27 set. Distància social
D’aquest 2020 que havíem emprès amb optimisme abandonats a la singularitat de la xifra ens en quedaran ben pocs records. Però sí alguns termes que, al gener, ni sospitàvem que ningú podria arribar mai a encunyar: coronavirus, covid, PCRs… I un dels conceptes que restarà per sempre amb nosaltres serà el de la distància social, aquest element que, juntament amb el rentat de mans i la mascareta, conforma la Santíssima Trinitat preventiva contra la pandèmia que ens assota.
Certament, les nostres vides han quedat definitivament afectades per la distància social. El confinament inicial i les limitacions posteriors orientades a evitar els rebrots han impactat de ple en les relacions grupals. Ho he observat en els cercles pròxims i ho he ensumat en els de més enllà. Dels primers dies en què imperaven la solidaritat, la determinació a canviar el nostre sistema de valors i el convenciment que, de tot plegat, en sortiríem reforçats, hem acabat caient en el pessimisme, l’egoisme, la desconfiança i la malfiança. Era això la distància social?
Abans a Barajas que a La Sagrera
Al barri, també l’hem detectada aquests mesos la distància social. L’existent, per exemple entre l’estació de La Sagrera i el palau de la Moncloa, on es plantegen destinar les ajudes europees a construir el tren d’alta velocitat entre Madrid i l’aeroport de Barajas… També és distància social la que a diari s’eixampla entre la ciutadania i les autoritats de casa nostra. Cinc setmanes després d’haver-se prohibit fumar a la via pública el nombre de sancions són les que personalment sospitava: entre zero i cap… malgrat que la pràctica fumadora passiva es manté davant la manca de respecte dels viciosos actius, que observen la distància social amb el mateix zel amb què els amos dels bars distribueixen les taules a les terrasses. ¿Què es podia esperar d’un país que prioritza la reobertura dels bars a la de les escoles? ¿Què es podia esperar d’un país que prioritza els PCRs als futbolistes i els permet abraçar-se públicament mentre limita els recursos a les residències d’avis on els ancians corren el risc de morir de pena? No recordo on vaig llegir que, si els astres del futbol havien estat els primers a rebre PCRs, seria de justícia que fossin ells els primers a testar les vacunes. Però parlar de justícia en un país on els jutges mantenen una distància social tan acusada amb la ciutadania és un brindis al sol.
La distància generada per l’incivisme
Distància social també és la que des de La Sagrera, i segurament des de qualsevol barri no cèntric de Barcelona, es percep com creixent amb la Guàrdia Urbana de Barcelona. De poc serveix reclamar els seus serveis o denunciar conductes incíviques perquè la resposta obtinguda tendeix a nul·la. Distància social és observar a diari que als nostres parcs cada cop és més comuna la pràctica de deixar deixalles a escassos, no metres, fins i tot centímetres, de les papereres. Una pràctica davant la qual les “nostres” autoritats (caldria advertir a alguns personatges que l’autoritat no la dona el càrrec sinó que es guanya dia a dia a través de l’exemple) deuen considerar que és millor adoptar una distància social. Una pràctica evidentment deliberada i que és fruit del progressiu distanciament social existent entre el veïnat i el consistori. El mateix consistori que ha acolorit propagandísticament l’Eixample perquè s’ha de visualitzar com a ‘bikefriendly’… mentre a la Meridiana, a l’alçada de La Sagrera, la distància social entre ciclistes, patinadors, vianants, runners, avis amb cotxet, repartidors de butà, riders explotats de Glovo… és tan impossible com circular amb un mínim de sentit comú.
La distància retallada en el procés de compra
I compte: molts encetaren el confinament adoptant aquell principi filosòfic conforme tota crisi és una oportunitat. I de l’oportunitat de retallar la distància social amb aquells veïns fins llavors ignorats han acabat passant, perquè així és de gandula i de mesella l’espècie humana, a adoptar distància social amb el teixit comercial del nostre barri. Abandonats per complet a la tecnologia, a la facilitat del clic, han retallat la distància en el procés de compra i s’han lliurat despreocupadament a l’algorisme dels gegants del comerç online i han agafat distància social amb el comerç del barri; amb el comerç que paga impostos al territori; amb el comerç que ens il·lumina els carrers; amb el comerç que dona vida al nostre entorn…
Aquesta distància social, amb el comerç de proximitat, no ens la podem permetre. Només nosaltres podem evitar el seu tancament. Només nosaltres podem evitar que ens continuïn donant servei. Només nosaltres podem evitar haver-ho de lamentar quan sigui massa tard.
Jordi Vilagut