31 des. Can Gispert i l’ampliació del Parc de la Pegaso: què sabem del seu valor patrimonial?
Fotografia: Cristina Raso Boluda
L’article publicat recentment a Tot Barcelona sobre l’ampliació del Parc de la Pegaso i l’afectació a diverses finques de l’entorn —entre elles la casa del doctor Bonaventura Gisbert— ha posat el focus en un aspecte sovint oblidat en els grans projectes urbans: el patrimoni arquitectònic no catalogat.
A partir d’aquesta informació, La Sagrerina ha volgut aprofundir en el cas de Can Gispert, recollint veus del barri, del món de la història i del teixit veïnal, per entendre quin valor patrimonial pot tenir l’edifici, quina informació existeix realment i quines preguntes continuen obertes.
L’ampliació del Parc de la Pegaso, llargament reivindicada pel veïnat de la Sagrera, ha reobert un debat incòmode però necessari: què passa amb els edificis i elements patrimonials que encara resisteixen dins l’àmbit del projecte? Un dels casos més significatius és el de la casa del doctor Bonaventura Gisbert, construïda l’any 1903, i vinculada —almenys per memòria oral— a elements atribuïts a Lluís Domènech i Montaner.
Què se sap realment dels elements atribuïts a Domènech i Montaner?
L’historiador Joan Pallarès és clar i prudent: abans de parlar de protecció caldria determinar quins elements són realment atribuïbles a Domènech i Montaner.
La informació existent prové sobretot de la memòria oral familiar. Pallarès explica que transmet allò que li havia comentat en diverses ocasions Núria Gispert, nascuda a la casa el 1936, néta del doctor Bonaventura Gisbert —constructor de l’edifici, metge i regidor— i filla també d’un altre metge del mateix nom, molt recordat al barri.
Segons aquest relat, els possibles elements d’interès serien les rajoles ceràmiques de la façana i alguns forjats interiors.
Ara bé, no existeix cap documentació tècnica ni cap estudi patrimonial que ho confirmi, ni tampoc s’ha aprofundit mai en el detall d’aquests elements més enllà de converses informals.
Transformacions, usos i pèrdua progressiva
La casa ha viscut múltiples transformacions al llarg del segle XX i inicis del XXI: primer com a habitatge familiar i consultori mèdic dels doctors Gisbert; posteriorment com a guarderia (després de la mort del doctor Gisbert fill, l’any 1976); més tard com a Oficina de Comerç de Kosovo, escola de teatre i, finalment, com a espai d’un grup de capoeira.
Entre els dos darrers usos es van dur a terme obres estructurals importants, amb bigues cedides i reforços seriosos. Amb el pas del temps, alguns veïns parlen de la desaparició d’elements originals, però ningú no pot concretar quins. L’únic element que apareix de manera recurrent és un jardí a l’eixida que ja no existeix.
A dia d’avui, no hi ha cap inventari públic dels elements que s’han pogut perdre ni del que encara es conserva.
El modernisme a la Sagrera: discret i poc protegit
La casa Gispert s’inscriu dins un modernisme modest, sovint poc reconegut al barri. Pallarès recorda que a la Sagrera hi havia tres obres de Joan Rubió i Bellver, deixeble de Gaudí: una, enderrocada sense contemplacions al carrer Garcilaso amb Concepció Arenal; Can Mestre (Algodonera Canals), parcialment enderrocada i parcialment rehabilitada per l’arquitecte Xavier Basiana com a habitatges al carrer Monlau i plaça Masadas; i la part antiga del col·legi Mare de Déu dels Àngels, avui ben conservada.
A més, hi ha altres testimonis del període: alguns habitatges al carrer Pacífic, la Torre de la Sagrera, cronològicament dins el moviment modernista, i Ca la Filomena, construïda l’any 1915 pel mestre d’obres Joaquim Rivera Quadreny, formada per tres blocs i amb una clara inspiració modernista —especialment a la cantonada amb el carrer Pacífic—, tot i inscriure’s ja dins el període noucentista.
“El modernisme mai ha anat a l’ordre del dia a la Sagrera”, resumeix Pallarès, una afirmació que ajuda a entendre la manca de catalogació i protecció.
Integrar patrimoni i parc: una oportunitat perduda… o encara possible?
Per a Pallarès, la integració és no només possible, sinó desitjable:
“Tal com va ser una gran idea conservar la porta d’ENASA com a accés al parc, Can Gispert podria integrar-se perfectament dins l’ampliació.”
Recorda que quan es va fer el parc la prioritat eren les zones verdes —necessàries—, però amb els anys molts veïns consideren que conservar algun edifici de la Hispano-Suïssa o de Pegaso hauria alleujat la manca crònica d’equipaments al barri.
La posició de l’AVV: absència d’informació i debat obert
Des de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Sagrera, Agustí Carrillo és contundent: no tenen informació sobre l’estat patrimonial de la casa, no s’ha fet cap sol·licitud formal de protecció en quaranta anys i només s’han fet comentaris informals en alguna comissió de Cultura del districte.
“Mai en aquests 40 anys ningú m’ha parlat de protegir aquesta casa.”
L’única condició clara per conservar-la seria que Patrimoni de la ciutat la inclogués com a bé a protegir, dins dels quatre nivells existents. Pel que fa a la participació veïnal, Carrillo denuncia que no hi ha hagut cap procés específic sobre aquestes finques. L’enderroc de les cases de la cantonada es va comunicar en una reunió general a la Torre de la Sagrera, centrada en el projecte PEPI, sense parlar del futur de Can Gispert.
La postura de l’AVV, si un informe confirmés valor patrimonial, encara s’hauria de consensuar.
Elements que no apareixen i respostes que no arriben
Des del grup dels Comuns i com a veí, José Luis Muñoz explica que no han rebut resposta a la pregunta escrita presentada a l’Ajuntament
sobre el destí dels elements patrimonials retirats durant la primera fase de les obres, com les plaques d’assegurances i els suports de la catenària del tramvia.
Muñoz també expressa preocupació perquè no es mencioni el rètol de Comercial Cordelera, del qual La Sagrerina ja va informar i que tampoc apareix a l’article de Tot Barcelona.
Un debat obert… però amb una mirada més ampla
Amb les obres avançant, el cas de Can Gispert resumeix un problema recurrent a la Sagrera: quan el patrimoni no està inventariat, el debat arriba tard. Així i tot, encara hi ha preguntes obertes —i legítimes— sobre què cal conservar, com i per a qui.
Més enllà del debat estrictament patrimonial, casos com aquest posen sobre la taula una qüestió més profunda: què passa amb l’essència dels barris quan els edificis que els han donat forma desapareixen o queden desconnectats del seu relat. Entre projectes, mandats polítics i obres de llarga durada, el veïnat veu com el seu entorn es transforma ràpidament, sovint sense temps per identificar, explicar ni integrar el passat.
Quan aquests elements es perden sense debat ni inventari, el risc no és només patrimonial, sinó també col·lectiu: un barri que canvia sense memòria pot acabar convertint-se en un espai funcional però sense relat, amb una personalitat cada cop més diluïda. I potser és aquí on cal tornar a posar la mirada, abans que sigui massa tard.
A La Sagrerina continuarem seguint el cas.
Cristina Raso Boluda