12 febr. La Barraca
LA BARRACA ATENEU POPULAR
La història d’una reivindicació que es va quedar a mig camí.
A una enquesta feta per un grup de veïns el març del 1971, que estaven treballant per fundar l’Associació de Veïns de la Sagrera, apareixia com el problema principal pels enquestats, amb un percentatge del 21%, la manca d’un centre social: un local on poder-hi desenvolupar una vida associativa i cultural. A la Sagrera, al marge del Centre Parroquial, no hi havia res més que ho facilités, situació inadmissible considerant el nombre d’habitants que ja tenia el barri
aleshores.
Just a l’any 1970 s’havia tancat l’únic cinema que hi havia a la Sagrera, oficialment anomenat Imperial i popularment conegut com la Barraca, situat al carrer de Martí Molins. La història de la desaparició d’aquest cinema, és similar a la de la majoria de sales de barriada de reestrena.
La competència de la televisió, el canvi d’hàbits de la població, unes instal·lacions en general velles i incomodes, etc., van anar provocant una reducció progressiva de públic en aquests cinemes, que els van anar fent insostenibles econòmicament. Aquest local, que restava doncs tancat, és a on es van dirigir les mirades de la gent que estava treballant per fer un barri millor.
Era el lloc més adequat per a cobrir les necessitats bàsiques de tota la vida social i cultural que una comunitat tenia plantejades.
Però malgrat l’evidència de la necessitat d’aquest equipament, i degut a d’altres reivindicacions que l’Associació de Veïns ja constituïda, va anar impulsant, tant o més urgents que aquesta: escoles, zones verdes, urbanitzacions dels carrers, etc., no fou fins a l’any 1977 quan s’inicià formalment la campanya per a reivindicar la Barraca com Ateneu Popular. Perquè
al que s’aspirava no era sols un espai físic, sinó també recuperar un model molt arrelat a l’associacionisme català de principis del segle XX: l’Ateneu, on encaixava l’afany participatiu de la ciutadania que havia esclatat amb una força il·lusionant després de molts anys de repressió, i que ara volia sentir-se protagonista autogestionant el seu present.
Aquesta reivindicació no era exclusiva de la Sagrera. La manca d’aquest tipus d’equipaments es donava a la majoria de barris barcelonins, i campanyes semblants es van impulsar en els anys 70: la Farinera, el Born, les Cotxeres de Sants, la Quinta Amèlia, l’Artesà, la Casa Groga, el Mercat de les Flors , la Casa Golferichs, etc., en són un exemple.
A la reivindicació capitanejada per l’Associació de Veïns, s’hi va afegir ben aviat el recent constituït Secretariat Local del Congrés de Cultura Catalana i altres entitats i grups del barri. Es van començar a fer actes, recollida de signatures, edició de fulls explicatius i assemblees que van anar donant el seu fruit. Es van obrir converses amb el propietari senyor Reverter i
l’Ajuntament. Fins i tot es van aconseguir les claus del cinema, que va permetre accedir-hi i veure en quines condicions estava. Però calia mantenir la pressió per concretar aquestes converses. Així al gener del 1978 es van organitzar unes memorables jornades per l’Ateneu Popular, amb actuacions de tota mena, en les que es va cobrir el carrer Martí Molins,
convertint-lo en un gran envelat, per on van desfilar centenars de veïns i amics d’altres barris, per assistir als actes que es feien i donar suport a la campanya que s’estava impulsant.
Després de moltes gestions, l’Ajuntament a l’any 1978 va decidir la compra del local per 5.700.000 pessetes. S’havia aconseguit un primer pas, de gran importància evidentment, però encara quedava molt camí per recórrer.
A l’abril del 1979 es van celebrar les primeres eleccions municipals democràtiques, després de més de 40 anys i com a conseqüència del Pacte de Progrés que disposava de 35 regidors sobre els 43 del ple, un nou equip de govern es va fer càrrec de l’Ajuntament de Barcelona. Respecte als Ateneus Populars, i en trobar-se amb un seguit de demandes veïnals bastant heterogènies, intentà fer una formulació global vàlida per a totes elles. De mica en mica l’idea d’Ateneu va anar esvaint-se, ja que es creia que aquesta denominació limitava l’àmbit de les activitats al desenvolupament i la promoció de la cultura, quan hi havia un altre seguit de camps que es podien impulsar des d’aquests equipaments, i aparegué com a substitut la formulació de Centre Cívic o Casal, fent mes sort finalment la primera, que és la que s’aplicà. Pel que fa a la Barraca, l’Ajuntament inclou en els pressupostos del 1980 el cost de construcció d’un local nou. A la Gaseta Municipal de Barcelona del 10 d’agost del 1980, es publica l’import aprovat per a la reforma i adaptació del que ja s’anomena Centre Cívic de la Sagrera: 22.080.948 pessetes, i s’estableix un període de 10 mesos per la seva execució. S’entra així en una fase en la qual l’Associació de Veïns participa en el projecte del mateix, conjuntament amb els tècnics municipals designats a l’efecte. Per altra banda resta pendent que l’Ajuntament exposi la seva proposta de funcionament d’aquests centres.
L’any 1981 s’enderrocà l’edifici antic de la Barraca, i malgrat la intenció de l’Associació de Veïns de que es conservés la façana, aquesta també va anar a terra sobtadament, segons es va argumentar per problemes tècnics que van impedir mantenir-la. Aquest fet va portar a la revisió del pressupost, que per ajustar-se a la quantitat aprovada pel consistori, va repercutir en un seguit de modificacions del projecte inicial, que van fer que el resultat final s’apartés
també en aquest aspecte del desitjat per l’Associació de Veïns.
El 27 de maig del 1982 la Comissió Municipal Permanent de l’Ajuntament aprovà unes normes generals de funcionament dels Centres Cívics en les que, malgrat el caràcter experimental i obert que pretenien tenir, significaren de fet apartar a les associacions de veïns del paper de motor principal de la seva gestió i funcionament, passant a tenir una consideració equiparable a la de qualsevol altre entitat o grup del barri i fins i tot a la dels futurs usuaris del centre, traspassant el protagonisme principal a l’Ajuntament, qui podrà a través dels representants de que disposa en els òrgans de gestió dels Centres Cívics, aplicar de forma clara els seus criteris, obrint-se la possibilitat d’un dirigisme municipal en detriment de la independència del moviment veïnal que l’havia reivindicat i que li volia donar vida.
El 13 de novembre de 1982 es va fer l’acte d’inauguració del Centre Cívic, en plena Festa Major, de manera que es va fer coincidir aquest fet amb el pregó i tot d’una ho va fer l’alcalde la ciutat Narcís Serra, en un dels seus darrers actes públics, doncs al cap de pocs dies, el 3 de desembre, seria anomenat ministre de defensa del govern d’Espanya. Aquest acte el va organitzar una gestora on encara hi participaven les entitats del barri, confiant en que hi podrien tenir un paper actiu en la seva vida.
Però en el cas de la Sagrera, les normes que regulaven el funcionament del Centre Cívic van anar generant problemes: direcció imposada, horaris inadequats, dificultat en trobar-hi lloc pels joves, excés de normativa, negativa a acollir-hi una biblioteca absolutament necessària pel barri, doncs degut a una recent normativa de la Diputació s’exigien unes condicions que no s’acomplien, etc, etc, etc. Tot plegat es va traduir ben aviat en un desencís i un distanciament, que afegit al fet que la construcció de nova planta de l’edifici feta per l’arquitecte Juanjo Lahuerta malgrat que era molt vistosa a ulls del visitant – claraboia per on entrava llum natural, espais oberts, etc. – a la pràctica dificultava extraordinàriament l’activitat en el seu interior. La gestora inicial que havia donat pas a un Consell provisional, va veure com els representants de les entitats del barri que en formaven part, anaven dimitint un darrera l’altre.
Tot plegat va portar a una situació d’infrautilització, donant-li l’esquena el moviment associatiu sagrerenc, que malgrat la precarietat dels locals alternatius –per exemple, l’associació de veïns estava als barracons de l’empresa que va construir l’Escola Pegaso -, va anar fent la major part de les seves activitats, fora del Centre Cívic.
Aquest fet no volia dir que es desentenguessin del Centre Cívic. Allà hi havia una forta inversió i unes despeses de manteniment que havien de donar una rendibilitat social. Així es va dur a terme una pressió per tal d’adaptar en el que es pogués l’edifici, a les necessitats del seu us, aconseguint que l’Ajuntament decidís fer-hi unes reformes. Una proposta inicial feta pel mateix arquitecte Juanjo Lahuerta – que va fer la construcció inicial – no es va acceptar perquè no solucionava pràcticament res del que es demanava. Finalment es va arribar a un acord en el que calia fer, decisió de la que es va desmarcar l’esmentat arquitecte, que deia que les reformes que es volien fer per adaptar l’edifici a les necessitats d’us que es reivindicaven, suposaven de fet la seva destrucció, doncs la idea que hi havia al darrera de la seva obra, quedava totalment desvirtuada. També es van habilitar nous canals perquè les entitats sagrerenques aconseguissin el reconeixement d’un paper en el seu funcionament i es va constituir una comissió cívica on poder participar en la seva gestió.
El Centre Cívic es va tancar temporalment a l’any 1984 per fer-hi les obres acordades i, quan es va reobrir, al menys ja es van començar a fer-hi activitats diverses de manera simultània i es van recuperat espais perduts, que ara permetien ampliar el ventall d’opcions possibles.
Certament quedava lluny del que havia inspirat i mogut la reivindicació inicial, però es va intentar ser pragmàtic per tal d’obtenir una rendibilitat social, encara que no fos la desitjada, per tal que pugues ajudar a ser un revulsiu de la vida associativa i cultural del barri.
Segurament el moviment veïnal tampoc va saber cristal·litzar la idea conceptual de l’Ateneu que es volia, en formes concretes, al voltant de les quals es pugues aglutinar una forta voluntat de no renunciar a res i de perseverar en l’objectiu d’aconseguir-ho. Fins i tot el romanticisme que el va acompanyar en tot moment, el va fer creure que era possible fer coexistir la idea de l’Ateneu dins del propi ideari del Centre Cívic, aspiració que lògicament no va tenir cap recorregut.
Quim Terré