24 març Diumenge de Rams
Som de tradició cristiana, fins fa ben poc aquí no hi havia més tradició que la religiosa pròpia, el laïcisme o altra fe, no entraven al calendari. Avui i malgrat que la roda litúrgica continua formant part de l’imaginari i el seu llenguatge és un recurs propici per, entre la metàfora i la paràbola, projectar les paradoxes de la societat actual.
Malgrat els dos mil·lennis d’antiguitat dels textos més moderns, inclús fora dels àmbits espirituals encara són útils per reflexionar de molts temes actuals perquè el pas dels segles no ha alterat ni les necessitats del cos, ni les debilitats de l’ànima, les dones i els homes som encara iguals.
El Diumenge de Rams, l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, la continuem veient avui de la mateixa manera, arreu de la nostre societat, sigui en futbol, en política, en el món artístic, en l’espectacle, de sobte la massa enfolleix, a un el declaren empresari modern, a un altre pilota d’or (bé, sobre els “pilota d’or” en podem parlar un altre dia en un altre sentit), pionera de la ciència, disc de platí, polític de l’any, tothom l’aclama, les masses enfervorides vibren corejant el seu nom, l’ahir desconegut o desconeguda, ocupa de sobte totes les pantalles de televisió.
Dos dies, dos mesos o dos anys desprès, una ensopegada, una mala llengua, l’enveja o la calumnia fan planar dubtes sobre l’heroi, els que l’aclamaven el blasmaran, acaba al jutjat encara que no tingui res que amagar, el mitjans començaran a linxar-lo i la massa s’abraonarà sobre ell, aquells que de genolls besaven les seves petjades, s’esgargamellen a crits, tal i com res no sabien el dia que el van lloar i el lloaven per simple ignorància, quan l’heroi ha caigut del pedestal l’única cosa que tenen es enveja i ràbia, res més li plau a la massa és veure un reu fent camí del calvari.
L’espècie humana en té poc d’humana i molt de depredadora, li atrauen més les desgràcies i el patiment que no l’alegria i les bones notícies, en el fons ni som bons depredadors, mai no hem passat de carronyaires, som una espècie amb vocació perversa i tant cauta que d’un ninot en fem un heroi, sempre més fàcils de destruir que els herois de mena, que ignorem per por a que creixin.