21 set. Avui 3 anys de Sortim al pati

Sortim al pati
Per Susagna Caseras

Confiança
Setembre 18, 2020 Sortim Al Pati

La Clàudia i en Pol van caminant per un dels carrers del centre de la ciutat. Van sense pressa, xerrant i bromejant. Tots dos estan de vacances i han sortit a fer unes compres. Junts.

La Clàudia recorda quan, no fa pas massa temps, el seu fill en plena confusió adolescent, no volia sortir mai amb ella, ni a comprar, ni a passejar, ni a res. Aleshores, tampoc era massa xerraire i semblava que calia treure-li la informació amb desembussador. Ara, en canvi, és un jove encantador, atent, divertit, simpàtic i bon conversador.

La Clàudia està pensant tot això mentre passegen pel centre, carregats de bosses, bromejant i rient, i arriba a la conclusió que, gràcies a la seva tasca de mare i també als mèrits propis d’en Pol, aquest s’ha convertit en una gran persona.

Plena d’orgull, la Clàudia mira i somriu al seu fill, i celebra poder parlar de tot amb ell i poder-hi confiar plenament, ara que ja no és un nen.

Pel camí, es van creuant amb persones a les quals miren d’esquivar, per respectar sempre les distàncies socials de seguretat, i amb les que creuen breus mirades, per tal de seguir el seu camí sense problemes.

Un cop més, en Pol s’aparta una mica per deixar prou distància a l’home que ve de front i la Clàudia el segueix en el gest. Les mirades de l’home i la Clàudia es creuen uns segons, però ella es queda clavada en els seus ulls, que no li responen de cap manera. L’home segueix el seu camí, però la Clàudia es gira i l’acompanya una estona amb la mirada. Quan reprèn el pas, sembla realment trasbalsada.

– Passa alguna cosa, mare?

– El conec, de fa molts anys, però ell no m’ha reconegut. Tan malament he envellit?

– Què va mare? – riu en Pol – estàs fantàstica! Però amb les maleïdes mascaretes no és fàcil reconèixer la gent. I més si fa anys que no us veieu.

– Jo l’he reconegut de seguida!

– Potser ets millor fisonomista que ell. O potser la confosa ets tu.

– No, no. Era ell, però vaja, no importa.

– Sí mare, sembla que sí que t’importa. T’has entristit.

La Clàudia pensa que no és tristor el que sent. És, més aviat, decepció. Durant anys ha imaginat aquest moment, que la vida els portaria a creuar-se novament, i l’havia visualitzat de mil maneres diferents (alegre, trist, tens, sorprenent, emocionant, nerviós, cruel …) però mai havia imaginat un no res, com el que ha estat. Ell no l’ha reconeguda!

En Pol veu la seva mare tan capficada, que insisteix:

– Mare, encara el veig des d’aquí. Si t’has de sentir millor, anem a trobar-lo. Confirma que és ell. Saludem-lo. Però, qui és?

La Clàudia pensa una resposta fàcil, com dir que no val la pena, que potser és ella la confosa, que fa molt de temps, que segueixin el seu camí i continuïn comprant i rient. Però li venen al cap els pensaments que tenia fa un moment, sobre la complicitat creada amb el fill en els darrers temps. No serà ella qui trenqui ara el vincle de confiança. I amb un fil de veu i amb tota la por pel que aquesta frase pugui comportar, li respon:

– És el teu pare.