02 nov. SABEU QUE AVUI ÉS EL DIA DELS DIFUNTS? NO ÉS EL MATEIX QUE TOTS SANTS!

Sabeu que avui és el Dia dels Difunts? I que no és el mateix que Tots Sants? Són dues dates que sovint confonem, perquè totes dues estan relacionades amb el record de les persones que ja no hi són.

L’1 de novembre celebrem Tots Sants, una festivitat d’origen cristià dedicada a tots els sants, coneguts i desconeguts. El 2 de novembre és el Dia dels Difunts, una jornada dedicada específicament a recordar les persones que han mort. Dues dates consecutives que formen part d’una mateixa tradició de memòria i record.

Aquests dies hem celebrat Halloween, la Castanyada i Tots Sants. Dijous passat passejàvem pels carrers de La Sagrera i vèiem nens i nenes disfressats de personatges de terror que entraven als comerços a demanar dolços. El túnel del terror que s’havia de fer a la Nau Bostik finalment es va anul·lar arran del feminicidi d’una veïna de Nou Barris. Avui, Dia dels Difunts, també volem tenir un record per a ella i per a totes les dones víctimes de la violència masclista.

Diumenge va ser Tots Sants i avui, dilluns 2 de novembre, és el Dia dels Difunts. Una jornada que ens convida a mirar enrere i recordar les persones que ens han deixat.

Aquest any, La Sagrera també ha perdut alguns veïns i veïnes molt vinculats a la vida associativa i comunitària del barri: l’Esther Alsina Giménez, al gener; l’Anna Maria Casanovas, al març; en Josep Carbonell i Sabater, a l’agost, i la Consol Rovira, al setembre.

Persones que, des de diferents entitats i àmbits de participació, han dedicat temps, esforços i compromís a fer de La Sagrera un barri millor. Avui també volem tenir un record per a elles i reconèixer la petjada que han deixat en la nostra vida col·lectiva.

I ho fem compartint un poema que ens ha fet arribar Josep Maria Bruguera: La Dolores. Un record intemporal. Un text sobre una dona gran que l’autor va conèixer durant les seves visites a una residència i que ens parla de la memòria, la vellesa, la companyia i les històries de vida que sovint passen desapercebudes.

Gràcies, Josep Maria, per compartir els teus escrits amb La Sagrerina i amb els seus lectors i lectores.

Cristina Raso Boluda

LA DOLORES
Un record intemporal
_______________________________

Una vegada a la setmana, si puc, vaig a veure al meu estimat
amic…
Però, avui no us vull parlar d’ell, sinó de la Dolores,
una velleta dolça i encantadora
que vaig conèixer el primer dia de visitar la residència.
Comparteix la mateixa taula que el meu amic.
Menudeta, de cabells blancs i parlar pausat.
És navarresa i vesteix sempre amb acurada modèstia
gairebé amb discreta elegància.
-Com estàs, Dolores ?, li pregunto amb el meu millor somriure.

2
Llavors, ella, acluca lleugerament els seus ulls blaus i, fent el gest
de pensar,
em conta, pausadament, les seves il·lusions, les seves nostàlgies,
els seus somnis.
Em diu que el seu pare té moltes terres de cultiu
i que ella va a ajudar-lo tot sovint.
Amb una mirada plena de dolçor i la veu tremolosa
em parla de les vinyes, dels boscos, del bonic que és el seu país.
A voltes, s’enriola tot recordant amb veu alta les trifulgues que té
amb els seus germans.
-Ja saps, em diu, jo soc la germana gran i per tant,
sempre m’ha agradat manar una mica.
És tan dolça, la Dolores, que quan m’explica que acaba d’arribar de
viatge,
m’apareix que les fruites que ha menjat,
els pastissos que ha assaborit,
les fonts d’aigua cristallina on ha apagat la seva set,
giren al voltant nostre;
tot plegat, dit amb la seva veueta discreta
i amb la seva mirada gairebé perduda;
com si guaités l’infinit.
Cada setmana m’explica una preciosa història on ella és la
protagonista d’un espai meravellós envoltada per la gent i les coses
que estima.
Aleshores, jo uneixo les meves mans amb les seves
i la seva caloreta em fa feliç
i li dic -Dolores, que n’és de bonic el que em contes, com
m’agrada escoltar-te, com gaudeixo de la teva felicitat.

3
Avui, després de saludar al meu amic, he anat al raconet on
habitualment hi ha la Dolores.
No la veig.
Una companya m’ha dit que, fa pocs dies, va traspassar la ratlla
mentre dormia;
havia partit de matinada amb un dolç somriure.
Possiblement ara ja es troba, feliç, amb la seva gent estimada,
envoltada de verds turons, de fonts cristallines i d’endreçades
rengleres de vinyes.
M’entristeix pensar que ja no tornaré a veure el seu plàcid somriure
ni escoltar la seva càlida veu.
Tanmateix, estic content perquè la Dolores haurà convertit els seus
somnis, els seus desitjos, en realitat.

jmb – octubre, 2024
(BG – 242)