26 març Com seria sense?

Ara que ha arribat la primavera és quan els parcs i jardins tenen l’oportunitat de mostrar la seva cara més alegre i acolorida, gràcies a la floració i a què la natura recupera els colors més vius i l’aspecte més esclatant. Els japonesos es troben entre els jardins més admirats del món. El més important es troba a Kobe, una ciutat que al seu dia l’ajuntament de Barcelona decidí incloure al nomenclàtor atorgant-li un carrer a La Sagrera, just al davant de la biblioteca Marina Clotet.

El carrer de Kobe, de fet, podria qüestionar-se que sigui un carrer. De fet, és una zona que les autoritats municipals considerarien verda, per on no circulen vehicles (més que alguna esporàdica bicicleta o algun patinet)… ni gairebé vianants. És un carrer que difícilment trepitges si no és per anar a la biblioteca. Però també pot ser que el freqüentis si tens un gos, perquè gosaria afirmar que en cap altra zona del barri no he vist tan alta concentració canina en relació a la presència humana. La majoria de vegades que m’he adreçat al principal fons bibliogràfic de La Sagrera he comprovat que aquesta zona ha esdevingut un lloc prioritari per a l’esbarjo d’aquestes mascotes; la qual cosa, a la vegada, provoca que altres potencials usuaris en siguin directament expulsats, com per exemple la canalla, un col·lectiu cada cop més “rara avis” en els parcs del nostre entorn.

Una reflexió sorgida d’una zona veïna

Amb la sort de pensar que les vegades que he trepitjat aquest carrer sense que els meus peus no hagin trobat quelcom més tou del desitjable, em podria preguntar com haurien estat els “jardins” de Kobe si algú, bàsicament aquells funcionaris que projecten a distància sense trepitjar el territori, hagués tingut una altra visió d’aquesta zona. La qüestió, tanmateix, me l’he plantejada després d’una altra que em sorgí a partir de la reflexió d’uns altres veïns, pròxims a aquesta àrea i queixosos per les suposades molèsties que els provoca la Nau Bostik.

Els respectables crítics al·ludien a sorolls provinents d’aquestes instal·lacions amb motiu d’algun concert esporàdic o de la qüestionable estètica que presenta aquest recinte. Òbviament, ells millor que altres persones que no conviuen amb aquest espai en deuen conèixer els contres de residir al costat de la Bostik. Tot i això, i des de la meva absoluta independència respecte a aquest equipament del barri, sí m’agradaria convidar-los a pensar com seria aquest racó de barri, com seria el seu entorn i com seria La Sagrera sense la Nau Bostik. O, si ho voleu, com seria aquest àrea si, al seu dia, no hi hagués hagut una iniciativa per repensar aquest espai i recuperar-lo per al barri com a factoria de innovació cultural. Què hi hauria a la zona? Seria millor? Seria un espai més segur? Més net?

Els avantatges d’haver recuperat aquest espai

La imaginació pot navegar amb tanta llibertat com els artistes que en els sis anys han intervingut en aquest equipament o hi han exposat les seves obres. Personalment, en el meu exercici de pensar com seria aquell racó del barri sense la Nau Bostik se’m fa difícil creure que fos un lloc transitable i mínimament recomanable. I és per això que els veïns queixosos farien bé de fer un esforç per valorar els avantatges que ha suposat recuperar aquest espai.

El futur de la Nau Bostik no el goso a aventurar. Caldrà veure quin és el grau de compromís de les autoritats municipals per aconseguir que La Sagrera continuï comptant amb un espai de creació com aquest. Si, com la majoria segur que desitja, aquest equipament aconsegueix l’indult requalificador i es manté emmarcat en el que hauria de ser l’estació del tren d’alta velocitat (dels combois, que no de la seva construcció) hi continuarà havent detractors; persones que en qüestionaran l’ús, que en criticaran l’estètica, que refusaran acudir-hi (aquesta és una altra de les paradoxes, de gent que parla sense coneixement, sense haver trepitjat el terreny objecte de les seves valoracions) i que continuaran queixant-se però sense, no ja aportar una alternativa constructiva, sinó simplement sense pensar com podria ser aquell entorn de no existir aquesta instal·lació.

Hi ha molts llocs al barri que no trepitjo gaire; hi ha moltes entitats al barri en les quals no hi participo. Però sé que sense aquests llocs i sense aquestes entitats el barri no seria pas el mateix. Com sé que són aquests llocs i aquestes entitats les que donen autèntica vida a La Sagrera. Com sé que, tant de bo, en el futur puguem comptar amb molts més equipaments i entitats que siguin generadores d’idees, d’art, d’iniciatives, d’interrelació veïnal. Perquè si penso com seria La Sagrera sense les que tenim estic convençut que no m’agradaria.

Jordi Vilagut