10 juny Adéu a un dels pares del Canòdrom

El passat 3 de juny moria a Barcelona l’arquitecte Josep Puig i Torné, als noranta anys d’edat. Nascut a Sarral (Conca de Barberà) l’any de la darrera Exposició Universal feta a Barcelona, el 1929, el vincle d’aquesta figura amb el nostre barri el trobem en el canòdrom Meridiana, obra feta ensems amb l’Antoni Bonet i inaugurada el 1964.

Aquesta instal·lació es va començar a construir dos anys abans, el 1962, i obtingué el premi del Foment de les Arts Decoratives (FAD) just abans d’estrenar-se. Així mateix, la seva singularitat li ha merescut ser catalogat com a Patrimoni Arquitectònic de la ciutat de Barcelona.

El canòdrom va obrir les seves portes el 2 d’abril d’aquell 1964. Per a moltes persones, aquell recinte era un casino per als pobres; un esbarjo en el qual molta gent buscava distreure’s assistint a les curses protagonitzades per llebrers que, cada quart d’hora, provaven de perseguir una llebre mecànica inabastable (o no, perquè alguna vegada algun gos rebel havia corregut en el sentit contrari a l’habitual i havia protagonitzat alguna celebrada anècdota).

Fotografies: Xavier Basiana.

Moments esplendorosos

Durant els anys 60 i 70, el canòdrom visqué moments esplendorosos, en els quals les seves grades s’omplien cada tarda, i els diumenges al matí. Hi havia dies que la tribuna no tenia res a envejar la del camp del Barça, amb personatges que, puro a la boca, consultaven el butlletí diari que s’editava amb tota la informació dels exemplars que participaven en les curses i on se’ls oferia dades tan significatives com el pes actual i el pes de l’última setmana; potser també si en el seu “currículum” hi figurava algun premi o alguna cursa guanyada. Pocs elements, a banda del nom de guerra escollit pel propietari de l’animal, perquè el públic fes les seves apostes: guanyador i col·locat (nom amb què es coneixia el segon a arribar a la meta).

L’emoció arribava quan hi havia tanta igualtat que reclamava la foto finish. En temps analògics, els operaris enllestien el resultat en poc més de cinc minuts, mentre un munt d’apostadors desitjosos de saber si podien celebrar la victòria o bé estripar la butlleta, s’aglomeraven al costat del panell on s’havia d’exhibir la prova fotogràfica que demostrava quin musell havia travessat la línia de meta abans. Els nervis feien que, a vegades, alguns comencessin a picar al vidre si el resultat s’endarreria. Ja no diguem la reacció que es podia produir si el resultat no era l’esperat…

El declivi

En arribar els anys 80, amb la liberalització del joc i l’obertura dels bingos, l’activitat d’aquella instal·lació, que tenia cafeteria, bar i restaurant, anà en declivi. Aquell ambient en què es barrejava l’olor d’orins de gos amb el del fum de tabac barat es convertí en refugi majoritari de friquis que continuaven fiant els seus diners a l’agilitat dels gossos. Cap als anys setanta les butlletes, si no em falla la memòria, eren de 10, de 20 i de 50 pessetes. Els premis eren variables, en funció del nombre d’encertants d’aquella combinació. La incorporació d’un espectacular marcador electrònic a peu de pista, enfront de la tribuna, que informava, en temps real, de l’evolució de les apostes esdevingué un entreteniment més per fer més digerible l’espera entre cursa i cursa, en la qual els “entesos” aprofitaven, també, per observar els gossos que havien de saltar a la pista en breu i “comprovar” si es trobaven en perfecte estat de forma.

Aquest fou un altre dels aspectes que contribuí a l’estigmatització d’aquest “esport”. La sensibilització envers el tracte als animals provocà que, amb el pas del temps, es qüestionés si aquells llebrers estaven sent explotats, si se’ls dispensava la cursa que mereixien… Al canòdrom se’ls tancava en unes gàbies individuals en què pràcticament no es podien moure, a l’igual que quan se’ls transportava a altres canòdroms (com el Pabellón, al carrer Llançà) o a una gossera de Santa Coloma de Gramenet. També en una singular gàbia se’ls tancava a l’hora de la sortida de la cursa. Una gàbia en què cada calaix tenia un color i un número (una combinació de blanc i negre identificava el 6, que sortia pel “carrer” exterior) que es corresponia amb el pitrall que portava cada gos. En passar la llebre pel costat, el sistema aixecava la comporta anterior i els cans, excitadíssims, sortien darrere aquell element blanc que seguia una via exterior de la pista mentre bona part del públic animava els seus favorits a espavilar-se com si els llebrers haguessin de sentir-se esperonats pels seus crits.

Improvisat confeti

En acabar la cursa, la majoria estripava aquelles butlletes, precàriament impreses amb una tinta lilosa, i sense cap mirament n’escampaven els bocins per terra. No eren pocs els que es permetien, des de la tribuna, fer-los voleiar fins a la part de baix, on també es podien seguir les curses i on, fins i tot, s’hi havia habilitat una petita llotja d’autoritats que, cal dir-ho, no tenia ni seient.

El canòdrom Meridiana, que acollí fins a 14 campionats d’Espanya, celebrava cada 12 d’octubre el Derby Español Galguero, que presidia Juan Antonio Samaranch, llavors delegat nacional d’Educació Física i Esports, i que esdevingué el tercer més prestigiós d’Europa, després del que es feien a Irlanda i Anglaterra. La instal·lació aguantà estoicament malgrat els problemes fins al 2006. Des del 1999 era l’únic canòdrom en actiu de tot l’Estat.

Parc d’Investigació Creativa

A partir del 2010, el recinte es començà a rehabilitar per convertir-lo en zona d’oci per al veïnat. Se’n conserva la pista, amb la voluntat que serveixi per a l’entrenament atlètic, i s’hi han instal·lat zones d’esbarjo per a la mainada i, també, elements per a l’estimulació psicomotriu de la gent gran. Així mateix, des del març de 2016 l’edifici acull un Parc d’Investigació Creativa.

Com deia en Josep Puig, que en pau descansi, “L’arquitectura, la bona arquitectura, mai ha d’anar fermada, L’acte de la creació arquitectònica necessita llibertat, amor i… bona voluntat per part de tothom!!

Jordi Vilagut

Fotografies: Xavier Basiana