06 des. Dona-li més i més corda
Com es pot mesurar l’antiguitat d’una llengua? Quan es van pronunciar els primers sons amb significat? Com es van consensuar entre la comunitat els primers vocables que es van utilitzar per anomenar els elements de la natura, les accions, els primers objectes? Per què les llengües són tan diverses? Imaginem centenars de preguntes què els lingüistes tindrien molt de gust en contestar. I encara una més: tots els parlants de la seva llengua materna són conscients de les relacions entre aquesta i el territori on viuen? Podríem pensar, en com a mínim, dos tipus de parlants. El que parla la seva pròpia llengua en un context natural, sense el perill de reducció en l’ús d’aquesta per un contacte estret o invasió d’altres idiomes; i el parlant que viu en una situació d’amenaça permanent de disminució en l’ús o desaparició de la seva llengua i, a més, per amabilitat, ignorància, o poca consciència del valor que té i del que pot perdre la seva comunitat, s’expressa en la llengua majoritària. En aquesta situació diglòssica és cert que hi ha molts parlants que estimen la seva llengua materna i estan convençuts que cal preservar-la per mantenir els valors culturals i l’especificitat del territori on es parla, però ai las! La inestabilitat econòmica i laboral, els problemes d’habitatge, familiars, del dia a dia, fan que difícilment els individus puguin adquirir i mantenir aquest grau de consciència en la seva comunicació diària. Inexorablement, les llengües poderoses van estenent els seus braços, ocupant els espais dels mitjans de comunicació, les xarxes socials, la publicitat. A Catalunya, terra d’acollida per excel·lència, hom viu aquesta situació especialment a les grans ciutats, on persones migrades de diferents èpoques no han trobat una llengua catalana ferma que calgués parlar i han pogut fer servir, per diferents motius, la llengua oficial de l’estat espanyol. Els catalanoparlants, en un excés d’empatia, ens dirigim en castellà a persones que ens semblen provinents d’altres països, també als que ens contesten en castellà, serà que pensem que és de mala educació que dues persones s’expressin en llengües diferents durant molta estona, tot i que es demostri que l’altre entén el missatge que es dona en català. La llengua va perdent l’ús espontani i es va reduint als àmbits més formals. Es fa necessari que refresquem el lema de fa gairebé dues dècades “Dona-li corda al català” i parlem-ho quan ens dirigim a algú, indiferentment del color de la seva pell i dels nostres prejudicis, els migrants estan desitjant aprendre’l, és una llengua de prestigi que els dona més oportunitats d’integrar-se i aconseguir un millor estatus social, no oblidem que molts d’ells l’han estudiat a les escoles i instituts i el parlen tan bé com qualsevol. Fem també el possible perquè els joves catalanoparlants no es passin al castellà, i donem li corda i més corda, única garantia de preservació de la llengua catalana, dels nostres trets identitaris arrelats al nostre bell territori.