03 nov. Carta de la Mel, estudiant d’Erasmus a Berlín, a un amic barceloní

“Dunkel ist das Leben, ist der Tod” (fosca és la vida, i també la mort…)

“Col·lega, amic que ara mateix et trobo a faltar:

Em veig ara tot just tornant de la Berliner Philharmonie, a Berlin-Tiergarten, a deu minuts a peu del nostre apartament. En aquest edifici singular, asimètric, amb una sala de concerts principal en forma de pentàgon, avui he sentit Das Lied der Erde, El Cant de la Terra, de Mahler, que tant ens va agradar fa pocs mesos.

Figura’t, doncs, que he estat caminant per Tiergartenstrasse amb el cor en silenci, encara amb la màgia tèrbola de la simfonia del geni alemany. La directora de l’Orquestra ens havia avisat que quan s’acabés la darrera nota, si us plau, que deixéssim passar dos minuts en silenci total, sense aplaudir. Ha estat impressionant!

El meu cor es troba en silenci i entristit i noto un cert entumiment del cos potser perquè no m’he abrigat prou. No m’acostumaré mai a aquesta tardor berlinesa que ja quasi és de clima hivernal: no crec pas que aquesta nit passem de set o vuit graus al carrer.

Que diferent de la placidesa d’un vespre d’octubre al passeig de les Acàcies, a tocar de la nova estació de la Sagrera!

Total, que la meva tristesa ara sintonitza amb la melancolia d’aquesta peça mítica de Mahler que ja vam sentir a l’auditori de Glòries, la primavera passada, justament quan ens vam conèixer, estimat Marc.

T’haig de confessar que, en part, va ser per aquest motiu que vaig encarregar l’entrada, una de les darreres que quedaven, a aquest auditori de Berlín.

Ja sé que no t’agrada gaire llegir. Però hauràs de fer un esforç si em vols entendre i estimar millor.

Amb aquesta detallada carta (em consta que en faràs l’ús adequat, com a bon amic que ets), et confio aquest llarg manuscrit sobre el meu passat. Segur que sabràs apreciar-ne l’interès. Així, quan, després de Nadal, vinguis a Berlín, a l’apartament que hem llogat jo i la Berta, amb les dues mitges beques que ens han donat, ja em diràs  tot allò que hagis de dir de tota aquesta història on et faig avinent prou de coses sobre el meu trauma d’infància.

Tu no en sabies res, de tot plegat, però a partir d’ara la meva ànima serà per a tu com un llibre obert. O quasi.

No se m’ha acudit res millor que organitzar tot el que et referiré com si fos una pel·lícula. O millor com una sèrie. No sé si me’n sortiré gaire.

Tal com em tens aquí davant, vull dir tal com m’exposo, gairebé com em despullo, em penso que et faràs ben càrrec que soc per força una noia amb molta i molta resiliència, feta a prova de trencament per xoc.

El fardell que duc al damunt és considerable, negre i tràgic, però la meva psicologia és de girar full i d’anar endavant sempre.

Després de l’assassinat de la mare, en un cas -com vas sabent- de llibre d’això que han batejat com a violència domèstica, vaig tenir la sort de ser adoptada al capdavall pels que considero ara el meu pare i la meva mare, adoptius, però mare i pare al cap i a la fi. 

Abans, però, havia passat per una breu fase de molt patiment, excessiu per l’edat d’una nena petita.

En poc temps havia passat tot el que va passar. Però el buit immens de l’absència de qui ho havia estat tot per a mi el va cobrir gairebé immediatament la meva mare actual, tan sol·lícita i afectuosa  des del primer moment.

L’any següent de la tragèdia va ser dur, entre, tot primer, el confinament,  les rebrotades de la pandèmia, les mascaretes i els grups bombolla. Va ser duríssim. Plovia sobre mullat.

Jo havia passat a viure a ca la mare adoptiva, al passeig de les Acàcies. El pis era gran, però em delia per sortir i per tocar els arbres de l’avinguda.

Vaig agafar la primera depressió de la meva vida. Prou que els pares adoptius ara feien mans i mànigues per escoltar-me, acompanyar-me, abraçar-me,  deixar que plorés, que cridés, que tragués tot el que portava a dins. Ells m’acompanyaven i ja estava avisada, també per l’escola, que aviat em vindria la regla. Aquesta em va venir en plena florida de la depressió amb brots d’angoixa.

Acabat, l’adolescència es va ensenyorir de mi. S’havia fos (va costar!) l’alarma del virus. Jo vaig tenir la sort de tenir dos anys seguits molts bons mestres i em vaig animar en els estudis. Gairebé m’hi vaig refugiar. Destacava en tot.

Sinó que al final del batxillerat, l’estrès de la tria de carrera em va provocar un fort col·lapse emocional, que va acabar en diverses depressions. Des d’aleshores la depressió fins a dia d’avui em visita regularment. I molt severament.

Sé molt bé que no me’n puc pairar.

Em falta fons: el fons que em donava la mare morta. I, a l’inrevés, em sobra el forat negre: el forat negre del pare abusador, criminal i desgraciat, amb el qual, malgrat l’horror, no puc menys que identificar-me de vegades. Síndrome de Stockholm?

Quan em trobo en aquesta situació de misèria intento recórrer, per utilitzar un símil, a la pràctica de la gimnàstica del salt sobre la lona que em va ensenyar la psicòloga a qui em van derivar ara farà nou anys, la Marina Riudací.

Em converteixo aleshores en una mena d’ acròbata de circ que és capaç de remuntar-se  cap amunt, amunt, des de la xarxa, i que, a còpia de fer-ho, esdevé de goma.

Que sap sobreposar-se al desànim i a la pena més pregona i agafar-se a les barres altes de l’esperança.

La Marina comparava la meva trajectòria de desemparament amb la situació dels infants refugiats, víctimes innocents de la fam i de les guerres dels nostres dies. Deia que a mi em calia una teràpia de xoc i que el cor fort venç la malvestat. Ara recordo que més d’un cop em deia coses com  “a carn dura, dent aguda” o “a la tristor, punyalades, i a la panxa, botifarres!”.

*****

Mentre et vaig escrivint tot això davant del finestral que dona al carrer, a poc a poc i amb bona lletra, penso en com em trobaré d’acomboiada quan siguis aquí.

Ara mateix veig passar un estol de gent amb bicicleta. A Berlín avui dia hi ha més bicis que cotxes. És fantàstic! Ja veuràs quines passejades farem pedalant per aquesta part. Tu que dibuixes,  un dia et duré al  museu d’estampats i dibuixos i quedaràs bocabadat. Un altre dia veuràs, igualment per aquella zona, el museu de les SS, dit “Topografia del Terror”, també molt a prop de la plaça Potsdam.

Ah, i et faré conèixer un parell o tres de guinguetes, una d’elles sudanesa, on fan un falàfel que t’hi lleparàs els dits.

Sense més, Marc, que avui em faltes de valent, rep la meva abraçada sostinguda.

Mel”

Pere Solà i Gussinyer