14 maig Crònica de l’espardenyer desertor

Sant Llorenç de Cerdans, Vallespir, dilluns, 19 de març de 1878

Soc Pere Puig, per servir-vos. Els soldats em van acabar anomenant “Tinent Sant Pere”, pel motiu que explicaré. Soc un paio més alt que la mitjana, fornit i moreno. He estat oficial de les tropes carlines. Deien, i no és per dir-ho, que m’esqueia molt l’uniforme vermell. Fins que vaig passar a l’altra banda de la frontera.

Ara en aquesta vila pirinenca catalana francesa estic refent la meva vida. M’hi guanyo les garrofes i he començat una relació esperançada. Què més puc desitjar?

Que què més puc voler? Sí, una cosa encara m’ha de passar, i em passarà aviat: que vinguin a veure’m la filla i el net que no conec encara. És ella que ha de venir, perquè jo encara no disposo del salconduit d’indult que vaig demanar al Brigadier Governador Militar de Girona per tal de poder tornar sense ser molestat, quan es va acabar la guerra,.

Des de la terrassa de casa, a la part alta de la vila, estic escrivint aquest relat, tranquil·lament fumant en pipa, mentre veig com es va colgant el sol que fa brillar amb esclat l’imponent Cani- gó, encara ben nevat, mentre a baix, a l’hort, una veïna que treballa al meu taller fa voltar ara mateix amb una maneta de ferro una roda d’un metre de diàmetre que m’he fet instal·lar per filar el cordó que em cal a l’obrador d’espardenyes que he muntat.

Bé. Anem al gra. Abans de la darrera guerra feia d’espardenyer a Sant Jaume de Llierca i quan podia escapar-me de la feina anava a Girona o a Barcelona perquè tenia (i tinc!) una gran passió: la fotografia.

Tant és així, que vaig aprendre per pura afició a fer anar el col·lodió, un nitrat de cel·lulosa dissolt en una barreja d’alcohol i èter. Hi cobria una placa de vidre i, just quan aquesta potinga començava a fixar-se, la submergia en un bany de nitrat de plata. D’aquesta forma la sensibilitzava, vull dir la feia, com us ho diria, reactiva a la llum, per efecte dels halurs d’argent. Tot seguit escorria la placa i l’entaforava en un xassís on no hi pogués passar la llum.

Evidentment, tot això ho feia en una cambra fosca que m’havia fet fer expressament per un paleta. Amb aquest material preparat ja podia fer anar la càmera fotogràfica. No podia perdre temps, calia que la placa fos desenvolupada immediatament en una cambra il·luminada amb llum vermella brillant (el nitrat de plata és insensible a la llum vermella) amb àcid gàl·lic o sulfat de ferro i després unir-se al tiosulfat de sodi o cianur de potassi.

Mireu si és complicada aquesta afició! Però em distreia i em distreu tant!

Aquest laboratori i tot el material fotogràfic de Sant Jaume va ser desballestat i vandalitzat quan vaig haver de guillar a tota pastilla. Els meus àlbums de fotos van desaparèixer. Tot destruït. O robat, com suposo que va passar amb la càmera fotogràfica.

Però el que no han pogut triturar són les bones estones que vaig passar fent preses de paisatges i persones, moments en què m’oblidava de la meva desgràcia. Tant és així que quan m’he instal·lat a Sant Llorenç, així que he pogut m’he fet portar de París una càmera Carpentier-Pattou, tot un luxe!

En qualsevol cas, és evident que l’afició fotogràfica no em feia bullir l’olla, és clar, en canvi les espardenyes sí. I molt, des que vaig tenir muntat l’obrador amb uns quants treballadors, a banda del viatjant que treballava per a mi, de Sant Joan les Fonts.

Vidu des que la filla va néixer (la dona va morir de part) i sense altres obligacions familiars que tenir cura de la Josefina, he fet un munt d’estalvis. Justament els que tenia entaforats a les golfes de la casa del molí vell i que vaig decidir anar a buscar entre pluja i neu fa un any i dos mesos, en ple hivern, jugant-me el tipus de valent, perquè com a pròfug podien detenir-me.

Jugant-me’l sí, perquè vaig anar a peu des d’on visc ara, a Sant Llorenç de Cerdans. Va ser esgotador, però ho havia de fer. Vaig esmerçar-hi gairebé dos llargs i durs dies sense gairebé dormir, travessant l’Alta Garrotxa, entre muntanyes i boscos, per Sant Aniol i Sadernes fins a Sant Jaume de Llierca. Tot ho feia de nit. El perill que algú em reconegués i em denunciés era gran.

No va ser, afortunadament, el cas.

Per sort, sí que vaig poder anar de tornada fins a Sadernes en la tartana del fidel Jordi Mas, l’antic viatjant meu d’espardenyes, amb el cofre dels estalvis i un petit bagul amb pertinences. A mig camí de tornada, a l’hostal de Sadernes, vaig poder comprar un matxo i, gràcies a això, vaig acabar arribant, ben sa i estalvi, a Sant Llorenç amb les preuades pertinences.

La caminada final amb el mul que em traginava el petit, diguem-ne, tresor, hagués transcorregut prou plàcida, si no hagués estat per un assalt que vaig patir de dos lladres. Sort en vaig tenir, en aquell tràngol, de la carabina “Orbea Hermanos”, sistema Remington, que havia afanat a un membre del batalló dels Voluntaris de la Llibertat abans de desertar. Aquella arma va dissuadir de forma contundent aquells malfactors, que van guillar cames ajudeu-me quan vaig començar a disparar.

Després de l’ensurt, hi vaig estar, en aquesta incursió obligada per recuperar els meus estalvis, encara tot un dia, fent parades per esmorzar, dinar (a la Menera), berenar, sempre a un ritme tranquil i gaudint dels paisatges de l’Alta Garrotxa. Ara ja no hi havia pluja ni neu. El jorn havia vingut tan fred com assolellat. *****

Prossegueixo la història. Tot va començar quan el meu viure normal es va veure brutalment sacsejat per aquell succés tan imprevist i terrible que us referiré tot seguit.

L’endemà d’aquell fet fatídic que em va separar de la filla, vam tocar el dos immediatament. La meva vida estava amenaçada i també la de la Josefina, Pepeta que li dèiem, com també li havíem dit a la meva muller.

Després, onsevulla que hagi estat, he mirat de saber què feia. Però no li he escrit fins fa poc per no comprometre-la.

Soldats meus em van dir, poc abans de penjar l’uniforme, que s’havia col·locat molt bé de ma- jordoma major a cals Escatllar Cabanes, els del palauet del carrer de Ciutadans de Girona.

Hisendats ennoblits, gent distingida però no ostentosa, segons que tinc entès. Saber llegir i es- criure i saber de comptes segur que l’ha ajudat molt, veient el que ha passat. Més cap aquí, he estat assabentat que l’hereu dels Escatllar Cabanes, un conco coix i solitari, rata de biblioteca i fura d’arxius, va demanar -fet ben insòlit- ja fa un any a mon germà sabater, en absència meva, la mà de la Pepeta i que aquesta, fa tres mesos, m’ha fet avi d’un Peret!

Tot ha anat tan ràpid! Aquest matrimoni va causar sensació entre la gent bé de Girona, a la qual va costar molt pair que un hisendat ennoblit, un ric de tota la vida, es casés amb una plebea, filla d’un espardenyer. Aquest hereu, ara gendre, el coneixeré aviat, ara quan vingui a veure’m la filla. Tothom el té per un savi que viu al seu món i que no té gens en compte les convencions socials. Escriu a la premsa republicana i és d’una societat catalana que busca restes arqueològiques i que més d’un cop a l’any es troben per explicar-se troballes.

Finalment li he pogut enviar, a la noia, aquest relat de vida que teniu davant dels ulls, amb un afegitó referit al fet que tinc pendent de donar-li una dot amb una part dels diners que vaig recuperar de Sant Jaume. Prou que sé que ara no ho necessita perquè té una posició, però em fa il·lusió fer-ho.

Abans d’això no li havia pogut expressar la pena que duc a sobre d’haver marxat de tan mala manera i que després no ens hàgim vist més. Ara que tot ha passat he fet per tal que conegui com he viscut aquests tres llargs anys. I sobretot li he pogut contar, amb aquest relat, allò que em cremava!

Tenia tanta necessitat de confessar-li allò que va fer encara més horrible el que succeí aquella tarda fatídica, allò que ens separà i que em va fer desaparèixer tots aquests anys del seu món! Quan vaig guillar a correcuita van canviar de cop i volta tots els meus plantejaments i con- viccions. A mi tant se me’n donaven fins llavors uns i altres, liberals o dinàstics, progressistes o demòcrates, burgesos o obrers. No tenia idees fixades. Tenia altres preocupacions, altres dèries.

No és que no hi pensés i que no sabés que, un moment o altre, hauria de prendre partit, sen- zillament perquè m’hi veuria obligat, però no tenia gens clar cap on. Es pot dir que em movien sentiments ben contradictoris: amb el cap estava amb els uns però amb el cor anava amb els altres, sinó que els esdeveniments em van forçar a triar de forma sobtada, com us explicaré.

Poc em vaig passar als carlins per convicció, com ha estat el cas de molts monàrquics. No, i ca! Jo em sentia i em sento republicà, però en aquell moment em vaig veure empès a escollir els que em salvarien la vida, no els que me la llevarien.

Recordareu que ja feia dos anys que havia començat la guerra civil, des que Carles VII havia cridat el poble a la revolta contra Amadeu de Savoia i en portàvem un des que s’havia proclamat la República. La guerra dinàstica anava forta, després de l’acció d’Oristà, el juny del 1873 i la batalla d’Alpens un mes després, quan les forces d’en Savalls van vèncer la columna liberal del brigadier Cabrinetty

Tot i haver estat pel que havia estat (què podia haver fet, si no?), la persona que vaig matar d’un impuls tan irrefrenable com cec era un oficial. Si tu vols, un càrrec de poc rang, però al capdavall un oficial del govern. Concretament el caporal d’un escamot de dotze regulars. Per molt menys que això podien perfectament afusellar-me.

I per això exactament, i no per res més, me’n vaig anar directament a buscar els altres, els de l’altre bàndol. Amb poca convicció, segur. Però sabia que així almenys podria defensar-me.

Em van rebre, no cal dir-ho, amb els braços oberts: això d’haver pelat un oficial enemic era per a ells un atot de primer ordre, un mèrit indiscutible. Poc els va interessar saber ni les circumstàncies ni les motivacions del meu crim.

Després vaig fer totes les campanyes carlines entre 1874 i 1876.

Aviat em van ascendir. Hi va fer la meva valentia i sang freda, i també la meva edat: inspirava respecte, jo, ja que podia ser el pare de molts reclutes.

Però encara no he relatat el fet fatídic.

Va passar de la següent manera: quan vam haver acabat de treballar aquell dia, jo, els sis tre- balladors i també l’aprenent, vam anar a menjar coca regada amb garnatxa a la fonda del poble. Jo convidava, pel meu cap i cua de 44 anys.

Després d’una estona de xerinola, ja vaig anar cap a casa nostra, al barri del molí. La noia segur que havia fet sopa, la de menta que li surt tan bé. Soparíem. Ens explicaríem coses. I aniria a dormir aviat, que m’havia de llevar, com cada dia, a les sis del matí.

Mentre m’atansava al mas em va entrar por i com un neguit. Havia sentit a dir que durant el dia havia estat rondant pel poble una patrulla del govern. No era el primer cop, ni molt menys.

També és veritat que normalment no es ficaven amb els particulars, però no se sap mai.

A punt d’arribar a casa, des del turó de les tres alzines vaig veure de lluny estant aquest escamot. Estaven aturats al prat de l’ermita de sant Telm, a tocar el camí de Sant Jaume. Em vaig felicitar de no trobar-me’ls pel camí. Però em va sobtar que estiguessin aturats. Després ja vaig entendre, pobre de mi, per quina raó no es movien: senzillament estaven esperant que el seu cap acabés la feina.

Així que trepitjo el llindar de casa vull donar una sorpresa a la filla. Entro sense fer fressa. Pujo en silenci al primer pis. Rere l’escon la llar crema i escalfa d’allò més. Sento l’olor de la sopa de farigola i d’unes xulles a la brasa com recremades.

Però m’electrifica un esgarip que ve d’una de les habitacions contigua al menjador, la meva, la del llit de matrimoni. Sento més gemecs i crits de la Pepeta de “prou, prou, prou!”. Sigil·losa- ment agafo de l’armari encastat a la paret el vell trabuc de la passada guerra, sempre-per de- fecte- carregat. Entro a la cambra i veig un element uniformat, una persona alta i fornida i mo- rena com jo amb el cul a l’aire, damunt de la meva filla, aixafant-la. Ella té els ulls closos amb la cara desencaixada. No m’ha vist. No m’ho penso dues vegades. Tan silenciosament com fins ara, em vaig acostant per darrera, amb l’arma de foc carregada, fins a l’altura del paio i li etzibo un tret al clatell.

Ella obre els ulls, ara sí, esglaiada. Ell, ferit de mort, i amb sang a dojo que comença a brollar-li al clatell, es gira i fa encara com si volgués desenfundar la pistola de la cintura. No pot, mig està perdent el coneixement, però a la porta de la mort encara té temps de dir-me dues vegades; “mal parit, mal pare!”

Jo que li dic a la noia, “Pepeta, afanya’t, agafa els teus papers i quatre coses amb una bossa i fugim pel corriol de sant Joan, aprofitant que es fa fosc. D’aquí a un moment els tindrem aquí, alertats pel tret”.

No em vaig veure amb coratge de contar-li qui era el seu violador frustrat!

*****

Sí: no em vaig veure amb cor d’explicar-li que havia mort en Rafel, germanastre seu. Em va fer una vergonya infinita dir-li que en Rafel era un fill meu bord de quan era encara solter, un fadrí de tot just dinou anys, i xinava amb la minyona de casa, la Consol. També, tot s’ha de dir, podia haver estat fill del pare, que també abusava d’ella, però segurament era meu.

Ah, la Consol! Per tapar la història el pare va buscar-li de pressa i corrents marit, un mosso nos- tre, l’Arcadi, i li va donar una dot suficient. Així és com, al cap de poc, la Consol, el seu marit i el petit Rafel se’n van anar a viure a Olot, on l’Arcadi va trobar feina a una bòvila. El meu fill bord va desaparèixer de la meva vida fins que, anys després, l’antic mosso nostre va morir d’accident en caure-li una bastida i la Consol i el fill bord, que ja havia fet la primera comunió, van tornar a aparèixer a la meva vida quan un hisendat de Sant Jaume la va agafar de minyona. Jo estava corsecat de remordiment. Ningú no sabia, tret del pare, la meva relliscada irresponsable. Veia jugar el nen a la carretera d’Olot amb altres galifardeus amb una pilota de drap. Una vegada no me’n vaig saber estar i, veient que l’infant mirava una pilota galdosa de bufeta de porc que hi havia a l’aparador de la botiga del poble, vaig entrar a comprar-la. Al dia següent, quan ell tor- nava de passar l’estona amb la quitxalla del poble, vaig deixar, com aquell qui res, la pilota, a la cuneta del camí, i ell la va recollir, no sense girar-se cap enrere i saludar-me amb els ulls i una rialla múrria de reconeixement. Res em feia pensar que sabés qui era jo.

Després vaig saber que la mestressa de la Consol havia decidit pagar els estudis del noi per- què es fes capellà i el va apuntar intern al seminari-col·legi del Collell. Des d’aleshores vaig veu- re pel poble en Rafel de forma intermitent als períodes de vacances. Ja era un adolescent, alt, fornit, moreno. I l’ultima vegada que ens vam creuar, ho recordo com si em clavessin un punyal, ja no era aquella criatura que m’havia mirat amb cara de reconeixement afable. Aquesta vegada em va aguantar l’esguard amb una mirada com d’animal vell plena d’odi.

Devia ser poc abans que jo em casés. Aviat va néixer la Josefina i la seva mare va morir de part, poc abans que també acomiadéssim el pare, que vam trobar al bosc garratibat per un atac de feridura.

Aquesta és la història que no vaig referir a la meva traumatitzada filla quan va passar el que va passar.

Va anar d’un pèl que no ens empaitessin, els soldats, perquè quan van sentir el tret, i tement el pitjor, havien tornat tots onze brandant els seus fusells. El seu caporal, després vaig saber que era en Rafel, incaut, els havia dit que l’esperessin al prat de l’ermita, perquè ell tenia encara feina.

Segur que ens van estar buscant com bojos i no ens van trobar. Des del turó de la bruguera, ja fora de llur abast, els vèiem a la plana movent-se com desesperats.

Aquella nit la vam passar a Sant Joan les Fonts a casa del soci que em feia de viatjant d’espar- denyes per tot Catalunya, en Jordi Mas. Va ser a ell, d’aquella feta, a qui vaig traspassar el meu negoci.

Amb la seva tartana, i marxant a les quatre del matí vam agafar, així que vam poder, el camí ral cap a Girona. Hi vam arribar a primera hora de la tarda i vaig deixar la Pepeta a casa del meu germà Josep, sabater al carrer de les Ballesteries.

Jo vaig aprofitar la tornada amb tartana per, essent a Besalú, acomiadar-me del fidel Jordi Mas i presentar-me a la comandància carlina per allistar-me. Aquí comença la meva aventura de guerra que ha durat fins que ja n’he tingut la pipa plena.

Em van destinar al batalló primer de Girona i el meu bateig de foc autèntic va ser la batalla del Toix, que tingué lloc no gaire lluny de casa. Tot just m’havien fet sergent, com he dit, suposo que per la meva edat. Això va ser el març de 1874, fa poc més de tres anys

Sapigueu que vaig ser un més dels mil cinc-cents armats de Francesc Savalls, partidaris tots ells del duc de Madrid, Carles, que a la serra del Toix mirant cap a la vall del Bac

s’abraonaren per sorpresa sobre un exèrcit liberal, teòricament molt superior, que disposava del doble de combatents, a més de quatre potents canons Krupp.

Va ser casualitat que, gràcies al grup que jo comandava, fos fet presoner el seu cap, el general Eduard Nouvilas. Degut a això vaig ser ascendit a tinent. La derrota liberal va ser severíssima,

amb prop de dos-cents soldats sacrificats i un botí important en termes de canons, municions com fusells, cavalls i moneda en efectiu, desenes de milers de duros, a banda de cap a 1800 presoners.

Això va permetre els aleshores meus de posar setge a Olot, guanyar la plaça i convertir-la en la capital carlina. La meva columna, aleshores, va ser destinada a assegurar el control del Ripollès.

Ens estàvem concretament a Sant Joan de les Abadesses, on Tristany amb la seva Diputació de Catalunya, mirava d’ordenar l’exèrcit del duc Carles. Els que comandàvem alguna partida havíem rebut l’ordre de ser implacables amb els presoners de guerra per tal d’escarmentar i atemorir com més adversaris millor.

La pauta de mà dura extrema va ser posada en pràctica el 17 de juliol de 1874 a Sant Joan, quan 118 soldats i oficials de tropa van ser afusellats a poc més de vint minuts de la vila, per sota de la carretera d’Olot, i els van enterrar al dia següent al cementiri vell.

Ja veureu, però, que aquesta borratxera de sang no feia per a mi.

Prossegueixo. Un dia, poc més tard, venint d’Olot, per la banda de Capsacosta, vam haver de fer front a una emboscada de voluntaris liberals que venien tots de l’Alt Empordà. Vam poder-los repel·lir a temps i ells es van atrinxerar a tota una part de camí empedrat del que havia estat via romana.

Vam estar dos dies seguits fent-los la guitza i assetjant-los fins que, quan van veure que els estàvem encerclant, van decidir fugir cames ajudeu-me abans no es quedessin sense sortida. Quan vam arribar al lloc , a sota del pont de l’antiga via romana, vam descobrir-hi, arraulit, un noi ferit. Alguns soldats van reconèixer-lo com un dels combatents més actius. Un d’ells fins i tot va afirmar que creia que era ell que havia provocat l’única baixa mortal nostra.

El meu caporal es preparava a rematar-lo, d’acord amb les consignes rebudes d’aplicar sense contemplacions la llei de fugues, però jo li ho vaig impedir a temps. Ell insistí a actuar, però li vaig recordar que jo era qui comandava la partida i allí es feia el que jo decidia: portaríem el noi a l’hospital de campanya de Sant Joan de les Abadesses, i quan estigués millor el sotmetríem a judici de guerra.

Prou que sabia que el caporal em denunciaria al general per tou i incomplidor d’ordres. Per les meves accions humanitàries m’estava guanyant una perillosa fama de condescendent i liberal. Per sort, l’aura d’haver estar decisiu , amb els meus soldats, en la captura, mesos abans, del general Nouvilas a la batalla del Toix de moment em salvava.

Diverses vegades jo havia evitat afusellaments de liberals capturats. No podia acceptar la llei de la jungla. Creia en el valor de la vida humana. Els meus soldats ho sabien i em van batejar. Jo era el “Tinent Sant Pere”, suposo que per dir-me Pere. Sabia que aquest motiu anava de boca en boca. Però que anessin molt amb compte!: un cop que, acampats per la banda de La Roca, a tocar el Ter, vaig sentir que un soldat m’escarnia amb això de sant Pere, el vaig castigar a anar al riu matí, migdia i nit a rentar els atuells de tota la partida durant una setmana sencera.

El cas d’aquest voluntari liberal ferit va portar cua. A l’hospital de campanya hi havia ferits nos- tres amb escreix, de manera que quan els meus caps van saber que n’hi havia un de l’altre bàndol que ocupava llit, van alçar el crit al cel.

El meu comandant em va avisar que, ferit i tot, el noi seria portat al Consell de guerra de dos dies més tard.

El fet és que al dia següent, cap al migdia, un dels dos soldats meus que el custodiaven va venir a comunicar-me que s’havia presentat una dona jove vestida de negre que deia ser la mare del nostre presoner. Que volia veure’m.

Em vaig posar l’uniforme, perquè aquest dia era el meu dia lliure i vaig fer cap a l’hospital de campanya al centre de la vila. La vaig rebre, aquella dona. La seva filla l’acompanyava.

Curant-me en salut, no les vaig voler atendre sol, i per aquest motiu vaig fer venir a la reunió aquell caporal meu tan taxatiu i un soldat que m’inspirava confiança, per tal que fossin presents a la trobada i certifiquessin que cap complanta no m’estovava.

En el decurs de l’entrevista, la dona va implorar, va gemegar. Demanava que no el portessin a judici, el seu fill, malmès i feble com estava.

La dona havia sabut, per un de la partida liberal (de Maçanet de Cabrenys com ella mateixa) de la captura del noi, i per això havia vingut. Demanava que el portessin a una presó, sense cort marcial. Explicava que feia poc (“no ho veuen que porto dol?”) havia perdut el marit, carnisser d’ofici, que proveïa de carn els liberals, abatut per un obús carlí caigut al barracot de queviures del campament liberal que intentava recuperar Olot. No parava de repetir, desencaixada, que perdre consecutivament marit i fill la faria embogir.

Mentre la sentia exclamar-se, pensava que tenia tota la raó, que aquella guerra era una bogeria. Però no vaig voler prolongar l’escena i els meus subordinats presents a la trobada van sentir com li deia, en to contundent, que jo no hi podia fer res, que les normes de guerra eren les que eren, que ja prou que havia fet impedint que l’afusellessin quan va ser detingut. Em va costar molt servar aquesta fermesa perquè el clam d’aquella dona jove hauria commogut un mort.

I ara ve allò més bo!

Sortint de l’hospital vaig anar a la dispesa on m’estava i em vaig tornar a vestir de civil. Vaig fer cap a la fonda del poble on solia dinar. En arribar-hi, pel vidre de la finestra del carrer vaig divisar, entaulades, les dues dones forasteres que m’havien vingut a veure una estona abans. La visió altre cop d’aquella mare em va colpir fins al punt que volia girar cua, però l’olor del guisat de la cuina de l’establiment i la meva gana van poder més que aquest impuls per fugir i vaig entrar de pressa, mirant de passar desapercebut.

Vaig caminar com un autòmat fins a una de les taules del fons del menjador. I encara no havia demanat res quan va acostar-se’m la noia, la que acompanyava a la mare del soldat ferit, dient-me que, fos què fos el que havia d’acabar passant, la seva mare em volia convidar a dinar en senyal d’agraïment per haver salvat el fill in extremis i que, sis plau, anés a la seva taula.

D’entrada em vaig mostrar reticent, no em volia trobar en cap situació compromesa. Però no vaig veure cap soldat dels meus allí. Només jo tenia dia lliure. Ells menjaven a la caserna.

Finalment, no sé massa per què, potser perquè va poder més la meva curiositat, m’hi vaig atansar.

Ella es deia Lola i la filla Maria Teresa. Ara regentava, en solitari des que era vídua, la carnisseria de Maçanet de Cabrenys. Va reiterar la seva gratitud. Comprenia que jo no hi podia fer res. La seva angoixa era màxima. Ara em va dir (cosa que no havia sortit en la tensa entrevista anterior) que, havent dinat, anaven a Olot i esperaven poder ser rebudes pel meu general. Duia una recomanació d’un bisbe castrense. Li vaig desitjar, sincerament, molta sort.

Dinàvem escudella i carn d’olla. No sé si vaig fer més ús del compte del porró. No sé com, es va establir un clima de confiança. Els vaig explicar la meva filosofia de la guerra i per què em deien Tinent Sant Pere. Segur que vaig ser imprudent. Els vaig dir que era militar carlí per un fatalisme, per un infortuni i que ja tenia ganes de penjar l’uniforme perquè no m’agradava veure patir la població indefensa.

Per què amagar-ho?, estava bé en la companyia d’aquestes dues dones. Feia temps que no en tractava, de dones, tret de la Trini, la senyora de la dispesa on m’estava quan no estava en campanya. Els vaig parlar de la meva filla, la Josefina/ Pepeta, que devia ser de l’edat de la Maria Teresa. Els vaig explicar com m’havia llançat a l’aventura carlina després d’haver mort un militar violador que va resultar, ves quina fatalitat grega!, el meu fill bord, i el gran pes que duia al damunt, tant pel fet en ell mateix, com per no haver estat capaç de referir la cruel i esglaiadora coincidència a la filla, germanastra del mort.

Els vaig agrair sincerament la invitació a dinar. La Lola va insistir en com em trobava de magnànim i bona persona. Segons ella, el que havia passat a Sant Jaume es pot considerar que era en legítima defensa i que jo havia de pensar que, si una vegada havia mort un fill, un altre cop n’havia salvat un altre, de fill, el seu, en Salvador.

Devia estar deprimit, jo. Ho dic perquè no vaig poder reprimir llàgrimes. Vaig sentir, amb una gratitud sense precedents, que aquella vídua jove em compadia amb l’esguard. I aleshores, aleshores sí que em vaig fixar en aquella dona força alta i apersonada, de panxa plena i bust ferm, però no ampla de malucs i més aviat cama curta, de cara rodona, cabell negre estirat i ulls fulgents marrons. La filla era com la mare, però en versió estilitzada. La mare devia tenir la seva aparença vint anys abans.

Aquelles dones tenien pressa i em van acomiadar quan jo encara em prenia el cigaló i encenia un caliquenyo.

A la Lola ja no la vaig veure més fins que he fet cap a Sant Llorenç. L’única cosa que sé és que el seu fill Salvador va salvar feliçment en aquella ocasió la pell, segurament per la influència del bisbe castrense.

*****

La guerra anava endavant. Incidents com aquest d’oficial compassiu no em van passar factura. Encara em van ascendir més endavant a capità. Ara ens dedicàvem més a hostilitzar les forces de l’ordre. La meva partida havia arribat a tenir cap a tres-cents o quatre-cents efectius. Sobre- tot operàvem per la part de Vic i Berga. Ja havíem donat la Garrotxa per impossible des que el març de 1875, Martínez-Campos havia ocupat Olot.

Cada cop anava tenint més clar que aquella guerra no era la meva guerra. I no només ni sobretot perquè l’estiguéssim perdent.

Quan finalment vaig decidir desertar -ho vaig fer per avorriment i per fàstic- els liberals estaven encara assetjant la Seu d’Urgell. I quan les tropes governamentals hi van entrar l’agost de 1875, jo ja m’havia fet escàpol.

Us explico com vaig desertar. Vaig aprofitar una acció feta prop de Sant Joan de les Abades- ses (ens havien encarregat anar a deixar un estol de ferits a Camprodon) per escapar-me fins a Prats de Molló. Allí em van indicar un guia que em portaria per llocs segurs. Vaig fer la travessa amb en Vicenç, un gironí que també desertava. Ell, però, era un desertor del bàndol liberal. Ha- via portat, de civil, els llibres de comptes d’una important fàbrica de Girona. Ens vam fer amics. Ara el tinc de comptable al meu nou negoci d’espardenyes que he obert a Sant Llorenç.

D’allí, ja en territori de l’estat francès, em vaig traslladar aquí al Vallespir, on des d’aleshores la faig i des d’on m’he assabentat del desenllaç de la guerra. Des de novembre de fa dos anys ja s’han acabat els fets d’armes a Catalunya i, com que des de febrer de l’any passat, el govern ha donat la guerra per acabada, ja és possible sol·licitar indults.

Us en riureu, però la meva primera preocupació quan m’he establert en aquesta emprenedo- ra vila de muntanya voltada de boscos i rierols ha estat muntar un laboratori de la meva gran afició, la fotografia. M’he fet de la Société Française de Photographie. He pogut continuar els meus experiments amb plaques humides de col·lodió tractades amb bromur de plata amb l’aju- da d’un viatjant de París que passa els estius al Vallespir. Us haig de dir que molts dels meus convilatans d’adopció em demanen fotografies, de paisatges, de persones, d’animals o de flors. Els nous amics i veïns volen que els proporcioni “targetes de visita”, és a dir, fotos familiars.

Però no m’hi vull enredar de cap de les maneres: tinc molt clar que una cosa és una afició artís- tica i una altra, de ben diferent, el treball de fer bullir diàriament l’olla. Dit d’una altra forma: em continua fascinant d’allò més l’objectivitat de la imatge positivada, la seva augusta immutabilitat en l’espai i el temps. La fotografia constitueix per a mi una gran forma d’omplir de sentit la meva soledat.

Ara bé, com us dic, havia de guanyar-me les garrofes, sense esperar. I és així com amb els meus estalvis vaig embrancar-me en un nou taller d’espardenyes, com el de Sant Jaume, que vaig batejar com La Garrotxina, en record de l’anterior.

I el negoci va funcionar aviat. En Vicenç, el gironí, em portava els comptes. Vaig haver de fer- me dur, de Maçanet de Cabrenys, palletes o sabatilles que ens servien de didals protectors, tisores i alenes, un tipus d’agulla de gran format que té mànec de fusta que serveix per a cosir cada part de calçat, soles, robes i vetes.

Vaig intentar que excel·líssim en la fabricació de l’espardenya de sola de cànem o d’espart tre- nat, amb puntera i taló de roba gruixuda i una bona empenya de vetes. Em va caldre per a això encarregar bancs de fusta de noguer, cavallets i posts, amb taules especials de treball una mica inclinades amb sortints de fusta en forma de queixal per cosir el calçat i amb caselles per guar- dar les eines. Disposàvem també de cavallets de cloure per poder cosir la lona o vetes a la sola. Tot un art, en podeu estar segurs!

Ràpidament vaig tenir bons i diligents operaris. L’un feia les soles amb tires trenades de fibra de cànem. Un altre les cosia amb l’alena. I un tercer feia l’empenya de roba gruixuda i li afegia una vora que, per acabar, s’envetava. Aviat els treballadors, deu en total, quatre homes i sis dones, atents a les meves explicacions, van dominar l’art de produir bones espardenyes.

Però em sentia sol i lluny dels meus. A Sant Llorenç, en plena muntanya, les possibilitats d’es- barjo són limitades. Cal aprofitar la temporada de festes majors de la comarca. I alguns aplecs. Abans, a Sant Jaume, vila ben comunicada, sempre podia a anar a teatre i altres espectacles, fos a Olot o a Girona. Tot això ho tenia lluny ara, vivint en un lloc pirinenc arraconat. Calia apro- fitar les ocasions que em deparava la meva nova vida! És així com, per la Pasqua Granada, la Pentecosta, del 19 de maig de l’any passat no l’altre, vaig fer cap a l’Aplec de Sant Aniol. Val a dir que me la jugava perquè em podien detenir per desertor.

Hi vam anar en cavalls llogats, el meu comptable gironí, en Vicenç, i jo. Travessar la frontera tenia el seu risc, però, tot amb tot, van poder més les ganes de xalar que la por. Per anar a l’aplec vam sortir ben d’hora des de Sant Llorenç fins al Pla de les Castanyes. I a partir d’aquí per corriols vam passar per L’Hostal de la Muga i Sant Julià de Ribelles, i vam enfilar pel camí de les Canals fins a Sant Aniol.

Tres hores hi vam estar. A les deu del matí ja érem a l‘ermita per a l’ofici. I no podeu pas saber la sorpresa que vaig tenir en veure a l’entrada de l’església la Lola, la dona que havia vingut a Sant Joan a demanar-me la vida del fill, i la seva filla Maria Teresa. Ens vam saludar contents de la sorpresa. Ens va presentar la seva germana de Darnius, carnissera com ella i el marit.

Vam passar la diada en companyia d’aquesta gent. A missa vam cantar els famosos goigs de Sant Aniol. Sortint es va triar la “Pubilla” i l’”Hereu” de l’aplec. Hi va haver actuació de grallers i balls. I es va fer l’encantament de coques. A la tarda ball amb acordió i violí. En Vicenç, que gairebé la doblava en edat, va estar festejant tota l’estona la filla de la Lola. Jo, per què negar-ho?, vaig estar molt a gust amb la Lola, alguns moments sol amb ella, d’altres compartint gresca amb la seva germana i son marit. Tot ballant, a la tarda, ens anàvem explicant la vida. El fill, que jo havia salvat in extremis d’una execució sumària, havia emigrat a Amèrica i ara s’estava a Caracas treballant a la xarcuteria d’un gallec. Sembla que estava content de la feina. A última hora de la tarda, just abans d’emprendre la cavalcada de tornada cap a Sant Llorenç, vaig engegar-li a la Lola, sense massa preàmbuls, que m’agradaria conèixer-la millor, perquè m’agradava molt com a persona. Ella em va contestar que semblava que ens ho haguéssim dit, perquè el cert és que jo li havia inspirat respecte, confiança i estimació des del primer moment. Aquesta confessió m’animà fins al punt que em va sortir de proposar-li de veure’ns l’agost a la major festa de Costoja per ballar sardanes. Li vaig dir que portaria preparada la meva càmera de fer fotos i que m’agradaria molt retratar-la.

Ens hi haguéssim estat més estona encara sentint les musiques, xerrant o ballant, però un incident de darrera hora ens va fer marxar abans d’hora. Resulta que dos grups de joves que havien begut més vi ranci del compte van barallar-se quan uns volien que els músics toquessin una cançó que es fica amb els capellans de mala manera i els altres no.

Aquests de la capa negra

que ens ensenyen la moral,

més valdria que ensenyessin

la llei del bon federal.

Aquí baix a aquesta plana

hi ha un arbre molt ben plantat,

a cada cap de fulla

n’hi ha un carlí penjat.

Si n’hi ha algun que digui

mal de la llibertat,

’gafeu-li’n i tireu-li’n

quatre bales al cap.

El fet va provocar una forta i perillosa batussa a base de bastons i alguna ganivetada. A resultes d’això, els guàrdies civils, que fins aleshores no havien actuat en tot el dia, van començar a carregar contra el jovent i a demanar a la gent que s’identifiqués. Com comprendreu, ens va fal- tar temps, a en Vicenç i a mi, que estàvem en situació delicada, de tocar pirandó.

Total que, tal com havíem quedat, un mes i mig després ens vam retrobar, la Lola i jo, a la festa major de Costoja, l’últim poble abans de la frontera, a mig camí de casa seva i casa meva. Van ser dos dies i una nit passats junts inoblidables. Jo havia reservat una cambra amb dos llits a can Fortuny, la fonda del poble, a tocar la riera. El primer dia a la tarda ja vam ballar sardanes. I, al dia següent, diumenge, després de la missa, hi va haver concert de violí i acordió al matí i ball havent dinat.

Va ser de resultes de totes aquestes converses que vam decidir que compartiríem la nostra vida. Ella traspassaria la seva carnisseria de Massanet a una veïna i vindria a Sant Llorenç. Tot això es faria ràpid, de forma que els primers mesos de l’any vinent ja estaria tot resolt.

Nit inoblidable aquella, com hi ha món! Fixeu-vos que NO ens ho havíem dit, que dormiríem junts. No vaig demanar dues cambres sinó una. Ella ho sabia.

En la foscor de la cambra i amb la finestra oberta de bat a bat que donava a la riera contigua (perquè la nit era tan calorosa com intensament flairosa) la trobada dels nostres cossos es va anar produint de forma pausada, com un miracle.

Era la trobada de dos vidus jovenassos, delerosos de sexe i d’afecte i assedegats de petons. Quantes vegades vam estar un damunt de l’altre, quantes vegades ens vam separar, quantes ens vam capicular, poc us ho sabria dir. El tràfec de cossos anava acompanyat d’un intermitent diàleg a mitja veu on continuàvem explicant-nos la vida.

Vam dormir ben poc, però us ben juro que, per la intensitat de la nostra ballada del dia següent, no es va notar ni mica. A l’estança fosca, les ombres del seu cos i del meu les resseguia la llum de l’alta lluna plena per damunt de les suredes, dels faigs i dels roures que dominaven la riera. Aquesta era, per cert, ben cabalosa i el seu baixar etern, fosc i contundent alhora. Era com un baix continu d’instrument greu i tenebrós replicat pel so de violí esquerdat dels grills, no menys insistent.

L’ocellam del bosc sembla que no n’havia tingut prou durant el dia, un dia molt calorós, perquè encara tenia molt a dir a la nit. En algun moment vam interrompre els jocs amorosos per veure si detectàvem d’oïda el piular dels ocells, atentament, traient el cap pel finestral i mirant d’obser- var-los, cosa, us asseguro, gens fàcil.

Ens meravellava la vivesa de la vida nocturna ontològicament parlant. Ho recordo perfectament. No és per res, però tinc molta memòria, gairebé una memòria fotogràfica. En un moment donat, la Lola referí que l’àvia els havia fet fins i tot copsar el moment en què surten els polls de mussol banyut: “els escoltàvem pidolar tota la nit, pobrissons!”.

Sent, tant ella com jo, gent de poble de muntanya, havíem tingut padrins pastors que ens havien parlat de xots i mussols banyuts i d’altres rapinyaires de nit, com els enganyapastors o els sibocs.

I què no dir dels gamarussos als boscos de pi pinyoner? S’escau que a l’altra banda de la riera hi havia el cementiri del poble. D’allí estant ens arribava, potent, un cant inconfusible, que vam identificar com de gamarús.

Sobretot ens va fer gràcia sentir durant hores la respiració d’alguna òliba finestres amunt de la casa o a un magatzem del costat, amb aquella mena de salmòdia xxxxxxxhhhhh, forta i real- ment no gaire tranquil·litzadora per qui no la coneix. Fins que vam acabar tancant la finestra. I ja cap al final, la Lola es va separar una mica de mi. La vaig sentir respirar, moure’s, revinclar-se, fins i tot roncar, fins que em vaig adormir.

La sessió de fotografia la vaig fer a la nostra cambra (cambra nupcial podríem dir-ne) després d’esmorzar i abans de l’ofici. La vaig retratar de totes maneres, ella molt disposada i enjogassada. Ho havia previst tot: jo ja m’havia fet portar per un viatjant de Tolosa el material que feia servir per preparar les plaques i revelar els negatius.

D’ençà d’aquesta trobada el nostre festeig tranquil va comportar una trobada cada quinze dies o tres setmanes a la Fonda de Costoja, fins a la festa de la Candelera, que és quan ella es va traslladar a viure amb mi.

No va arribar en un moment qualsevol, sinó per la Festa de l’Ós, just quan a Sant Llorenç de Cerdans fan el Carnaval que representa l’aparició de l’Ós, després de tot l’hivern dormint.

Aleshores la bèstia surt del seu amagatall i baixa a Sant Llorenç a cercar menjar i a aparellar-se. La Lola ja sabia de què va la festa, però tot i així va quedar embadalida veient la multitud freturosa embrancada en una persecució folla pels carrerons del poble, fins que, una vegada capturat i afaitat, l’ós torna a ser humà i se li concedeix el privilegi de triar una jove del poble.

I, ara sí que ja acabo, aquesta és la història d’aquests últims anys dramàtics, que la meva filla a hores d’ara ja coneix. No sabrà, però que mai no he pogut ni podré ser feliç del tot, perquè sem- pre duré damunt l’angúnia pregona i l’esglai d’haver matat un fill, mal sigui sense saber-ho. L’es- cena de quan el vaig envestir amb el trabuc m’ha despertat moltes nits, m’ha fet plorar

manta vegada. És un forat negre, una barrera infranquejable que m’impedirà per sempre tornar al poble on vaig néixer.

*****

NOTA DEL NARRADOR.

Un diumenge de primavera de 2023 el col·leccionista barceloní Joan Muntada va adquirir d’un gitano de Ceret, als encants de Perpinyà, una col·lecció de vuit fotografies de nu femení del darrer quart del segle XIX, de data indeterminada i de lloc desconegut. Fotos acurades i de remarcable bellesa. El gitano venedor li va dir d’haver-les trobat a un poble del Vallespir, no sabia si a Costoja o a Sant Llorenç.

Muntada va batejar la col·lecció de fotos com “la Venus del Vallespir”. Aquest conjunt va ser, mesos més tard, comprat per l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB).