19 des. Cinta S. Bellmunt, Premi Llum Vitralls 2025: Quan el periodisme comença en una plaça
Fotografia: Magda Pedró
Hi ha trajectòries periodístiques que no comencen amb una capçalera, sinó amb una plaça. El primer article de la Cinta S. Bellmunt a El Noticiero Universal va tenir com a escenari el barri, i per il·lustrar-lo va demanar a Xavier Basiana que li fes una fotografia. Aquella imatge, feta a la plaça, explica la Cinta, no va ser tant un retrat professional com una celebració compartida: el començament d’una manera de mirar el món que sempre ha anat lligada a la comunitat.
Des de llavors, cal explicar que la realitat ha estat, per a ella, una forma de compromís.
Aquell gest, aparentment petit, resumeix molt bé una trajectòria que ha estat reconeguda amb el Premi Llum Vitralls 2025: una carrera feta des del compromís, la constància i la voluntat de donar veu. I també resumeix un origen molt concret: la Sagrera.
Un barri que educa sense saber-ho
La Cinta S. Bellmunt va viure uns quinze anys a la Sagrera, els anys decisius de la infantesa i l’adolescència. En parla amb una estima que no idealitza, però que reconeix el que va ser essencial:
“Era un barri molt actiu, amb un teixit associatiu molt important que li donava cohesió.”
La vida al carrer, els jocs compartits —els Juegos Reunidos, la loteria amb llegums, el Monopoly, el parxís— i, sobretot, la comunitat de cures informals: les mares que acollien, els dinars improvisats, la sensació que el barri també educava. Un entorn on créixer no era només una experiència familiar, sinó col·lectiva.
Parròquia, esplai, coral i teatre: aprendre a fer amb els altres
Cinta Bellmunt. Primera a la dreta, monitora d’esplai.
Com a tantes criatures de la Sagrera d’aquells anys, una bona part de la seva vida girava al voltant de la parròquia de Crist Rei i del seu entorn. L’esplai, la catequesi, la JOBAC, el Casal Parroquial. I també l’escola —el col·legi de les monges, com en deien al barri, la Nostra Senyora dels Àngels—, com a part d’un mateix ecosistema quotidià. Espais on es feia coral, teatre, cinema, festes d’aniversari i, fins i tot, les primeres classes gratuïtes de català.
“La Sagrera era molt catalanista i els mossens també, i això afavoria la llengua.”
No és un detall menor: les primeres publicacions de la Cinta van ser en català, al butlletí de la parròquia. Escriure no era encara una professió, sinó una eina al servei d’una comunitat concreta. Explicar el que passava al voltant, posar paraules a la vida compartida.
La Festa Major com a escola de món
La Festa Major també apareix en la seva memòria com un espai d’obertura cultural: concerts de Coses, la Salseta de Poble Sec, Marina Rossell. Cultura popular, música, trobada. Una manera d’entendre que la cultura no és un luxe, sinó un dret col·lectiu.
Tot plegat va generar amistats que encara duren avui, i una manera d’estar al món basat en la relació, la cooperació i el compromís.
Mirar la realitat amb moltes veus
Quan li pregunten si el barri i el seu teixit associatiu van influir en la seva manera de fer periodisme, la resposta és clara:
“Moltíssim.”
La Sagrera li va permetre descobrir la diversitat humana, el valor del treball en grup, el contacte intergeneracional, la necessitat d’escoltar. D’aquí neix una idea de periodisme que no simplifica, que no parla des d’un únic punt de vista, que entén que la realitat és plural.
També hi neix una manera d’implicar-s’hi:
“Passió i militància per les causes que m’entusiasmen. Compromís, capacitat de no queixar-te tant i intentar trobar solucions.”
El primer article: quan el barri esdevé notícia
Aquell primer article a El Noticiero Universal va ser, en les seves paraules, “el cop de gràcia”. Animada pel professor Albert Chillón, va anar a oferir-se com a corresponsal de barri. Va triar la Sagrera amb orgull.
No era fàcil: pràctiques no remunerades, caps de setmana, diaris que tancaven, feines paral·leles per poder continuar. Però hi havia una convicció profunda: explicar la realitat valia la pena.
I potser aquí torna a aparèixer la Sagrera, no com a record nostàlgic, sinó com a fonament. Un barri que li havia ensenyat que les coses importants es fan amb perseverança, amb altres persones i pensant en el bé comú.
La transformació de la Plaça d’Elx, d’una zona ajardinada en una àrea cimentada. Fotografia: Xavier Basiana
Un premi que també és del barri
El Premi Llum Vitralls 2025 reconeix una trajectòria periodística sòlida, compromesa i coherent. Però, llegint el seu recorregut, és difícil no pensar que aquest premi també il·lumina —encara que sigui indirectament— aquell teixit associatiu de barri que, sense pretendre-ho, va sembrar una manera d’entendre el periodisme.
De vegades, una foto feta per un amic, un article en un diari que ja no existeix o un butlletí parroquial són l’inici de tot. I de vegades, un barri. A la Sagrera, aquestes coses passen.
Premi Llum Vitralls 2025
El Premi Llum Vitralls 2025 reconeix la trajectòria periodística de la Cinta S. Bellmunt, però també una manera molt concreta d’entendre l’ofici: el periodisme com a vocació sostinguda en el temps, exercida amb compromís, mirada pròpia i voluntat d’aportar llum a la realitat que s’explica. Un camí professional entès, a més, com un procés col·lectiu.
Al seu blog, la Cinta no escriu mai sola. Cada projecte, cada article, cada pas important va acompanyat del reconeixement explícit a les persones que l’han fet possible: mestres, companyes, editors, fotògrafs, amistats, referents. Gent que l’ha inspirada, empès o acompanyat en algun moment del camí.
Aquesta mirada —agraïda, relacional, conscient— no és casual. Té molt a veure amb un origen marcat pel barri, pel teixit associatiu, per aprendre fent amb els altres. Potser per això, aquest premi no il·lumina només una trajectòria individual, sinó també totes aquelles complicitats que, com els vitralls, transformen la llum quan passa a través de moltes mirades.
Així, explicar la realitat ha estat per a ella una vocació construïda amb els altres, des d’un compromís que neix del barri i torna al món.
Cristina Raso Boluda