21 febr. Apunts per a una història del barri de La Sagrera
Al numero 0 del Tot Sagrera a l’abril del 1982, sortia publicat l’article que reproduïm i que signava, el llavors rector de la parròquia del Crist Rei, Mossèn Joan Oriol Riera, càrrec que va ocupar del 1967 al 1982.
Amb aquesta publicació, volem reivindicar la tasca que Mossèn Oriol va fer en la seva llarga estada a la Sagrera. Ell fou qui va portar l’esperit del concili Vaticà II, que a més dels canvis en la litúrgia, suposava obrir finestres i impulsar un programa de renovació de l’església que fes possible una correspondència més fluida entre l’església i el mon. Això ho va aplicar a La
Sagrera, interpretant quins eren els reptes i les necessitats d’una societat canviant, en un entorn polític advers.
Va morir al 1991 sent rector de la parròquia de Ntra. Sra. De la Bonanova, on el van destinar després de la seva llarga i profitosa estada a la parròquia del Crist Rei.
Aquest article que La Sagrerina torna a publicar al cap de 38 anys, on es veu la seva inquietud per conèixer la història del lloc on estava fent la seva tasca pastoral, voldríem que servis d’homenatge cap a la seva persona i a l’obra que va fer i que obris les portes al reconeixement que es mereix.
ARTICLE TOT SAGRERA. Abril 1982.
APUNTS PER A UNA HISTÒRIA DEL BARRI DE LA SAGRERA
El barri actual, de les vies del tren fins a Concepció Arenal i del carrer d’Esproceda i les casetes sindicals fins a la Riera d’Horta i el carrer de Rovira i Virgili (ENASA) data només del segle passat. Durant segles havia estat terres de cultiu, conreades per diverses masies com ara Can Cascante i Can Massades, que pertanyien a l’antic municipi de Sant Martí de Provençals, fins que aquest fou agregat a la ciutat de Barcelona el 1897. Sant Martí fou durant gairebé deu segles un poble rural que s’entenia des del mar (actual barri del Poblenou) fins als turons del Carmel i de la Rovira en el sentit nord-sud; i des del raval de Ribera (i després de la Barceloneta) de la ciutat emmurallada de Barcelona fins a la Riera d’Horta (límit secular amb Sant Adrià del Besos i Sant Andreu de Palomar) en el sentit oest- est. Es tenen notícies documentades de Sant Martí a finals del segle X. En el segle XI la seva església -que no era encara el temple actual més tardà- depenia de Sant Andreu de Palomar i poc més tard de Santa Maria del Mar de la ciutat comtal.
El segle XVIII comença una transformació profunda d’aquell municipi bàsicament rural. Primer s’hi instal·laren els anomentas “prats d’indianes” (a la part baixa de Sant Martí hi havia hagut sempre molts prats d’indianes eren terrenys on s’imprimien aquestes teles a l’aire llure. Després, quan vingué la industrialització, a principis del segle XIX, la part baixa del municipi s’anà cobrin d’indústries més modernes que anaren afavorint la reació al seu entorn de nuclis de població obrera, com el Poblenou, La Llacuna, el Clot i La Sagrera. Així, de municipi rural que havia estat durant segles, Sant Martí de Provençals es convertí en un conglomerat de barris obrers durant el segle passat. La Sagrera, com hem dit, era un d’ells.
El nom de La Sagrera corresponia al grup de masies que es congregaven entorn de l’església parroquial (com en altres poblacions de tot Catalunya). Aquest temple, obra gòtica tardana del segon terç del segle XV, continua avui essen parròquia que conserva al seu voltant algunes de les antigues masies. Des del barri actual de La Sagrera s’hi accedeix per mitjà del pont dit del Treball, anteriorment de Sant Martí, que travessa les vies del ferrocarril a Girona i França. Ara bé durant el segle XIX, el creixement d’un nucli de cases que existia al llarg de la carretera del Vallès (actual carrer Gran de La Sagrera i de Sant Andreu) entre el Rec Comtal i la Riera d’Horta, situades les dites cases just al nord de l’antic nucli rural de temple i masies, feu que aquest últim perdés importància. Tant que fins que perdé el seu nom original i passà a anomenar-se Fondo de Sant Martí. En canvi el nucli ja esmenat de la carretera del Vallès -que anava creixent gràcies a la industrialització- heretà el nom de La Sagrera i constitueix la part més antiga del barri actual.
La línia del ferrocarril a Girona, inaugurada el 1854 i més tard la gran estació de mercaderies actual que separen el nucli rural antic i el nou nucli industrial, contribuïren també a donar personalitat pròpia al nou nucli de La Sagrera. L’any 1877 travessà el barri el tramvia de Sant Andreu i el 1882 fou inaugurat el tramvia de vapor de La Sagrera a Horta, electrificat el 1901, i que empalmà el 1885 amb el de Barcelona a Horta. L’any 1911 la Hispano-Suïssa – ENASA des del 1946- inaugurà a l’extrem del barri, tocant a la Riera d’Horta, una fàbrica d’automòbils i camions que arribà a ocupar més de 8 hectàrees. A partir del 1971 aquesta empresa comença el seu trasllat a la Zona Franca. Actualment, per convenis subscrits amb l’Ajuntament, els terrens que queden lliures gràcies a l’enderrocamens successiu de les naus que ven quedant buides passen a pertànyer al comú i s’hi construirà un gran parc urbà.
Altres indústries que han estat característiques de La Sagrera són la fàbrica de filatures de Fabra i Coats, la de catifes dels comtes de Sert, la de blanc d’Espanya (Nevin) desapareguda fa temps, però les terres corrosives de la qual encara creen problemes a la plaça dels jardins d’Elx i al subsòl del temple parroquial. Cal esmentar també una fàbrica de capells dirigida per italians, que origirà la instal·lació al barri de famílies italianes (p.e. Els Luchetti); els taller de la RENFE, els del metropolità i molts altres de petits que han dunat durant anys a la barriada una fesonomia obrera molt característica. Cap els anys 60, conseqüència del “boom” econòmic d’aquessa època, i de l’arribada massiva d’immigrants, però, els rebé el barri cap els anys 20 i s’instal·laren al passatge de Coello. I la primera construcció d’habitatges populars la feu cap els anys 40 l’Obra Sindicals dels Hogar. Encara que amb greu deficiències d’edificació aquestes casetes sindicals, com se les anomena avuí, són un exemple del que hauria pogut ser el barri si el desgavell urbanístic de la Dictadura no l’hagués malmès. En el capítol d’habitatges i d’immigració cal mencionar les barraques de La Perona i del Rec Comtal (aquestes darreres enderrocades cap l’any 69).
La parròquia de La Sagrera té per titular el Crist Rei. L’any 1920 es comprà un terreny amb vista a l’edificació d’un temple. Mitjançant diverses permutes aquest terreny arriba l’any 1923 a tenir l’actual configuració i l’any 1924 el bisbe Guillamet posa la primera pedra del temple que no serà acabat juntament amb la rectoria fins l’any 1932, en plena República. La seva inauguració es va fer el 22 de maig del mateix any i acualment s’està celebran el cinquantenari d’aquell fet. El juliol del 1936 el temple i la casa rectoral foren cremats i després el temple serví de magatzem fins que, acabada la guerra civil, es reconstruí i començà a ser utilitzat de nou a partir del 1940. També a principis dels anys 40 es construeix una escola popular en els terrenys parroquials que donen al carrer de Martí Molins. A partir de l’any 1955 a l’esquerra del temple es construeix l’actual edifici del Centre parroquial, entitat que existia a partir de l’any 1940 i que havia ocupar altres locals del barri. Clausurada l’antiga escola parroquial a principis dels anys 70, els locals del Centre acullen actualment una Escola parroquial especialitzada per a nens amb deficiències mental lleus.
Des de l’acabament de la Guerra civil fins a la inauguració dels locals de l’Associació de veïns al carrer de Josep Estivill i a la recent construcció del Centre Cívic del carrer Martí Molins, l’esmentada parròquia del Crist Rei ha estat l’únic centre cultural i associatiu que ha pogut existir al barri, quan, entre els anys 33 i 36, n’existien 7 ó 8. En els locals del Centre parroquial hi havia d’haver pel maig del 1971 la primera sessió de la il.legal Assemblea de Catalunya. La policia franquista, però detectà l’intent i el feu avortar. És pels motius esmentats de manca de centres cívics i culturals que l’any 1972 naixia als locals parroquials, únics que gaudien d’una certa immunitat durant la Dictadura, l’Asssociació de Veïns de La Sagrera que des d’aleshores no ha parat de treballar per donar al barri una fesonomia més humana i acollidora. Les seves diverses vocalies han anat reivindicant davant els successius ajuntaments i organismes de govern una llarga sèrie de millores: construcció d’escoles, centres sanitaris, asfaltat i il·luminació de carrers, construcció de places, instal·lació de semàfors i altres medis de protecció dels peatons, etc.
La Sagrera ha arribat aquest darrers anys a adquirir una certa conciència de barri, gràcies a l’Associació de Veïns i a la Parròquia. La Festa major, que se celebra a final de novembre, entre las del Clot i Sant Andreu, esdevé cada cop més una mostra de vitalitat i de convivència joiosa. El nombre d’habitants deu rondar actualment els 60.000. Com que la construcció de nous habitatges ha quedat bastant frenada per la manca de terrenys edificables sembla que aquesta xifra s’anirà mantenint a partir d’ara.
Josep Oriol (Rector)
Foto: Xavier Basiana. Març 1983