16 jul. Dretes i esquerres
Des del segle XVIII, amb Montesquieu i la Revolució Francesa els models polítics s’han etiquetat en un ventall de dreta o esquerra, nom que ve de la situació dels seients dels diputats de la “Assamblée Nationale” de 1789, agrupats segons la seva ideologia.
Les esquerrea defensen la igualtat, s’oposen a qualsevol mena de discriminació de les persones ni per origen, ètnia, sexe, orientació, defensant l’accés universal a la cultura, la sanitat i l’ensenyament, garantir la llibertat d’opinió i d’expressió i, més modernament, l’oposició al consumisme exagerat, a l’especulació i a l’acaparament.
A vegades certa esquerra al poder o en la lluita per ell, ha degenerat en règims totalitaris, el stalinisme, el terrorisme anarquista han fet monstruositats en nom de la llibertat o avui la desgasten els infantiloides del no a tot, no perquè no i la oposició a tot perquè creuen que ser d’esquerres és portar sempre la contraria.
La dreta parteix de l’individualisme i la propietat privada per a oposar-se a l’igualtat. Defensa el proteccionisme nacional, l’hegemonia de classe, uns suposats valor inspirats en una tradició històrica, generalment inventada, que li justifica retallar llibertats, com la d’expressió, controlar la opinió, el rebutjar minories que no segueixin els seus patrons, inventar enemics creant una percepció de perill que justifiqui armar-se i reprimir.
Per contra de les posicions d’esquerra, la dreta moderada amb la ultradreta fan parella de ball i es riuen les gràcies. Aberracions, com el nazisme, han causat els pitjors mals i mortaldats del món contemporani, el feixisme a l’estat espanyol en els darrers cent anys, a part d’altres intents, ha protagonitzat tres cops d’estat i dues dictadures, la de Primo de Rivera i la de Franco, deixant-ne un llast ideològic i de comportament marcant bona part de la societat.
Encara que a la dreta o a l’esquerra hi ha matissos, en política el centre no existeix, només és un punt teòric, imperceptible, perquè en realitat la igualtat, la solidaritat o la discriminació no tenen un punt de si, però no. O ho creus i ho practiques, o n’estàs en contra.
La dreta és monolítica, sovint el moderat de l’ultra només es diferèncien en el pentinat i aquesta és la seva força. L’esquerra és policroma, amb tants matisos con estels al firmament, la seva natura basada en la llibertat –excepte en les dictadures comunistes- legitima la crítica i aquest és el seu taló d’Aquil·les. Les posicions de dretes o d’esquerres és visualitzen clarament en els resultats a les urnes i, desprès, en els pactes postelectorals, però també es veu molt clar i no es cap bajanada, sinó una obvietat històrica, dir que nomes quan les esquerres perden, llavors guanya la dreta.