01 febr. Apaga el llum!

Hola! Em dic Biel i amb la meva germana Laia fa uns dies que hem passat per una experiència molt forta i nova. Una cosa que mai ens haguéssim imaginat; viure sense llum elèctrica. Ara, per sort, ja ha passat i puc tornar a jugar a la PsP, mirar la tele, posar-me a l’ordinador, sentir música i pixar sense fer-ho d’oïda.
Cada tarda, quan el pare arribava de treballar, el primer que ens deia abans i tot que un bon dia i un petó era:
—Apagueu els llums! Tots els llums encesos, semblem la casa dels marquesos!
Aquella cantarella ja s’havia convertit en un clàssic i ja no li fèiem ni cas. El dia que arribava la factura de la companyia de la llum es feia més intensa la queixa amb:
—On anirem a parar! Què s’han cregut! Nens! Si torno a veure un llum encès sense cap raó, us retiraré la paga setmanal i així sereu vosaltres qui pagarà les factures!
Però, passats uns dies, el pare ja no recordava la seva amenaça i a casa seguia havent-hi llum ininterrompudament i nosaltres seguíem cobrant la paga.
Un dia però, en arribar d’escola, la Laia va anar a encendre el llum de la seva habitació i no es va encendre. Jo vaig anar a la nevera per agafar un iogurt i tot era calent i del congelador sortia aigua, vaig anar a posar la tele i tampoc funcionava! Quin drama! Els meus dibuixos preferits de la tarda no els podia veure! La Laia, que és més gran que jo em va calmar i va trucar a la mare.
—Mare! A casa no tenim llum! Saps que passa?
—Laia, hi deu haver una avaria general i no sabem quant temps estarem sense corrent elèctric, hauries d’anar a la ferreteria a buscar espelmes i una bombona de càmping-gas per posar-la al fanal d’anar d’excursió. Agafa diners del calaix dels mitjons del pare. D’aquí no res ja plego i torno a casa. Adéu, bonica, tranquils, que abans que es faci fosc ja serem tots a casa.
—Adéu mare, fins després.
A mi allò de l’avaria general em va fer sospitar, ja que a tot arreu on anàvem tenien llum i no els veia gens amoïnats. Quan el pare va arribar a casa no estava gens preocupat, al contrari, semblava que fins i tot li agradava aquella situació. Allò també em va fer mala espina. Potser no hem pogut pagar la factura? Potser és perquè hem gastat massa llum i com que ens hem passat de la ratlla ens l’han tallada? —vaig pensar.
Vaig posar-me a fer els deures amb el càmping-gas a la taula del menjador amb la meva germana i el meu pare, hi havia un silenci absolut. Al meu voltant només hi havia foscor, quan anava al lavabo agafava l’espalmatòria i mirava d’anar a poc a poc, ja que l’espelma només il·luminava els meus passos i si corria massa, s’apagava. Sort que la cuina és de gas i el pare i la mare van poder fer el sopar.
Mentre sopàvem, la mare i el pare ens van explicar que la companyia havia comès un error i que en uns dies tornaríem a tenir llum. Els havien advertit que no podíem fer tant dispendi, que si tothom fes el mateix consum que nosaltres, necessitaríem una central nuclear a cada cantonada, (els pares van exagerar). Va ser bonic sopar tots quatre amb aquella llum tan fluixeta que convidava a la reflexió en veu alta i la confessió fàcil; tots vam parlar d’allò que ens amoïnava, de les coses que més ens agradaven i de les que ens agradaria fer. La Laia volia fer un viatge a Rússia amb el tren transsiberià, la mare tenia ganes de fer un curs de micologia, ja que li feia ràbia no saber si els bolets eren bons o dolents quan els trobava al bosc, el pare volia tenir temps per fer maquetes i jo volia que tornés el llum per poder jugar a la play, quines ganes en tenia! Feia mesos que no hi jugava i ara que no podia, ara ho volia amb més força que mai!
La mare va venir a acotxar-nos, era fosc i només la candela il·luminava les ombres, tot tenia un caire diferent de l’habitual. La mare es va adonar de la meva poca seguretat i ens va explicar un conte. Que en feia de temps que no ens n’explicava cap! Ens vam adormir abans que acabés d’explicar-lo i l’endemà seguíem sense llum. Com que no hi havia electricitat, l’escalfador d’aigua no escalfava i ens vam dutxar amb aigua freda, els ais i uis se sentien per tot el veïnat! Quan vam tornar de l’escola seguíem sense llum!!
Com que no anava la rentadora, la mare ens va demanar que l’ajudéssim a rentar la roba a la banyera que faria de safareig, quina feinada! Rentar la roba a mà. La mare ens va explicar que una besàvia seva havia sigut bugadera, buga què? vam fer la Laia i jo. La mare ens va contar que les bugaderes eren les dones que rentaven la roba de la gent rica de Barcelona. La gent no tenia aigua corrent a les cases i havien d’anar a les fonts públiques, als banys públics i rentar la roba als safarejos públics, que eren com grans basses on l’aigua corria constantment, els que tenien més anomenada eren els d’Horta. Vam estendre la roba tan escorreguda com vam poder car l’assecadora tampoc anava!
La Laia aquell dia sí que va rondinar, ja que havia de fer un treball i necessitava un ordinador. La mare li va deixar el seu portàtil però, com que no tenia prou bateria, de seguida va haver de plegar. La mare va recordar llavors que ella guardava un artefacte d’abans que existissin els ordinadors, la màquina d’escriure! Una Olivetti de color blau cel que pesava com un mort i que les tecles s’enfonsaven i que quan t’equivocaves hi posaves un paperet blanc que permetia corregir, però que quedava francament molt brut i malament. Aquí la mare es va compadir de la Laia. Va fer petar els dits i va treure els seus dots de mecanògrafa: mentre la Laia dictava la mare escrivia amb una rapidesa vertiginosa sense treure les mans del teclat. El més graciós era que quan arribava al final de cada frase, empenyia una palanca perquè el paper pugés amunt i poder seguir al paràgraf següent fent sonar un timbre amb un plinc!
Vam sopar i, com que no hi havia cap aparell per entretenir-nos, vam anar a dormir, com va dir el pare:
—Au! A dormir com les gallines!
Jo li vaig preguntar que per què com les gallines, i el pare em va explicar que les gallines dormen just quan el sol s’amaga i es lleven quan es pon, per això ara les granges les enganyen amb llum artificial i així fer que ponguin els ous quan els grangers volen.
Tot allò començava a ser molt pesat. Vam haver de llençar els aliments que encara hi havia a la nevera i al congelador, per sort no hi havia gran cosa, ja que la compra grossa de queviures no l’havien feta encara. El pare va aprofitar per netejar la nevera i deixar-la a punt per quan tornés el llum, beneït llum! Com el trobava a faltar…
L’endemà el pare estava molt content i ens va despertar amb un:
—Ja tenim altre cop llum!
Vam saltar del llit i com si no fos veritat vam engegar i apagar els interruptors i amb una alegria desmesurada li vaig dir al pare:
—A partir d’ara quan surti d’un lloc apagaré el llum! —vaig apagar el llum del lavabo i vaig sentir un crit que deia des de dins:
—El llum! —I tots vam riure.

Núria Picornell