22 ag. A mercè de l’efecte Pardal

Ferran Garcia i Gomar és un bon amic del nostre barri. El conec des de les grans mobilitzacions ciutadanes després del Referèndum de 2017.
Aquest any en Ferran ens obsequia amb la seva primera novel·la L’efecte Pardal (Barcelona: Gràfiques Sagrera, 2023). Ell es defineix com un nòmada barceloní, nascut l’any 1963, amb estudis d’Humanitats i aficions per l’egiptologia, la història de la ciència astronòmica i l’arqueologia. Nascut a Barcelona, la seva família era de Martorell i els caps de setmana se’ls passava allà amb els cosins. De petit vivia al carrer Diputació amb Sardenya i als 13 va començar el que ell en diu nomadisme, primer a Nou Barris, després a Navas, Congrés, Meridiana, Martorell, Nou Barris, altre cop Congrés, Guinardó, Indians i la Sagrera… “de moment”.
Algú li preguntava l’altre dia, tot fent la colla una birra, si l’obra és autobiogràfica, és a dir, si el protagonista, l’inspector, és ell mateix .Val a dir que estem davant d’un inspector que és algú, segons la seva ajudanta, que “si se l’estira és capaç de crear les teories més apocalíptiques sobre qualsevol “tema o circumstància” (p.97).
Contestant, l’autor va jurar i perjurar que no, que el personatge no és ell. Jo , escèptic, vaig intervenir com aquell qui res per dir que, no fotem!, tota obra de ficció té elements autobiogràfics.
Bé, sigui com sigui, la novel·la de més dues-centes pàgines ens capbussa en un món inquietant, surrealista i kafkià, horrorós i a voltes repulsiu, a voltes tràgic i inconsolable, barreja de germans Marx i de Conan Doyle, tot plegat amb tocs d’ironia imaginativa i brots de fantasia desbordada i desbordant, dignes d’un disparat i misteriós Lovecraft.
Un món on impera una existència avorrida i perillosa (a la manera de Foucault, pàg. 177) i on de tant en tant algun personatge t’etziba una filosofada. No hi manquen, per descomptat, rampells d’ironia ni de sarcasme en un relat trufat d’aspectes de tragèdia i de comèdia.
El protagonista, un ex-seminarista, ara “un descregut que passa l’estona mirant sèries de ciència-ficció”, gosa fins i tot obrir finestres a la investigació metafísica, de debò!. Així, en un moment donat, una IA poc evolucionada juga a la parella estel·lar una molt mala passada projectant-los al futur i vivint per ells. Tot plegat per tal que ens adonem de com d’absurda és una existència, que ens deixa a mercè de programes informàtics poc desenvolupats tecnològicament.
Escrita amb frases curtes i de forma molt i molt àgil, diverteix, intriga i a voltes t’adorm, a causa del retorn de situacions bucle i de conflictes psicològics de molt mal resoldre.
Parlem un segon de l’estil del llibre, més que res a tall d’ observació.
És important que autoedicions de valor com aquesta passin pel sedàs de la correcció filològica estricta i exigent. Ho reclama a crits el futur de la nostra parla. No seria de rebut que cada escriptor espontani establís la seva llei. Aquesta interessant narració de ficció guanyaria si es respectessin les normes gramaticals en punts com l’ús dels pronoms febles. Hi ha esmenes a fer gairebé a cada plana que fan mal a l’oïda. Per exemple a la pàgina 192, “li aconsello que es busqui una de més jove” demana a crits un pronom feble; “li aconsello que SE’N busqui una de més jove”.
Valorem molt positivament aquesta “opera prima” seva, fruit -com sortosament passa ara sovint- d’una decisió d’autoedició. Em sembla que estem davant una porta oberta al seu món, que, salvant distàncies, en molts aspectes és el món d’una legió de persones de la seva generació boomer.
Un món insegur, arbitrari i regit per lleis absurdes de (falsa) intel·ligència artificial. Un mon on impera l’enigma i on “la veritat és una construcció social” i on es “planteja la lluita per la imposició d’un relat, on la tecnologia juga un paper decisiu”.
Ras i curt: un món on existir no és fàcil. El nostre protagonista es val de l’”efecte Pardal” per anar endavant, per surar. Es tracta de fer cas d’un ocell passolinià que el segueix i que sempre fa acte de presència
“ quan s’acosta un canvi i (ha) de prendre una decisió. No es cansa fins que no li demano el seu parer. Sempre m’aconsella que m’arrisqui. Em fa veure que la vida és curta i s’ha d’aprofitar. L’efecte Pardal és la recepta per viure plenament, encara que per a mi tan sols signifiqui rebre garrotades”.
El pardal ve a ser com la consciència, l’alter ego d’un mateix, tot i que és evident que, de vegades, l’ajudanta psicòloga fa la feina de l’ocellet.
El nostre inspector, en Mateu, és una mena de fracassat que combat l’amargor de viure a cops d’ironia. Una mena de monjo laic al qual sempre li queda el recurs de l’ “efecte pardal”.
Dit tot això, miro d’entrar en matèria. El llibre conté un relat central i una mena d’afegitó, compost pel capítol del Tub de lava i dos epílegs successius sobre un jaciment arqueològic.
A l’obra principal hi ha diversos protagonistes. Sobretot un inspector (en Mateu Flores, historiador de l’art, antic seminarista) i la seva ajudanta, la Blanca Alemany (psicòloga). Mentalitats vicioses com la meva esperarien que, al final, aquests dos subjectes, parella laboral, acabin anant al llit, cosa que, ja us aviso i perdoneu el spoiler!, no passarà, almenys en aquest llibre.
L’acció passa en bona part en una atmosfera de barriada urbana de Barcelona (concretament l’espai Sagrera-Congrés, Indians, Navas, amb alguna incursió a barris limítrofs, el Bon Pastor, per exemple). S’hi investiguen assassinats en sèrie. Hi ha esbudelladors purs i durs i hi ha imitadors d’esquarterador, com aquell que “va decidir ser l’última víctima i es va suïcidar” (p. 119).
En definitiva, el llibre és un seguit d’històries per no dormir, amb innocents sacrificats i amb investigacions policials no resoltes, que deixen de forma procrastinadora sempre l’horror (o el terror) en una situació de stand by:
“La Judit [inspectora filòsofa] també abraça la Blanca [psicòloga]”. Em vindria bé, quan s’oblidi el tema de la Delgado [inspectora caiguda en desgràcia], una assessora com tu. Pensa-t’ho. I mentrestant -li diu a cau d’orella, vigila amb l’Adolf i la Marta si continues al casal del barri. Estic convençuda que tenies raó: ell és el senyor Gris de la història. Com van ser els senyors Negre el seu pare i el nazi despietat del seu avi. No [te’n] puc donar més detalls perquè ets una civil, però no ho hem arxivat. L’acabarem atrapant”. (pag. 177).
No us n’explico més. Llegiu aquesta novel·la, misteriosa, incitant i intrigant!

per Pere Solà i Gussinyer

Navata i agost de 2023.