10 ag. Ara sempre penso que pot ser serà l’últim instant

Al març del 2020, a les portes de la primavera, va arribar l’estat d’alarma i el confinament. Paraules que ara malauradament ens resulten tan quotidianes i ens dominen, però són mots que han trasbalsat les nostres pors i els nostres sentiments més profunds.

Era novembre de 2019. Aquell diumenge al matí vaig anar al centre sociosanitari de Llevant, a Tarragona, on tenia un bon amic ingressat; portava dies i hi anava sovint. Aquell festiu vaig marxar especialment trista perquè, fora de la seva habitació, la meva conversa amb un ésser que li era molt íntim ja se centrava sobre un possible poema pel seu comiat. Tot i així, amb l’amic que se n’anava vam riure i, sembla rar dir-ho, però tot i la situació vam estar molt bé.

Quan vaig marxar vaig veure que encara em donava temps d’arribar a un vermut que havia organitzat una amiga meva al port esportiu. Arribava tard, però sabia que a ella li faria il·lusió. De camí, vaig parar un moment a casa per agafar un llibre meu que li volia regalar a ella i al seu company. Vaig ser rebuda amb molta alegria i em vaig quedar una llarga estona. Hi havia bon ambient i aquesta persona amiga em propiciava una molt bona estada, encara que jo no coneixia a la resta d’amistats que havia reunit. Ella feia temps que arrossegava també una malaltia, però semblava que ho portava força bé i estava molt contenta explicant-me que pocs dies després marxava de viatge amb el seu company i els seus dos fills.

Quan la vaig veure amb aquell entusiasme, vaig pensar que es trobava bé i anava superant la malaltia. Poc em podria esperar que aquell diumenge seria l’últim cop que estaríem juntes. Va poder gaudir d’aquelles vacances, però després del retorn no va viure molt més. En acabar la cerimònia al tanatori vam brindar com ella volia i em van comentar que aquell vermut i el posterior viatge havien estat la seva manera de dir adeu.

Així que sense saber-ho, aquell diumenge de novembre casualment va ser la darrera vegada que vaig veure al meu amic i a la meva amiga. El primer va morir aquell mateix novembre i ella al desembre, però ja no vam coincidir; pel mig jo vaig tenir un petit problema de salut i era recomanable que no anés als hospitals. Sempre he estat feliç de pensar que va ser un encert arribar tard a aquell vermut i gaudir-ne, perquè no podria imaginar-me que seria l’últim instant. Igual em va passar amb l’amic. Curiosament, aquella visita al sociosanitari va ser molt més llarga de l’habitual, perquè no el volia atabalar; jo feia intents de marxar, però a la seva manera, ell em retenia.

Llavors jo tampoc sabia que, mentre ells morien d’altres malalties, la Covid-19 estava a punt de canviar per sempre més les nostres vides. Al març del 2020, a les portes de la primavera, va arribar l’estat d’alarma i el confinament. Paraules que ara malauradament ens resulten tan quotidianes i ens dominen, però són mots que han trasbalsat les nostres pors i els nostres sentiments més profunds.

Els millors moments compartits

La Covid s’ha anat estenen, i sembla que ha vingut per quedar-s’hi. Mentre s’intenta minimitzar els seus efectes, anem perdent més éssers estimats, sigui per aquesta o altres malalties, situacions en tots els casos que han colpit els nostres cors i les nostres emocions. En aquest context, quan algú pròxim a mi ha traspassat, penso en els millors moments compartits. També ho faig sovint amb els amics i amigues incondicionals amb els quals ara no em puc trobar. En fer memòria sempre tinc un somriure als llavis i un sentiment de felicitat per haver gaudit, sense saber-ho, del que seria aquella darrera trobada, en alguns casos per sempre més i, en d’altres, per molt de temps.

D’aquesta trista manera he après a valorar més que mai les amistats autèntiques, sobretot les que em donen pau i tranquil·litat, i ara no perdo l’oportunitat de gaudir-les, perquè a dia d’avui sempre penso que, en les relacions humanes o en altres aspectes de la vida, per malaltia o per qualsevol altre motiu, pot ser serà l’últim instant.

Cinta S. Bellmunt