19 oct. Drets

Vagi per endavant la meva solidaritat amb els professionals de bars i restaurants que s’han vist obligats a aturar la seva activitat amb l’objectiu d’evitar l’expansió de la pandèmia. No ser assidu als establiments que serveixen begudes (sí soc més amic d’asseure’m a gaudir de bons plats) no m’eximeix de mostrar empatia envers qualsevol persona que vol salvar el seu negoci i que, especialment en aquests moments, pateix les conseqüències d’aquesta dificultat inesperada i sobrevinguda.
Dit això, i davant d’aquelles persones que esgrimeixen que ningú els pot privar d’aquest dret de prendre una copa, voldria fer notar que, en aquestes darreres setmanes en què l’exercici de fumar en espais públics era prohibit, he pogut veure que a les terrasses d’aquests establiments s’hi continuava consumint tabac amb la mateixa impunitat de sempre. Amb la mateixa impunitat amb què es distribuïen unes taules que, i d’això n’he estat testimoni reiterat, malgrat disposar de cendrers, veien com els seus usuaris acabaven llançant les burilles al terra amb una intolerable desídia.

De la responsabilitat individual a la col·lectiva
És aquesta mateixa desídia, manca de professionalitat, complicitat… (anomeneu-ho com vulgueu el fet que el personal dels bars no els digués res als clients fumadors) la que ha acabat provocant que s’hagin hagut d’adoptar mesures més dràstiques. Perquè, en el fons, tot rau en el mateix: una manca de responsabilitat col·lectiva que parteix de la manca de responsabilitat individual.
L’adopció d’aquestes mesures en els darrers set mesos ha comportat unes restriccions que han significat un notable canvi d’hàbits i comportaments. Canvis que alguns consideren que poden assimilar-se a la pèrdua de drets. Tanmateix, l’actual context també està afavorint certes conductes i tot apunta a què alguns col·lectius veuran com els seus drets en surten reforçats. Quins?

No sembla que l’Administració hagi obrat amb gaire intel·ligència
Els primers ja els he esmentat: els incívics fumadors. No seré jo qui tregui el dret a una persona de fumar; només li demano que em tracti amb respecte i no em fumi. Però tampoc no sembla que l’Administració hagi obrat amb gaire intel·ligència obligant-nos a circular amb mascareta pel carrer i eximir-ne aquelles persones que estiguin realitzant una activitat incompatible amb aquesta pràctica, com ara fumar. Si a això hi afegim que les víctimes (anuals!) del tabaquisme són molt superiors a les que provocarà la Covid, apaga (la cigarreta) i “vámonos”… Per cert que, si les autoritats han optat per tancar bars i restaurants en les terrasses dels quals s’hi fumava, no és difícil endevinar quina serà la pròxima decisió veient que la gent continua fumant pel carrer. Després no ens queixem; estàvem avisats.
El segon col·lectiu són els incívics propietaris de gossos. Si durant el confinament hi va haver uns quants galtes que van aprofitar la tinença de cànids per passejar-se reiteradament amb menyspreu a la resta del veïnat, la reducció evident de trànsit de vianants pel carrer provoca que els qui defugen les seves responsabilitats de recollir la merda de l’animal, d’evitar que malmetin parterres de gespa o que orinin on no pertoca. A això cal afegir-hi la pràctica, cada cop més comuna (repeteixo: cada cop més comuna) de fer seure els animals als bancs que fins jo ara creia que anaven destinats al descans de les persones; en ocasions després que el gos hagi fet les seves defecacions i sense que s’hagi produït la més mínima intervenció higiènica per part dels amos; amos que tampoc no tenen cap mirament a què les seves mascotes beguin de les fonts públiques, fins i tot llepant-ne els brocs, malgrat que en els darrers anys han estat habilitades zones exclusives per a gossos que disposen de les seves corresponents fonts; àrees que, com les de la platja, han estat sostretes a la resta de ciutadans, que continuen veient com, tot i l’existència d’aquests espais, els que haurien de ser lliures de gossos continuen comptant amb la presència de cànids.

Un metre i mig a observar també amb els vianants
El tercer grup correspon als incívics ciclistes, als quals s’hi podrien sumar els usuaris de patinets elèctrics que circulen fent cas omís no ja de les mínimes normes de trànsit sinó amb una absoluta manca de respecte envers els vianants. Als mateixos usuaris de les dues rodes que reclamen als vehicles motoritzats una distància de metre i mig caldria recordar-los que els qui anem a peu mereixem idèntic tracte. Així mateix, seria desitjable que si hi ha carril bici no envaïssin aquella part destinada a caminar; i molt menys fer-ho a una velocitat temerària i arran de façanes, amb el risc que suposa per a les persones que entren o surten d’un edifici. Que en aquesta etapa de pandèmia l’ajuntament hagi posat la ciutat potes enlaire per facilitar el desplaçament en bicicleta (La Sagrera som un territori apart en aquest sentit), no ha suposat que els que circulaven de manera incívica hagin esmenat el seu comportament. Ans al contrari, tot sembla indicar que hagin vist reforçada la seva impunitat.

Les zones verdes queden plenes de brutícia
Finalment, esmentaré els incívics dels parcs; aquests personatges que s’aprofiten de la vista grossa de les autoritats municipals per fer-se els amos dels jardins especialment a deshores. És lamentable llevar-se de bon matí i comprovar que les zones verdes estan plenes de brutícia de les festes que organitzen individus capaços de deixar llaunes de beguda a escassos centímetres d’una paperera; o escampades per l’àrea de jocs infantils. Com lamentable és no poder dormir a la nit pel xivarri que fan i que augura com acabarà. Com lamentable és saber que és inútil intentar demanar-los que respectin el veïnat, perquè la provocació forma part del seu joc. Com lamentable és admetre que trucar a la Guàrdia Urbana no servirà de res perquè ja procuraran arribar quan no hagin de fer res. Com lamentable és posar-ho en coneixement de l’ajuntament un 22 de febrer i que esperin a un 19 de març, quatre setmanes després, per donar resposta i emparar-se en la pandèmia per defugir la seva responsabilitat i ho facin en aquests termes:
“S’havia creat un seguiment per tal de comprovar aquestes molèsties i gestionar les incidències, amb un fi previst per a finals de març, però degut a la publicació del “Real Decreto 463/2020” on es declara l’ “Estado de Alarma”, hem de donar per finalitzat el seguiment ja que hi ha confinament per tothom.
En el cas que vostè observi des de casa seva concentració de gent a via pública, pot trucar al 092 per tal que una dotació policial s’adreci al lloc i actuï en conseqüència al “Real Decreto”.
Potser és que aquest “col·lectiu” també veurà reforçats els seus drets. Del que no en tinc cap dubte és que els qui apostem pel civisme ens mantindrem fidels a les nostres conviccions. O el que és el mateix: ens mantindrem drets.

Jordi Vilagut