27 gen. Adeu a l’Albert del Colòmbia i una reflexió sobre els bars de la Sagrera.
El recent traspàs d’Albert Miró, als 80 anys, un bon amic i gran professional, que fins al darrer moment de la seva vida va estar a la barra del seu bar, el Colòmbia (1913) de la Rambla de Sant Andreu, ens dona peu per parlar dels bars de la Sagrera, encara que el nostre barri no hagi assolit veure establiments de solera que arribaren a centenaris, al barri veí també amb el Versalles (1915) o la Taverna Roca, els tres establiments han estat també punt de trobada i reunió per a molts sagrerencs.
A la Sagrera actual els bars més antics, anteriors a 1960 que encara romanen oberts són el Costa Brava, que fundat per dues noies, al cap d’un any passà a mans de la família propietària actual i l’Albert, amb la seva mare que hi és des del principi, continuen al front del negoci.
També al carrer Gran, uns metres més enllà, el Montferri és anterior als 60, de 1958, però fa vint anys que no és en mans de la família Rocaspana que el fundà, sinó propietat d’una família asiàtica.
D’anomenada i antics foren l’Esport, després La Cruz de Caravaca que va desaparèixer en començar el segle XXI en obrir-se el bulevard de Garcilaso o la Vinya, que aixoplugà penyes i que, com una relíquia, pervisqué des de molts abans de la guerra fins a les transformacions del segle XXI.
Més efímers, però que incidiren en una generació podem parlar de La Palma, a la Meridiana, avui una sabateria, el Toni del Mercat de Felip II ara també a mans asiàtiques, La Llave, La Quimeta o el canviant bar dels Jardins d’Elx, La Paloma dels anys 70 que ha tingut altres noms o el que ja és un clàssic, La Font de la Sagrera, el degà de la plaça Masadas, on en els darrers anys han proliferat les obertures de restauració.
Potser algú troba a mancar el seu bar, el de tota la vida, ens hem deixat molts al tinter, però segur que cap que algú ens pugui dir que fa trenta anys que li serveix el cafè la mateixa persona.
Avui a la Sagrera, que també pateix la proliferació de les cadenes adotzenades de pseudogranges i forns encoberts, podem comptar amb els dits de les mans els establiments actuals que, al segle XX existien i continuen avui regentats per les mateixes persones, potser altra mena de comerç té més durada en el temps, però en uns i en altres, en les circumstàncies actuals, constitueix una heroïcitat apujar la persiana cada matí.
Joan Pallarès.