09 juny Per què la fe torna a les portades?

Aquests dies, l’arribada del nou Papa ocupa espais destacats en molts mitjans de comunicació. Més enllà de les creences de cadascú, aquesta presència mediàtica ens recorda que les societats no es mouen només per fets polítics o econòmics, sinó també per estats d’ànim col·lectius.

Hi ha èpoques marcades per l’optimisme, la confiança en el futur i la sensació de progrés. D’altres, en canvi, estan dominades per la incertesa, la por o el desencant. I aquests sentiments no sempre coincideixen amb la realitat. De vegades, vivim millor que generacions anteriors i, tanmateix, la percepció general és que el món va malament. Altres vegades, enmig de grans dificultats, emergeixen moviments d’esperança, solidaritat o renovació.

Però aquests corrents d’opinió tampoc no apareixen del no-res. Les societats són espais de disputa cultural, política i econòmica, on diferents actors intenten influir en la manera com interpretem la realitat. Els mitjans de comunicació, les xarxes socials, les institucions, els lideratges polítics o religiosos i fins i tot els algoritmes contribueixen a amplificar determinades preocupacions, valors o formes d’entendre el món. Potser el ressorgiment de la fe que alguns observadors detecten en diversos països no respon únicament a una necessitat espiritual de la ciutadania, sinó també a la capacitat de certes institucions i moviments per adaptar-se als nous llenguatges i ocupar espais de visibilitat en un context de gran incertesa.

Sigui quina sigui la seva causa, aquests corrents no arrelen si no connecten amb alguna necessitat profunda de la societat. Quan augmenta la sensació d’incertesa, moltes persones busquen espais on trobar sentit, comunitat o esperança. Alguns els troben en la política, en la cultura, en l’acció comunitària o en els moviments socials. Altres, en la filosofia o en la fe. No es tracta tant de trobar respostes absolutes com de formular preguntes que ens ajudin a entendre millor el temps que vivim.

El text que publiquem a continuació ens l’ha fet arribar un veí del barri després d’una lectura exhaustiva de les notícies del dia. Pren la forma d’un “Pare Nostre” contemporani, però el seu contingut transcendeix l’àmbit religiós. És una reflexió sobre la convivència, la incertesa i la recerca de sentit en un món que sovint sembla dominat pel conflicte i el desencant.

Sigui des de la fe, des de l’agnosticisme o des de qualsevol altra mirada, les preguntes que planteja formen part d’una inquietud compartida per moltes persones: què ens està passant com a societat? Per què sembla que ens costa tant entendre’ns? I com podem continuar construint un futur col·lectiu sense renunciar a l’optimisme?

CRB

Pare nostre que esteu en el Cel,
us heu fixat com està el món?
Roda i roda sense aturar-se
i cada dia hi ha un nou desastre;
miro per la finestra i sento com xerren els ocells,

semblen feliços i contents.
I jo em pregunto, oh Senyor…
No podríem ser com ells ?
M’agrada el cel, el mar, i la muntanya;

m’agrada la natura.
Tanmateix, la tristor que tinc
pel que avui passa,
mai s’atura.

Fins quan, Senyor, aquesta desfeta ?
Potser haurem de deixar de mirar per la finestra ?

i cercar la difícil felicitat
en un entorn més immediat ?
O esteu distret, Senyor,
o teniu uns afers més importants

2

mentre aquí, oh Déu meu !

només fem que barallar-nos entre germans.
Reflexiono i ho veig ben clar:
la clau de volta de tot això
és, no en tinc cap dubte,
estimar….
Jo no sé si creure o
no creure.

Certament, tot està per veure.
Però sé que m’he d’esforçar
Si amb optimisme vull continuar.

Tanmateix…

No creieu, Senyor, que potser us heu equivocat
posant sobre la Terra aquesta humanitat ?

Josep mª bruguera i climent