28 ag. Les vacances de la majoria sorollosa

Tanquem l’agost publicant la darrera de les trabucades que hem dedicat als “aestatis modus”, a com passem l’estiu la gent d’aquí i hem deixat per al final, el destí majoritari a Catalunya i al món urbà d’arreu de l’estat: “Al Pueblo”.
L’emigració rural que va provocar el creixement urbà, va generalitzar les vacances “al pueblo”, primer per sentiment, allà restava part de la família i amb els mitjans de transport de l’època només era factible anar-hi de vacances; quan es van anar morint o emigrant els parents, més que l’afecte, manava la butxaca, era l’estiueig més barat possible, dècades desprès “al pueblo” només resta el “cuñao” o un cosí remot al qual continuen assaltant-li la casa per a passar l’estiu en règim okupa per la patilla.
En anys de bonança, vehicle utilitari i promocions immobiliàries, alguns deixarien de creuar tota la península carregats a l’estil magrebí, adquirint un apartament a la costa o la torreta en una urbanització. Molts hi passen avui les vacances a l’estil “camarote de los Hermanos Marx”, concentrant-se tribalment als apartaments com ho feien a la casa del “pueblo”, amb matalassos a terra, tots amuntegats,“las primas”, “los cuñaos” i un veí del quart tercera que cada any s’apunta amb el seu gos.
Entre uns i altres hi ha els campistes, alguns van anar de càmping quan era econòmic, ara de barat no en té res, però han agafat la dinàmica promiscua del camp de refugiats, compartir safareig i comuna, viure en xancles i tapabruts, que sempre surt a cost inferior a un apartament de lloguer per quinzenes, valorat en lliures esterlines britàniques o una estada d’hotel a tarifa germànica.
Es proclami o s’amagui, vulguin o no, aquestes són les vacances de la immensa majoria dels ciutadans, quan no també les pròpies, així són les vacances de la majoria, una majoria que ni de bon tros pot passar per la majoria silenciosa, perquè és la majoria de la gresca i del xivarri, la “majoria sorollosa”, endèmica i sense remei.
El silenci resta al barri, el silenci és el producte de la seva absència, amb els seus abeuradors deserts, les seves terrasses, balcons i patis de baixos o entresols buits, la ciutat queda tranquil·la, sense crits ni estridències innecessàries.
Tal com van desaparèixer, tornen de cop, sincronitzats, a una hora exacte com el Desembarcament de Normandia o el Pas de l’Ebre, la “majoria sorollosa”, de sobte, amb els seus gossos de raça “Nofarrès”, omplen els abeuradors, les terrasses de bars o casolanes, els patis de baixos o entresols, agregant-se als qui la brillen i han pogut fer vacances d’hotel, en un viatge o de guiri, i com un ritual que durarà uns quants caps de setmana, xerren i xerren fins a les tantes de la matinada, entre riotes i cridòria, competint qui la diu més grossa i tots, tots i totes, a part de queixar-se que no es pot anar pel món perquè tot està massa ple de gent, proclamen, a grans crits naturalment, que sort en tenen de les vacances, perquè amb tant de soroll a la ciutat no es pot viure.
En aquells moments el Tio Camuñas al “pueblo”, tornarà a escoltar xiular el vent i Mariano del Forn a pastar sense pressa; en Pep de Baixamar, content, recuperarà el so de les onades, la caixera del Super La Mar, tornarà a parlar distesament amb els clients de sempre.
La vida és molt bonica, el soroll l’altera i la pressa fa fàstic.

Joan Pallarès-Personat