22 març Va a ser casualidad

Va ser casualitat. Ell posava gasolina en una estació que n’oferia a bon preu. Ella feia cua per fer el mateix. Maig, què fas aquí? Amb la Maig havien treballat junts o, més que treballar junts, la Maig havia estat sota les seves ordres deu anys abans, quan encara no s’havia jubilat ni s’havia mort la Mei, la seva esposa. 

De fet, no havia tornat a trobar ningú de la feina des que va deixar aquella dependència de nivell inferior de l’administració pública on s’afanyaven a despatxar amb  la màxima diligència els afers més simples i  on eren instruïts els expedients que feien al cas. 

D’ell, que n’era el cap, depenia que tot es fes de forma eficient i ràpida. Eren set que hi treballaven, mentida, vuit des que la Maig hi entrà. En jubilar-se va perdre tot contacte amb la gent del Negociat. I ara la Maig l’omplia de records no desitjats…

La Maig era més alta que un sant Pau. Per descomptat molt més alta que ell. Òndia, quines espatlles tenia! Eren espatlles de nedadora. A més esquiava. Recordava la seva morenor. I aquelles dents blanques. I aquell somriure nítid i franc. 

Va dir-li: Quan acabem d’omplir el dipòsit, per què no anem a prendre un cafè a la terrassa dels grans magatzems d’aquí davant? Podem aparcar-hi els cotxes al seu aparcament…, fa?

Van anar a prendre, ella un cafè, ell una canya, al mirador dels grans magatzems. La veu musicalment cantaire de la Maig el va anar posant al corrent de les gràcies i infortunis dels seus excompanys i companyes de negociat. 

Ell li explicà com de bé s’ho muntava des de la seva viudetat. Aquesta, tot primer l’havia deixat en estat de xoc i de buidor. Però més endavant li entrà com una eufòria de viure. S’apuntà a múltiples mogudes socials, polítiques, artístiques i lúdiques. S’ho passava bé. Visitava països…

I, per la seva banda, ella el posà al dia de les seves aspiracions laborals. I dels seus delits sentimentals. La va trobar una mica amargada. De fet, els negocis d’amor no li anaven bé. No li havien anat mai  bé. Ara mateix estava patint un tràngol bestial. Havia descobert que el seu enèsim xicot l’estava enganyant. Millor dit, traint. Li havia dit que era solter i en realitat tenia família. Dona i fills. Una família que encara veia, amb la qual no havia trencat. Ho va descobrir la seva germana per casualitat, un dia que el va veure recollint dues criatures a la porta d’una escola pública, al barri del costat.

Feia deu anys que no es trobaven! Aquella jove professional principiant ara ja era una tècnica solvent. Però sentimentalment no havia progressat. Una mica se sentia com un pare. Aquella dona li despertava no només la libido normal d’un vell envers una vida jove, sinó també un fort instint protector, el que un té amb un fill o filla. O néta.

Van intercanviar telèfons per a allò del WhatsApp. Pocs dies més tard, ella li demanà de veure’s. Van anar a passejar al passeig del riu, el dels castanyers i els bedolls. 

Ella li explicà que estava patint molt arran del trencament amb el darrer xicot, aquest que l’estava enganyant fent-se passar per solter.

 Li va dir que de vegades no veia sentit a la seva vida. I que se’n sortia sobretot perquè la rutina de la feina la distreia i també perquè fer de monitora de natació l’omplia força.

Sense ell buscar-ho ni demanar-ho, aquella dona que podia ser la seva filla, estava moblant tot el seu espai interior amb els seus mobles. És com si una okupa estigués prenent possessió del seu cervell… I , ell, permetent-ho… 

Okupa mental? Oi tant! I també física: ella li va dir si podia passar un dia amb ell. Va ser un dia i també una nit que va  estar-se a casa d’ell.

Era la tardor. A la primavera van tornar a passejar pel passeig dels castanyers i els bedolls i van tornar a passar un dia i una nit junts.

I aquest ritual de primavera i tardor va durar tres o quatre anys més.

Ell li explicava de les seves mogudes socials, lúdiques o del que fora. Rarament de res més. Cap esment dels seus fills i nets. 

Ella era tot el contrari. Li parlava sense parar dels seus sentiments i de les persones en les quals els dipositava. De la seva germana, cunyat i nebodes. Li plorava la mort del pare. I la decadència de la mare. 

Ell escoltava. Això la consolava. La Maig sempre li portava algun regal. L’últim any va ser un àlbum amb fotos de tots dos des que s’havien trobat per atzar a la gasolinera del carrer de les Cardines a tocar dels grans magatzems.

Ella explicava. Ell feia de contenidor. A ella això l’esperonava. I explicava més. Ell semblava tenir unes costures molt amples. Ho encaixava tot. Feien un sexe tranquil cada vegada. Ella deia que el reconfortava molt. Ell no deia res, o gairebé res, però feia. 

L’últim any ella no aparegué. Ni a la tardor ni tampoc a la primavera. Ell tampoc aquesta vegada no la reclamà. Ell no demanava mai. No va voler explicacions. Ni quan va rebre una llarga carta de Nova York on li deia que hi estava fent un any sabàtic, perquè li havien posat un substitut al Negociat. Una carta llarga, fixeu-vos-hi!, una autèntica anomalia, gairebé un escàndol, a l’era digital.

Passà una altra tardor sense trobada entre el jubilat i la professional competent de l’administració pública.

Però aquell hivern ella va rebre un WhatsApp d’ell dient que necessitava la seva presència. Era el pont de la Puríssima i ella era amb unes amigues a La Molina a esquiar. Feia una fred rigorosa a la muntanya, fred anticipada (el clima s’havia tornat boig!). Ella no tenia cobertura al xalet on s’estaven i no es va poder posar en contacte amb ell. 

En tornar a ciutat, ella rebé un missatge de veu d’ell on li deia que ara voldria que ella l’acompanyés un temps, que estava passant un mal moment. 

Va quedar astorada. Ell no li havia parlat mai en aquests termes. No semblava que tingués necessitats. El veia tant autosuficient. Entre trobada i trobada no s’havia posat mai abans en contacte amb ella, tot i que ella li escrivia i li enviava fotos i bons desitjos per Nadal i per Pasqua. 

D’entrada li entrà una intranquil·litat i com una angoixa. Havia oblidat que ell podia tenir necessitat. Necessitats. Es va prendre uns dies a contestar. Al cap i a la fi, ell no li havia escrit mai abans, entre trobada i trobada. 

Fins aleshores llur relació havia estat intensa i dissimètrica, però puntual. Limitada. Acotada en el temps i l’espai. Gairebé com un ritual. Ara no. Ara semblava que ell demanava més. Molt més. Això l’esverava i l’acovardia. Ho veia com un excés, com un abús. No que no li fos plaent la companyia i aquell pont que s’establia entre tots dos per sobre de llurs respectives soledats.

Podia optar entre no fer-li cas, i esperar la trobada rutinària de primavera. O respondre a la seva crida i anar-lo a buscar. Però tenia molta por de comprometre’s. Estava molt escaldada de tantes relacions trencades i de tantes decepcions. S’havia acostumat a fer la seva en tots sentits i per a tot. 

Estava en un mar de dubtes. I això l’enfuria. I com més dubtava més augmentava el seu emprenyament. Internament el feia a ell culpable dels mals moments que passava. I no contestava, no contestava, no contestava…

Ell insistí. Un nou missatge de veu. Llarguíssim. S’ho passava fatal. L’havien operat d’un tumor cerebral. Per sort innocu. O gairebé. Benigne. A un fill, que vivia a Porto, la dona l’havia deixat per un amant més jove, amb nets adolescents. Els havia tingut uns dies a casa, aquests néts. Havia parlat portuguès amb ells. Eren un encant de criatures.

Però si ell no li havia parlat mai dels seus, ni de la seva família! 

Ni de la seva salut. Ni amb prou feines li havia dit res de la seva dona difunta.

I ara, ara, buscava la intimitat. Ara posava la directa. Ara li feia xantatge emocional.

Seguí enviant-li, ell a ella, missatges per l’estil. Li demanà de veure’s.

Com més insistia, més atabalada i confusa es trobava ella.

Això feia que no contestés.

I no va contestar.

Va arribar el moment de la trobada de primavera. Ella agafà energia i valor per encarar aquest encontre. Ara ja havia reflexionat prou i anava a la cita amb tot un programa. Se sentia empoderada, reconfortada i forta per aquest fet. 

Aquesta vegada, la iniciativa la va prendre ella. El va citar per a un dia assenyalat i a una hora concreta. Aniria a casa d’ell. Ell no va contestar, aquest cop, i això la va intrigar. Potser l’havia engegada a dida?

El dia de la trobada, la veïna del replà li va dir el que la noia no s’esperava: allí mateix, al replà, feia uns dies, al matí, l’havien trobat mort d’una aturada cardíaca, estassat a terra, bocaterrosa, amb el material de la bossa del súper escampat: api, tomàquets, iogurts, el diari…

Pere Solà i Gussinyer, voltants de Nadal 2022