26 jul. Forçada

Soc forçada a ser una refugiada, de mirada cansada, desesperada.
Cansada de veure tantes penúries, desgràcies, tanta mort i destrucció d’un dia a l’altre.
Tinc l’ànima morta, perduda l’esperança, busco una sortida
de tanta tristesa i viure tan angoixada.
El menjar escasseja, les fronteres tancades.
L’ajuda humanitària no arriba ni arriba.
A ningú no li importem. Som invisibles per a la resta del món.

Les bales s’acosten, gairebé m’atrapen. Decideixo fugir del meu país que fins ahir en pau vivia.
Camino per un camí carregat de cadàvers de persones que han decidit fugir i que els bombardejos han aniquilat.
Les ferotges armes no tenen pietat, escoles, hospitals, refugis.
Tot això, per conquerir un poble que abans vivia en llibertat.
Tot això pel caprici d’un polític boig, aquí ningú no és vol enfrontar per por,
per covardia.
On és la humanitat?
Desapareguda? O és que mai no va existir?

Anna Maria Casanovas Català