de Barcelona. No sé molt bé com va ser, però de cop i volta, segurament el company que controlava els teletips, va donar l’alarma que hi havia hagut un atemptat a l’Hipercor de l’avinguda Meridiana, a Barcelona; la teclista que m’atenia aquell dia m’ho va comentar molt espantada i jo vaig sentir una sacsejada al meu cor.

Aquest gran establiment està a tocar de la Sagrera, el meu barri d’infantesa i adolescència, on tinc encara grans amics i amigues, persones conegudes, el col·le de les monges (Mare de Déu dels Àngels), el dels Padres (Jesús Maria), on vaig fer el COU, la Parròquia de Crist Rei i totes les activitats que jo feia al seu voltant: l’Esplai, la Coral…) i l’Associació de Veïns… O sigui, que pel cap de cop i volta em van venir, com si d’un malson es tractés, centenars de persones que podien haver estat víctimes d’aquella barbàrie.

De seguida vaig començar a trucar a gent que coneixia del barri i ningú no em contestava. Era l’època del telèfon fix, del fax, dels missatgers… Res de mòbils ni d’Internet i, per tant, no existien les xarxes socials ni el WhatsApp. Mirat amb la perspectiva del pas del temps, tot era molt rudimentari, però era la tecnologia de l’època i la telefonia es va col·lapsar. No va ser fins ja avançada la mitjanit quan vaig poder parlar amb persones estimades de la Sagrera. Per sort, el meu univers més immediat estava sa i estalvi, però l’atemptat havia deixat 21 morts i 45 éssers humans ferits. Horrorós!
El pitjor de tot va ser la impotència que senties en no poder comunicar-te amb ningú del teu entorn emocional més pròxim, la duresa durant hores de no saber si estaven vius, morts, ferits…

Recordo com de llarga es va fer aquella jornada, amb amics i amigues de Tarragona que m’acompanyaven aquelles hores. Mentre avançava la tarda, les notícies que arribaven per les agències cada vegada eren més cruels i tristes, mentrestant anava provant pel telèfon a veure si algú contestava, i a l’altra banda ningú no responia. Van ser moments d’angoixa, molt difícils, maniobrats amb l’escalf de companys i companyes de redacció de l’Avui que t’anaven dient coses.

Des que vaig marxar de la Sagrera, als anys vuitanta del segle passat, sempre he portat aquest barri al meu cor, i encara ara hi tinc molts vincles, però llavors tot just feia un any que havia marxat de Barcelona per instal·lar-me a viure a Tarragona i aquell període de temps tan recent de deslligar-te de la ciutat que t’ha vist néixer i créixer els primers anys de la teva vida feia que tot tingués més sentit, que li donessis més valor a les relacions humanes i als paisatges que ara estaven lluny.

El pitjor de tot va ser la impotència que senties en no poder comunicar-te amb ningú del teu entorn emocional més pròxim, la duresa durant hores de no saber si estaven vius, morts, ferits… Tenia molts amics i amigues que anaven sovint a la plaça d’Hipercor a passar l’estona, era un punt de trobada, o bé a comprar; la meva àvia mateixa petava la xerrada cada tarda amb les seves amigues. Les 16.08 h, quan va esclatar el cotxe bomba, coincidien amb el moment del dia que algunes d’elles estaven o passaven per allí.

Va ser, en definitiva, un moment molt colpidor, als meus 23 anys, quan en una altra ciutat tot just començaves a buscar-te la vida, però el teu cap i el teu cor estava encara amb més intensitat a la Sagrera. Era xocant saber d’una massacre terrorista en espais on sempre hi havia hagut una convivència veïnal exemplar, plena d’humanitat, d’estimació, d’integració social, de solidaritat…

M’alegra comprovar sovint que la meva estimada Sagrera continua sent un barri que es mou per la pau, per la cordialitat, per la igualtat, per la justícia social, per la cultura, per integrar la diversitat i, sobretot, per intentar el gran repte que l’espècie Homo sapiens, la nostra, sàpiga assolir un món millor.

Cinta S.Bellmunt